Pippilotta Viktualia Rullgardina Krusmynta Efraimsdotter Långstrump és el seu nom, però tots l’anomenem Pippi. Pippi Långstrump o Pippi Calzaslargas, que és com la vam conèixer els infants d’aquí, quan immediatament ens hi vam fer amics el dia que Televisió Espanyola va retransmetre la sèrie interpretada per Inger Nilsson i dirigida per Olle Hellbom. Tot i que hi havia altres adaptacions prèvies en cinema, parlem de l’any 1974, del 1979 o del 1987, que és quan es va emetre. També Antena 3, a finals dels noranta, per la qual cosa són moltes les generacions d’espectadors que s’han sumat al llarg del temps a la colla d’aquest noia que mai no es fa gran.

Filmin ha reestrenat, remasteritzada, aquesta sèrie adaptada per la mateixa autora, Astrid Lindgren, i que forma part de l’imaginari infantil de tants pares i mares, els quals, ara s’esveren de les coses que feia aquest entranyable personatge. Trencadora en el gènere, rebel, independent per no dir ingovernable, incombustible, irreverent, antisistema..., però també innocent, un punt naïf, generosa, sociable i gens exclusiva. Tanmateix, el que ens va captivar de la Pippi, per damunt de tot, va ser la seva absoluta llibertat per no haver d’anar a l’escola, per viure sense normes en una casa immensa on la fantasia a l’hora de jugar era desbordant, i les seves aventures.

Aquesta petita anarquista és talment una superheroïna que se’n riu de tot, dels gèneres, de les normes socials, de l’autoritat i del sistema educatiu. La va crear Astrid Lindgren un hivern del 1941, quan la seva filla es va posar malalta i li va demanar que li expliqués un conte. Lindgren, una convençuda antifeixista, com ha de ser, es va inventar una història molt fantasiosa que no només va agradar a la seva filla, sinó als amics i, més tard, als lectors, quan se’n van publicar els primers relats i va començar a traduir-se a setanta idiomes.

Pel que fa l’estimada sèrie, continua brillant perquè no passa de moda. La posada en escena és perfecta i la direcció, molt cinematogràfica. Cada relat/episodi és un film en si, que ni els efectes especials vintage espatllen; al contrari, més aviat fan riure. El seu univers no es redueix a la Pippi, i estimem tot allò que l’envolta, sigui el Pequeño Tío (el cavall tacat), el Señor Nilsson (un mono tití), els germans Annika i Tommy –que som nosaltres, els ulls amb què observem la Pippi– o l’aparició estel·lar del seu pare absent, un pirata dels mars del sud, sa majestat el rei de Takatuka, Effraim Långstrump.

Ens va encantar i encanta que fregui la casa tirant l’aigua del cubell pel terra i posant-se uns raspalls als peus per patinar i netejar a la vegada, o que estengui la roba quan plou (“el dia de pluja és també per regar les plantes”, diu), que faci regals als convidats quan celebra l’aniversari i que sigui més forta que ningú (capaç d’aixecar el seu cavall o de ridiculitzar homes forçuts). No suporta que facin bullying, sap volar i, sobretot, viatjar, amb globus o amb barca, a illes solitàries mentre combat pirates, com tantes vegades vam somiar. Quina meravella de viatges vam emprendre plegats i quin esperit aventurer ens va desfermar a molts de nosaltres! També era la reina del joc. Quanta imaginació desbordant, sobretot quan pujàvem a les golfes i descobríem meravelles entre els objectes, fantasmes i esperits. I tot tan ben filmat, captant les llums i les ombres, els silencis, les mirades, que podem dir que ja sabem amb què es devien inspirar Erice i Guerin.

Vista amb els ulls d’un adult, penses que la Pippi està com un llum, però encara, a més de les qualitats descrites, descobrim com no és ni de bon tros la típica nena cursi; al contrari, no té por de res. Una noia pionera pel que fa a l’empoderament femení, i un fenomen popular que rivalitza al podi de suecs internacionals, com Abba. De chiquitita, res!