LA BOSSA NO SONA PER A BARCELONA

El 7 de setem­bre va cele­brar-se a Sot­heby’s la segona jor­nada de la sub­hasta dels béns per­so­nals que hi havia a Gar­den Lodge, la casa de Fred­die Mer­cury a Lon­dres. La pri­mera sessió , el dia ante­rior, va ser un autèntic espec­ta­cle que no va dece­bre gens, ni per les ven­des (12 mili­ons de lliu­res pels sei­xanta lots oferts, que es van adju­di­car tots), ni pel xou orga­nit­zat per la casa de sub­has­tes, amb Oli­ver Barker, chair­man de Sot­heby’s, com a mes­tre de cerimònies. Feia goig veure’l moure’s, balan­ce­jant el cos deli­ca­da­ment cada cop que asse­nya­lava una nova lici­tació, gai­rebé ballant; fent infle­xi­ons de veu i seduint la sala per ani­mar els lici­ta­dors a aixe­car la paleta. Quan feia mar­tell (l’acció de rema­tar un lot i adju­di­car-lo), el seu cos traçava una petita paràbola cul­mi­nada amb els aplau­di­ments dels assis­tents. Aquesta litúrgia cor­po­ral dels sub­has­ta­dors és tot un art, i la des­criu molt bé Simon de Pury –exc­hair­man de Sot­heby’s– a les seves memòries.

Aque­lla pri­mera jor­nada van adju­di­car-se diver­sos manus­crits de cançons mítiques de Queen, com Some­body to love, per 241.300 lliu­res, o We are the cham­pi­ons, per 317.500 lliu­res, molt lluny del 1.379.000 pagats per un esbor­rany de Bohe­mian Rhap­sody, la que per a molts és la millor cançó de la història de la música popu­lar.

L’interès per als bar­ce­lo­nins i cata­lans es tro­bava a la segona sessió de la sub­hasta, ja que el lot número 260 era un con­junt ben nodrit de docu­ments que, entre altres, incloïa un manus­crit de dos fulls amb la lle­tra de Bar­ce­lona, l’himne musi­cal dels Jocs Olímpics de Bar­ce­lona 92; un grup de vint-i-qua­tre còpies meca­no­gra­fi­a­des de la cançó en anglès i cas­tellà; qua­tre còpies més amb tra­duc­ci­ons manus­cri­tes a lla­pis; una còpia amb ano­ta­ci­ons sobre el tempo de la cançó; dues còpies més amb peti­tes cor­rec­ci­ons de lla­pis, i final­ment, dis­set còpies d’una versió amb lle­tra alter­na­tiva.

L’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona va par­ti­ci­par a la sub­hasta –com no podia ser de cap altra manera– per mirar d’adqui­rir aquest valuós con­junt, que sor­tia amb una esti­mació baixíssima de 3.000-5.000 lliu­res. Baixíssima perquè Sot­heby’s va fer curt amb les pre­vi­si­ons, i molts lots van mul­ti­pli­car la seva esti­mació per deu. Amb aquests pre­ce­dents i les adju­di­ca­ci­ons del dia ante­rior, els 30.000 euros que el con­sis­tori bar­ce­loní havia pre­vist gas­tar-se eren ridículs. Final­ment, el con­junt de docu­ments en qüestió va adju­di­car-se per 57.150 lliu­res (66.607 euros), una xifra que hau­ria d’estar a l’abast d’una ciu­tat com Bar­ce­lona que, no ho obli­dem, té un museu olímpic creat ex pro­feso per enal­tir aque­lla fita del 1992 i que, coin­ci­dint amb la sub­hasta, ha anun­ciat que dedi­ca­ran un car­rer a Fred­die Mer­cury i Mont­ser­rat Caballé.

Que un ajun­ta­ment com el de Bar­ce­lona no hagi apos­tat de manera deci­dida i ferma per aquesta adqui­sició és una mos­tra d’incom­petència i estultícia que sorprèn, tot i que no hau­ria de ser així perquè ens hi tenen acos­tu­mats. En matèria de patri­moni històric i artístic, durant els dar­rers anys han apa­re­gut en sub­hasta infi­ni­tat d’obres i objec­tes fona­men­tals per a la història de Bar­ce­lona que han estat sis­temàtica­ment igno­rats pel con­sis­tori, que podrien haver engros­sit la col·lecció del Museu d’Història de la Ciu­tat i que demos­tren que, massa cops, la bossa no sona per a Bar­ce­lona.