RECORDS DE JOAN ORÓ

Arran de la com­me­mo­ració del cen­te­nari del nai­xe­ment del científic Joan Oró i Flo­rensa (Lleida, 1923-Bar­ce­lona, 2004) vol­dria dedi­car-li unes parau­les a par­tir de la breu relació per­so­nal que hi vaig tenir. El vaig poder conèixer i trac­tar per­so­nal­ment perquè durant el curs 1985/86 des de l’Ins­ti­tut Mont­sa­copa d’Olot, on en aquells moments jo tre­ba­llava, el vam con­vi­dar a par­ti­ci­par a la 4a Set­mana Cul­tu­ral, aquell any dedi­cada al cos­mos. Els cur­sos ante­ri­ors s’havien dedi­cat a la poe­sia, la nar­ra­tiva i la cul­tura popu­lar i s’hi havien home­nat­jat, res­pec­ti­va­ment, Miquel Martí i Pol, Pere Cal­ders i Josep Romeu i Figue­ras. Tots hi havien assis­tit i havien par­ti­ci­pat en els diver­sos actes orga­nit­zats per tota la ciu­tat: expo­si­ci­ons, con­ferències, pel·lícules, acti­vi­tats esco­lars... Després de tres anys dedi­cats a temes humanístics, va sem­blar que calia fer una set­mana cul­tu­ral més científica, i de seguida es va pen­sar en una figura cab­dal de la ciència del moment, el bioquímic català Joan Oró, que tre­ba­llava a la NASA (Nati­o­nal Aero­nau­tics and Space Admi­nis­tra­tion), l’agència espa­cial nord-ame­ri­cana. Sem­blava que volíem picar massa alt, però com sem­pre deia als meus alum­nes, el no ja el teníem, per dema­nar que no quedéssim –sem­pre amb edu­cació, això sí–, així que vam tirar pel dret i vam escriure al científic a la seva residència de Hous­ton. Ens va sem­blar men­tida, però de seguida va con­tes­tar que aquell curs havia de venir a Cata­lu­nya perquè havia de par­ti­ci­par en unes jor­na­des dedi­ca­des a Gas­par de Por­tolà (1716-1786), el pri­mer gover­na­dor de Califòrnia, i que ens podria dedi­car un parell de dies. No cal dir que tots vam sal­tar d’ale­gria i que vam començar a orga­nit­zar la set­mana a l’entorn d’aquells dos dies en què Joan Oró podria estar entre nosal­tres. A tots (alum­nes, pro­fes­sors, auto­ri­tats...) ens va sor­pren­dre la sen­zi­llesa, l’ama­bi­li­tat, la faci­li­tat de comu­ni­cació de temes tan com­ple­xos... d’un home que teníem en un pedes­tal i que ens sem­blava gai­rebé ina­bas­ta­ble. Les seves xer­ra­des a l’ins­ti­tut i en altres cen­tres, així com la que va fer oberta a tota la ciu­tat al saló de plens de l’antic ajun­ta­ment (avui bibli­o­teca pública) van ser tot un èxit: hi va par­lar de l’ori­gen de la vida, de l’evo­lució del cos­mos... Tot­hom en va sor­tir entu­si­as­mat, i Joan Oró també, ja que el va sor­pren­dre l’aco­llida entu­si­asta de l’alum­nat, del pro­fes­so­rat, de la ciu­ta­da­nia. Si no ho recordo mala­ment, en aca­bar una d’aques­tes xer­ra­des, ens va dir: “Tot això era impen­sa­ble quan jo estu­di­ava i tot això demos­tra que les coses van can­vi­ant.”

Ell també va con­tri­buir a aquests can­vis: en pri­mer lloc, amb la seva obra científica; en segon lloc, amb el seu com­promís amb el país, que el va por­tar a ser dipu­tat al Par­la­ment de Cata­lu­nya (1980/81); en ter­cer lloc, amb col·labo­ra­ci­ons altruis­tes com la que va dedi­car als alum­nes d’Olot, i en quart lloc, amb peti­tes acci­ons rei­vin­di­ca­ti­ves a les quals no tenia cap incon­ve­ni­ent de sumar-se, com va fer, a petició del claus­tre de pro­fes­sors de l’ins­ti­tut, en adreçar una carta a la Dele­gació Ter­ri­to­rial d’Ense­nya­ment per dema­nar-los la neces­si­tat urgent de reno­var les fines­tres i la teu­lada d’un ins­ti­tut que dema­nava a crits una reforma.

Tot són anècdo­tes, ho reco­nec, però em sem­bla que poden il·lus­trar una mica més la figura d’un home que hem tin­gut massa obli­dat en aquest nos­tre país, tan poc pro­pens a mirar enrere i a valo­rar aquells que ens han obert camins i que encara ens poden ser­vir de model.