RECORDS DE JOAN ORÓ

Arran de la commemoració del centenari del naixement del científic Joan Oró i Florensa (Lleida, 1923-Barcelona, 2004) voldria dedicar-li unes paraules a partir de la breu relació personal que hi vaig tenir. El vaig poder conèixer i tractar personalment perquè durant el curs 1985/86 des de l’Institut Montsacopa d’Olot, on en aquells moments jo treballava, el vam convidar a participar a la 4a Setmana Cultural, aquell any dedicada al cosmos. Els cursos anteriors s’havien dedicat a la poesia, la narrativa i la cultura popular i s’hi havien homenatjat, respectivament, Miquel Martí i Pol, Pere Calders i Josep Romeu i Figueras. Tots hi havien assistit i havien participat en els diversos actes organitzats per tota la ciutat: exposicions, conferències, pel·lícules, activitats escolars... Després de tres anys dedicats a temes humanístics, va semblar que calia fer una setmana cultural més científica, i de seguida es va pensar en una figura cabdal de la ciència del moment, el bioquímic català Joan Oró, que treballava a la NASA (National Aeronautics and Space Administration), l’agència espacial nord-americana. Semblava que volíem picar massa alt, però com sempre deia als meus alumnes, el no ja el teníem, per demanar que no quedéssim –sempre amb educació, això sí–, així que vam tirar pel dret i vam escriure al científic a la seva residència de Houston. Ens va semblar mentida, però de seguida va contestar que aquell curs havia de venir a Catalunya perquè havia de participar en unes jornades dedicades a Gaspar de Portolà (1716-1786), el primer governador de Califòrnia, i que ens podria dedicar un parell de dies. No cal dir que tots vam saltar d’alegria i que vam començar a organitzar la setmana a l’entorn d’aquells dos dies en què Joan Oró podria estar entre nosaltres. A tots (alumnes, professors, autoritats...) ens va sorprendre la senzillesa, l’amabilitat, la facilitat de comunicació de temes tan complexos... d’un home que teníem en un pedestal i que ens semblava gairebé inabastable. Les seves xerrades a l’institut i en altres centres, així com la que va fer oberta a tota la ciutat al saló de plens de l’antic ajuntament (avui biblioteca pública) van ser tot un èxit: hi va parlar de l’origen de la vida, de l’evolució del cosmos... Tothom en va sortir entusiasmat, i Joan Oró també, ja que el va sorprendre l’acollida entusiasta de l’alumnat, del professorat, de la ciutadania. Si no ho recordo malament, en acabar una d’aquestes xerrades, ens va dir: “Tot això era impensable quan jo estudiava i tot això demostra que les coses van canviant.”

Ell també va contribuir a aquests canvis: en primer lloc, amb la seva obra científica; en segon lloc, amb el seu compromís amb el país, que el va portar a ser diputat al Parlament de Catalunya (1980/81); en tercer lloc, amb col·laboracions altruistes com la que va dedicar als alumnes d’Olot, i en quart lloc, amb petites accions reivindicatives a les quals no tenia cap inconvenient de sumar-se, com va fer, a petició del claustre de professors de l’institut, en adreçar una carta a la Delegació Territorial d’Ensenyament per demanar-los la necessitat urgent de renovar les finestres i la teulada d’un institut que demanava a crits una reforma.

Tot són anècdotes, ho reconec, però em sembla que poden il·lustrar una mica més la figura d’un home que hem tingut massa oblidat en aquest nostre país, tan poc propens a mirar enrere i a valorar aquells que ens han obert camins i que encara ens poden servir de model.