Articles

MARIA CLIMENT

ESCRIPTORA

“Si el català ja agonitza, els dialectes encara més”

LA SEGONA
“Després de l’èxit de ‘Gina’, t’enganyaria si et digués que no sentia cap pressió a l’hora d’afrontar aquesta segona novel·la”
LLENGUA EBRENCA
“La tendència és que el gran es vagi menjant al menut. Si el català ja està agonitzant, imagina’t com ho estan els dialectes”
TORNAR AL POBLE
“Aquesta cosa de tornar a casa alguns la descarten i en altres sempre està allà sobrevolant. Jo la tenia”
EL POBLE
“Arnes em semblava interessant, perquè està a la frontera amb el Matarranya, on parlen igual i, en canvi, no se senten catalans”

L’escrip­tora ampos­tina Maria Cli­ment va debu­tar l’any 2019 amb Gina, una novel·la que es mou en el camp de l’auto­ficcó i que par­teix d’un fet real: quan tenia 26 anys li van diagnos­ti­car –com a la pro­ta­go­nista del lli­bre– d’escle­rosi múlti­ple, una malal­tia crònica . Ara, també publi­cada per L’Altra Edi­to­rial, pre­senta A casa teníem un himne, la història de tres dones –una mare, lErne, i les seves dues filles, la Remei i la Marga–, que la vida ha arros­se­gat per camins dife­rents i ha dis­tan­ciat quasi de manera insal­va­ble, tot i que ara que una d’elles neces­sita suport estan con­dem­na­des a con­viure i a enten­dre’s. Part de l’acció se situa a Arnes, un poble de la Terra Alta on es parla una vari­e­tat del dia­lecte ebrenc. En aquest cas es tracta d’una obra cent per cent ficció, encara que mai una ficció s’escapa de la per­so­na­li­tat de qui la ima­gina i l’escriu. Després d’un èxit com el que va acon­se­guir amb la seva novel·la de debut, que ja porta més de deu edi­ci­ons, afron­tar una segona novel·la no devia ser cosa fàcil.

L’èxit amb la seva pri­mera novel·la, Gina, pro­voca una pressió extra a l’hora de publi­car una segona novel·la? Tenia por de no estar a l’altura?
Sí, t’enga­nya­ria si et digues que no sen­tia cap pressió. Ja sabem que a vega­des hi ha qui diu “bé, aquesta està molt bé, però ja veu­rem a la següent; ja veu­rem si ha sigut només un cop de sort’!
A Gina hi ha una part de la trama basada en la seva vida. A A casa teníem un himne tot és ficció?
Tot és ficció. Està clar que cada autor escriu sobre el que coneix. Cada lli­bre té molt de l’autor, tot i que no escri­gue coses que li han pas­sat. Este lli­bre té molt de mi, en canvi, aquesta història no m’ha pas­sat ni soc d’Arnes ni soc cap de les tres pro­ta­go­nis­tes. Tot ha sor­tit del meu cap.
És la història de dues ger­ma­nes, la Remei i la Marga, i la seva relació amb la mare, l’Erne. Què vols expli­car amb aquesta novel·la? És una història per explora les rela­ci­ons fami­li­ars?
Volia explo­rar com influ­ei­xen les man­can­ces dels pro­ge­ni­tors en els fills. Tenim, per un a banda, una mare que és molt rara, i dos ger­ma­nes que són molt dife­rents entre sí, estan dis­tan­ci­a­des i tenen poca relació entre elles. Fins que a la ger­mana gran li passa una cosa i deci­deix avi­sar la ger­mana menuda que hau­rien d’anar a visi­tar la mare, que fa quinze anys que viu a la Tos­cana. I a par­tir d’aquí es desen­vo­lupa la història.
Opta per una nar­ració en pri­mera per­sona, però amb tres veus. Perquè?
Dona més faena fer-ho així, perquè no és només un punt de vista, sinó que has de desen­vo­lu­par tres per­so­nat­ges, i t’has de posar a la pell dels tres. Penso que es una novel·la més com­plexa i que està més tre­ba­llada. La pri­mera per­sona m’agrada i per això vaig pen­sar que seria una bona solució fer-ho a tres veus.
Diu que és una novel·la més tre­ba­llada. De fet, Gina la va escriure en tres mesos i aquesta en tres anys. Hi ha molta més dedi­cació?
Sí, hi he dedi­cat molt més temps. També és veri­tat que hi havia la pressió de la qual parlàvem abans. A la pri­mera vaig escriure una història de la qual ja en sabia la mei­tat i em va resul­tar fàcil. Sem­pre diuen que la segona costa més.
De quin dels tres per­so­nat­ges té més de la Maria Cli­ment? Amb quin s’iden­ti­fica més?
No ho sé. Crec que tinc pin­ze­lla­des de les tres en rea­li­tat. Tam­poc és que cone­gui una per­sona con­creta que sigui com una de les tres. Les he anat for­mant a par­tir de trets de dife­rents per­so­nes; he fet Frankens­teins de dife­rents per­so­nes i tot és fic­ci­o­nat. Però jo tinc coses de les tres. Tot és ficció i, és més, qual­se­vol pare­gut amb la rea­li­tat és pura coin­cidència. Que no surti ningú d’Arnes dient-me que ‘ah, pos aixó...!’ [riu ]De fet, no conec a ningú d’Arnes.
La història passa per Arnes, a més de Bar­ce­lona i la Tos­cana (Itàlia). Aquest poble de la Terra Alta és com un per­so­natge més, que con­di­ci­ona les pro­ta­go­nis­tes.
Sí, és el poble on elles han cres­cut. Però en aquest cas vaig triar Arnes perquè em sem­blava una zona molt interes­sant, perquè està a la fron­tera amb el Matar­ra­nya; perquè al Matar­ra­nya par­len igual i, en canvi, no se sen­ten cata­lans, i a Arnes sí. I, a la vegada, els joves tenen molta tirada a anar a Vall-de-rou­res, i es conei­xen entre ells... És una zona molt interes­sant tant lingüísti­ca­ment com política­ment i per això vaig voler cen­trar la història allà. I perquè bus­cava un poble que no s’allunyés gaire del meu par­lar.
I no hi havia cap relació amb aquest poble abans d’escriure la novel·la?
No, cap relació. Fa uns anys vaig anar a pas­sar una set­mana a Beseit [a la comarca del Matar­ra­nya] i em vaig fixar molt en la zona. Vaig pen­sar que era un bon lloc per situar-hi una novel·la.
Un dels fets que des­ta­quen és el regis­tre lingüístic ebrenc, com una manera de revin­di­car-lo. Cadas­cuna de les pro­ta­go­nis­tes té la seva veu: la mare sem­pre parla en tor­tosí, la Remei, bàsica­ment en català estàndard i la Marga bar­reja l’estàndard amb la vari­ant dia­lec­tal de la Terra Alta, perquè les ger­ma­nes s’han criat a Arnes. Es com­pli­cat, escriure en tres regis­tres dife­rents?
Ho vaig fer per dife­ren­ciar més les veus, més enllà dels caràcters que puguin tenir cadas­cuna. Però sí que es veri­tat que els diàlegs entre elles par­len sem­pre amb el dia­lecte; i a l’hora de nar­rar, a la mare la faig nar­rar en tor­tosí –perquè ella és de Tor­tosa–, en el mateix dia­lecte exacte que parlo jo; a la menuda la faig nar­rar en estàndard, però li poso alguns trets dia­lec­tals, tipus els pos­ses­sius; i a la gran la faig nar­rar en estàndard sem­pre, perquè és la que porta més temps vivint a Bar­ce­lona i, a més, perquè també és la manera com ens ense­nyen a escriure als cata­lans, que és en estàndard, i si no et pro­po­ses escriure en dia­lecte és la manera com et surt escriure.
Podria estar en perill d’extinció, la llen­gua ebrenca? Fa poc va dir que l’estàndard s’ho aca­barà men­jant tot.
Sem­pre hi ha la tendència que el gran es vagi men­jant al menut. Penso que sí, que si el català ja està ago­nit­zant, ima­gina’t com ho estan els dia­lec­tes. Els joves par­len amb molts angli­cis­mes, però hi ha parau­les que em fa gràcia que facin ser­vir, com ara soro­lla’t.
Un dels temes latents en la novel·la és el fet de dei­xar enrere el poble, el dilema de mar­xar o que­dar-se. Ha vis­cut aquest dilema?
És l’evidència de molts ebrencs que als divuit anys ja tenen clar que mar­xa­ran perquè volen estu­diar, perquè volen anar més lluny de Tor­tosa o perquè sim­ple­ment a Tor­tosa no ofe­rei­xen el que vol­drien estu­diar. Això et porta a estar molts anys a fora, tota la car­rera; després pos­si­ble­ment els pri­mers anys de vida labo­ral, i si ja for­mes una família et que­des... Aquesta cosa de tor­nar a casa alguns la des­car­ten i en altres sem­pre està allà sobre­vo­lant i jo la tenia: sabia que segu­ra­ment aca­ba­ria tor­nant, però no sabia si als trenta, al qua­ranta o als sei­xanta anys. En aquest cas ha estat als trenta i escaig.
Satis­feta d’haver tor­nat?
I tant. Perquè al final la capi­tal està allà i si hi vols anar hi vas. Et surt més econòmic un hotel mque viure allà!
Tracta el tema de la mater­ni­tat. De fet, ha estat mare entre l’inici i el final de l’escrip­tura de la novel·la. Com viu la nova etapa de la mater­ni­tat?
Es preciós i exi­gent a parts iguals. Tinc una nena que aquesta set­mana fa vuit mesos.
A la novel·la escriu sobre una dona, la mare pro­ta­go­nista, que és víctima d’una edu­cació cris­ti­ana i naci­o­nal­catòlica, de les con­seqüències que té en l’edu­cació dels fills...
La mare és clara­ment una víctima del seu temps; pri­mer, víctima del seu pare però també del seu temps. I tracta de com les feri­des que arros­sega la mare, no n’hi ha hagut prou en una gene­ració per a gua­rir-les, i encara esquit­xen a les filles.Aques­tes comen­cen a enten­dre coses quan es des­co­breix el secret de la mare, del per què aquesta mare és tan rara.
La seva mare la va adver­tir “Digues que no som natros”, els pro­ta­go­nis­tes!
Com que la pri­mera novel·la era una mica auto­ficció, i quan ets d’un poble i la gent et coneix una mica.... La gent que et coneix molt ja sap el que és veri­tat i el que no, i la gent que no et coneix de res té al davant una història de ficció i ja està. Però la gent que et coneix una mica, quan ets d’un poble o ciu­tat menuda com és el meu cas, es pen­sen que tot es veri­tat; saben dos coses de la teva vida i es pen­sen que la resta també és veri­tat. Clar, com que jo també tinc una mare i una ger­mana, ma mare em va dir ‘digues que ara tot és ficció!’, perquè en rea­li­tat tot és ficció. No tin­dria cap pro­blema en dir-ho, si no ho fos.
Els escrip­tors seguiu una mena d’auto­cen­sura, en aquest sen­tit?
En rea­li­tat no massa. Intento no pen­sar-hi. Sí que penso a vega­des, ‘ostres, això ho lle­girà gent que em coneix!’, però si vols ser bo, en això no hi has de pen­sar.
És una obra escrita en clau femi­nista?
Jo crec que sí en el moment en què l’expresso des del meu punt de vista, i jo em con­si­dero una per­sona femi­nista. No és que m’asse­gui a l’ordi­na­dor i digui que vaig a escriure una obra femi­nista; jo m’assec i escric, i surt el que surt. No té més. Segu­ra­ment, si algú li vol tro­bar una intenció femi­nista li tro­barà, però no era la intenció, es el que m’ha sor­tit, que és el meu punt de vista.
A la novel·la també hi ha una història d’amor espe­cial...
Em feia gràcia que no fos una història d’amor nor­ma­tiva. Així com la Remei està casada amb el guapo del poble, la Marga ha anat més pels mar­ges i s’acaba ado­nant que està ena­mo­rada d’algú que no s’ho hagués pen­sat mai.
Ja hi ha camí fet per a una ter­cera novel·la?
Espero que hi hagi una ter­cera novel·la però encara no m’he posat ni a pen­sar-la. La intenció de dedi­car-m’hi sí que hi és. No vol­dria que s’acabi aquí la meva car­rera literària.
Cata­lu­nya és a la cua de la com­prensió lec­tora en l’edu­cació primària. Què fem mala­ment?
La veri­tat, no sóc del sec­tor i no n’entenc prou. Suposo que deuen ser un munt de fac­tors. Jo també em vaig que­dar sor­presa quan vaig lle­gir aquesta notícia. Està clar que s’ha de fomen­tar la lec­tura entre els xiquets.
Costa més fer-se un nom en el mon de l’escrip­tura o en altres ves­sants de la cul­tura, des del que molts en diuen ter­ri­tori, lluny de la capi­tal bar­ce­lo­nina?
Jo he picat bas­tanta pedra però penso que també he tin­gut sort. M’agrada escriure i penso que és el que faig millor, si és que ho faig prou bé. S’han de donar una sèrie de fac­tors. Suposo que ajuda ser al rovell de l’ou i ser fill d’algú; i per a una xica del Delta que sons pares no es dedi­quen a això i no tenia cap classe de con­tac­tes és més difícil. Sem­pre explico que em vaig apun­tar a un taller de Catorze perquè vaig tenir ganes de pro­var que algú llegís el que jo escri­via, i Eva Piquer [direc­tora i edi­tora de Catorze] em va dir que no ho feia mala­ment i si em volia que­dar a escriure allà. Sen­tir-me empa­rada per ella em va donar con­fiança, i al cap d’un any d’estar escri­vint cada set­mana a Catorze, vaig deci­dir escriure una novel·la, que va ser Gina. I a par­tir d’aquí se’m van obrir mol­tes por­tes.
A CASA TENÍEM UN HIMNE Autora: Maria Climent Editorial: L’Altra Pàgines: 208 Preu: 20 euros

Una empenta i dues novel·les

L’empenta que necessitava Maria Climent (Amposta, 1985) per fer-se visible en l’univers literari li va venir de la plataforma digital de cultura Catorze. Es va apuntar a un taller d’escriptura a partir del qual la directora del mitjà, Eva Piquer, la va convidar a col·laborar. Un any després va fer el debut literari amb Gina, i ara ja té la segona novel·la al mercat, A casa teníem un himne, totes dues publicades a L’Altra. També es col·laboradora de La República amb un article d’opinió mensual. És llicenciada en Traducció i Interpretació i també ha estudiat Guió. Ha treballat de professora d’idiomes, de copywriter, de content manager, de social media manager, de professora d’escriptura i de cronista. Actualment es guanya la vida, “que ja és molt”, fent de traductora i de community manager. . D’altra banda, Climent també és una de les autores que participen en el recull Elles també negregen, publicat a Llibres del Delicte per commemorar el desè aniversari de l’editorial. El volum es va presentar dijous, dia 14, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, al moll de la Fusta de Barcelona.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor