MARIA CLIMENT
ESCRIPTORA
“Si el català ja agonitza, els dialectes encara més”
LA SEGONA
“Després de l’èxit de ‘Gina’, t’enganyaria si et digués que no sentia cap pressió a l’hora d’afrontar aquesta segona novel·la”LLENGUA EBRENCA
“La tendència és que el gran es vagi menjant al menut. Si el català ja està agonitzant, imagina’t com ho estan els dialectes”TORNAR AL POBLE
“Aquesta cosa de tornar a casa alguns la descarten i en altres sempre està allà sobrevolant. Jo la tenia”EL POBLE
“Arnes em semblava interessant, perquè està a la frontera amb el Matarranya, on parlen igual i, en canvi, no se senten catalans”L’escriptora ampostina Maria Climent va debutar l’any 2019 amb Gina, una novel·la que es mou en el camp de l’autoficcó i que parteix d’un fet real: quan tenia 26 anys li van diagnosticar –com a la protagonista del llibre– d’esclerosi múltiple, una malaltia crònica . Ara, també publicada per L’Altra Editorial, presenta A casa teníem un himne, la història de tres dones –una mare, lErne, i les seves dues filles, la Remei i la Marga–, que la vida ha arrossegat per camins diferents i ha distanciat quasi de manera insalvable, tot i que ara que una d’elles necessita suport estan condemnades a conviure i a entendre’s. Part de l’acció se situa a Arnes, un poble de la Terra Alta on es parla una varietat del dialecte ebrenc. En aquest cas es tracta d’una obra cent per cent ficció, encara que mai una ficció s’escapa de la personalitat de qui la imagina i l’escriu. Després d’un èxit com el que va aconseguir amb la seva novel·la de debut, que ja porta més de deu edicions, afrontar una segona novel·la no devia ser cosa fàcil.
L’èxit amb la seva primera novel·la, Gina, provoca una pressió extra a l’hora de publicar una segona novel·la? Tenia por de no estar a l’altura?
Sí, t’enganyaria si et digues que no sentia cap pressió. Ja sabem que a vegades hi ha qui diu “bé, aquesta està molt bé, però ja veurem a la següent; ja veurem si ha sigut només un cop de sort’!
A Gina hi ha una part de la trama basada en la seva vida. A A casa teníem un himne tot és ficció?
Tot és ficció. Està clar que cada autor escriu sobre el que coneix. Cada llibre té molt de l’autor, tot i que no escrigue coses que li han passat. Este llibre té molt de mi, en canvi, aquesta història no m’ha passat ni soc d’Arnes ni soc cap de les tres protagonistes. Tot ha sortit del meu cap.
És la història de dues germanes, la Remei i la Marga, i la seva relació amb la mare, l’Erne. Què vols explicar amb aquesta novel·la? És una història per explora les relacions familiars?
Volia explorar com influeixen les mancances dels progenitors en els fills. Tenim, per un a banda, una mare que és molt rara, i dos germanes que són molt diferents entre sí, estan distanciades i tenen poca relació entre elles. Fins que a la germana gran li passa una cosa i decideix avisar la germana menuda que haurien d’anar a visitar la mare, que fa quinze anys que viu a la Toscana. I a partir d’aquí es desenvolupa la història.
Opta per una narració en primera persona, però amb tres veus. Perquè?
Dona més faena fer-ho així, perquè no és només un punt de vista, sinó que has de desenvolupar tres personatges, i t’has de posar a la pell dels tres. Penso que es una novel·la més complexa i que està més treballada. La primera persona m’agrada i per això vaig pensar que seria una bona solució fer-ho a tres veus.
Diu que és una novel·la més treballada. De fet, Gina la va escriure en tres mesos i aquesta en tres anys. Hi ha molta més dedicació?
Sí, hi he dedicat molt més temps. També és veritat que hi havia la pressió de la qual parlàvem abans. A la primera vaig escriure una història de la qual ja en sabia la meitat i em va resultar fàcil. Sempre diuen que la segona costa més.
De quin dels tres personatges té més de la Maria Climent? Amb quin s’identifica més?
No ho sé. Crec que tinc pinzellades de les tres en realitat. Tampoc és que conegui una persona concreta que sigui com una de les tres. Les he anat formant a partir de trets de diferents persones; he fet Frankensteins de diferents persones i tot és ficcionat. Però jo tinc coses de les tres. Tot és ficció i, és més, qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència. Que no surti ningú d’Arnes dient-me que ‘ah, pos aixó...!’ [riu ]De fet, no conec a ningú d’Arnes.
La història passa per Arnes, a més de Barcelona i la Toscana (Itàlia). Aquest poble de la Terra Alta és com un personatge més, que condiciona les protagonistes.
Sí, és el poble on elles han crescut. Però en aquest cas vaig triar Arnes perquè em semblava una zona molt interessant, perquè està a la frontera amb el Matarranya; perquè al Matarranya parlen igual i, en canvi, no se senten catalans, i a Arnes sí. I, a la vegada, els joves tenen molta tirada a anar a Vall-de-roures, i es coneixen entre ells... És una zona molt interessant tant lingüísticament com políticament i per això vaig voler centrar la història allà. I perquè buscava un poble que no s’allunyés gaire del meu parlar.
I no hi havia cap relació amb aquest poble abans d’escriure la novel·la?
No, cap relació. Fa uns anys vaig anar a passar una setmana a Beseit [a la comarca del Matarranya] i em vaig fixar molt en la zona. Vaig pensar que era un bon lloc per situar-hi una novel·la.
Un dels fets que destaquen és el registre lingüístic ebrenc, com una manera de revindicar-lo. Cadascuna de les protagonistes té la seva veu: la mare sempre parla en tortosí, la Remei, bàsicament en català estàndard i la Marga barreja l’estàndard amb la variant dialectal de la Terra Alta, perquè les germanes s’han criat a Arnes. Es complicat, escriure en tres registres diferents?
Ho vaig fer per diferenciar més les veus, més enllà dels caràcters que puguin tenir cadascuna. Però sí que es veritat que els diàlegs entre elles parlen sempre amb el dialecte; i a l’hora de narrar, a la mare la faig narrar en tortosí –perquè ella és de Tortosa–, en el mateix dialecte exacte que parlo jo; a la menuda la faig narrar en estàndard, però li poso alguns trets dialectals, tipus els possessius; i a la gran la faig narrar en estàndard sempre, perquè és la que porta més temps vivint a Barcelona i, a més, perquè també és la manera com ens ensenyen a escriure als catalans, que és en estàndard, i si no et proposes escriure en dialecte és la manera com et surt escriure.
Podria estar en perill d’extinció, la llengua ebrenca? Fa poc va dir que l’estàndard s’ho acabarà menjant tot.
Sempre hi ha la tendència que el gran es vagi menjant al menut. Penso que sí, que si el català ja està agonitzant, imagina’t com ho estan els dialectes. Els joves parlen amb molts anglicismes, però hi ha paraules que em fa gràcia que facin servir, com ara sorolla’t.
Un dels temes latents en la novel·la és el fet de deixar enrere el poble, el dilema de marxar o quedar-se. Ha viscut aquest dilema?
És l’evidència de molts ebrencs que als divuit anys ja tenen clar que marxaran perquè volen estudiar, perquè volen anar més lluny de Tortosa o perquè simplement a Tortosa no ofereixen el que voldrien estudiar. Això et porta a estar molts anys a fora, tota la carrera; després possiblement els primers anys de vida laboral, i si ja formes una família et quedes... Aquesta cosa de tornar a casa alguns la descarten i en altres sempre està allà sobrevolant i jo la tenia: sabia que segurament acabaria tornant, però no sabia si als trenta, al quaranta o als seixanta anys. En aquest cas ha estat als trenta i escaig.
Satisfeta d’haver tornat?
I tant. Perquè al final la capital està allà i si hi vols anar hi vas. Et surt més econòmic un hotel mque viure allà!
Tracta el tema de la maternitat. De fet, ha estat mare entre l’inici i el final de l’escriptura de la novel·la. Com viu la nova etapa de la maternitat?
Es preciós i exigent a parts iguals. Tinc una nena que aquesta setmana fa vuit mesos.
A la novel·la escriu sobre una dona, la mare protagonista, que és víctima d’una educació cristiana i nacionalcatòlica, de les conseqüències que té en l’educació dels fills...
La mare és clarament una víctima del seu temps; primer, víctima del seu pare però també del seu temps. I tracta de com les ferides que arrossega la mare, no n’hi ha hagut prou en una generació per a guarir-les, i encara esquitxen a les filles.Aquestes comencen a entendre coses quan es descobreix el secret de la mare, del per què aquesta mare és tan rara.
La seva mare la va advertir “Digues que no som natros”, els protagonistes!
Com que la primera novel·la era una mica autoficció, i quan ets d’un poble i la gent et coneix una mica.... La gent que et coneix molt ja sap el que és veritat i el que no, i la gent que no et coneix de res té al davant una història de ficció i ja està. Però la gent que et coneix una mica, quan ets d’un poble o ciutat menuda com és el meu cas, es pensen que tot es veritat; saben dos coses de la teva vida i es pensen que la resta també és veritat. Clar, com que jo també tinc una mare i una germana, ma mare em va dir ‘digues que ara tot és ficció!’, perquè en realitat tot és ficció. No tindria cap problema en dir-ho, si no ho fos.
Els escriptors seguiu una mena d’autocensura, en aquest sentit?
En realitat no massa. Intento no pensar-hi. Sí que penso a vegades, ‘ostres, això ho llegirà gent que em coneix!’, però si vols ser bo, en això no hi has de pensar.
És una obra escrita en clau feminista?
Jo crec que sí en el moment en què l’expresso des del meu punt de vista, i jo em considero una persona feminista. No és que m’assegui a l’ordinador i digui que vaig a escriure una obra feminista; jo m’assec i escric, i surt el que surt. No té més. Segurament, si algú li vol trobar una intenció feminista li trobarà, però no era la intenció, es el que m’ha sortit, que és el meu punt de vista.
A la novel·la també hi ha una història d’amor especial...
Em feia gràcia que no fos una història d’amor normativa. Així com la Remei està casada amb el guapo del poble, la Marga ha anat més pels marges i s’acaba adonant que està enamorada d’algú que no s’ho hagués pensat mai.
Ja hi ha camí fet per a una tercera novel·la?
Espero que hi hagi una tercera novel·la però encara no m’he posat ni a pensar-la. La intenció de dedicar-m’hi sí que hi és. No voldria que s’acabi aquí la meva carrera literària.
Catalunya és a la cua de la comprensió lectora en l’educació primària. Què fem malament?
La veritat, no sóc del sector i no n’entenc prou. Suposo que deuen ser un munt de factors. Jo també em vaig quedar sorpresa quan vaig llegir aquesta notícia. Està clar que s’ha de fomentar la lectura entre els xiquets.
Costa més fer-se un nom en el mon de l’escriptura o en altres vessants de la cultura, des del que molts en diuen territori, lluny de la capital barcelonina?
Jo he picat bastanta pedra però penso que també he tingut sort. M’agrada escriure i penso que és el que faig millor, si és que ho faig prou bé. S’han de donar una sèrie de factors. Suposo que ajuda ser al rovell de l’ou i ser fill d’algú; i per a una xica del Delta que sons pares no es dediquen a això i no tenia cap classe de contactes és més difícil. Sempre explico que em vaig apuntar a un taller de Catorze perquè vaig tenir ganes de provar que algú llegís el que jo escrivia, i Eva Piquer [directora i editora de Catorze] em va dir que no ho feia malament i si em volia quedar a escriure allà. Sentir-me emparada per ella em va donar confiança, i al cap d’un any d’estar escrivint cada setmana a Catorze, vaig decidir escriure una novel·la, que va ser Gina. I a partir d’aquí se’m van obrir moltes portes.
A CASA TENÍEM UN HIMNE Autora: Maria Climent Editorial: L’Altra Pàgines: 208 Preu: 20 euros
Una empenta i dues novel·les
L’empenta que necessitava Maria Climent (Amposta, 1985) per fer-se visible en l’univers literari li va venir de la plataforma digital de cultura Catorze. Es va apuntar a un taller d’escriptura a partir del qual la directora del mitjà, Eva Piquer, la va convidar a col·laborar. Un any després va fer el debut literari amb Gina, i ara ja té la segona novel·la al mercat, A casa teníem un himne, totes dues publicades a L’Altra. També es col·laboradora de La República amb un article d’opinió mensual. És llicenciada en Traducció i Interpretació i també ha estudiat Guió. Ha treballat de professora d’idiomes, de copywriter, de content manager, de social media manager, de professora d’escriptura i de cronista. Actualment es guanya la vida, “que ja és molt”, fent de traductora i de community manager. . D’altra banda, Climent també és una de les autores que participen en el recull Elles també negregen, publicat a Llibres del Delicte per commemorar el desè aniversari de l’editorial. El volum es va presentar dijous, dia 14, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, al moll de la Fusta de Barcelona.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.