Anne Carson (1950) és una poeta canadenca en llengua anglesa, professora universitària de grec antic. Ha traduït diverses obres de Sòfocles, Safo de Lesbos o Eurípides. Escriu obres molt obertes en què barreja gèneres literaris. Es podria subratllar Autobiografia de l’odi (1998), una novel·la en vers a partir d’una reinterpretació del mite de Gerió, un monstre llegendari d’ales vermelles, antropomòrfic, de tres cossos gegants.

Decreació va ser escrita el 2005 i és el primer llibre en català de l’editorial Vaso Roto, en la seva col·lecció de poesia. El concepte de decreació parteix de l’escriptora i filòsofa Simone Weil, a partir de l’anàlisi de la dissolució del jo (“desfer la criatura que portem a dins”). A partir d’aquí, Carson opera un text múltiple, un collage de calatge, amb poesia, assaig i oratoris, una declaració fonda, amb diversos gramatges i una base literària molt forta. També hi ha referències a Samuel Beckett, Virgina Woolf, Homer o Longí.

Carson es busca en els altres per trobar-se. La seva escriptura està feta d’espills, laberints, avencs, flandes i flamarades. A primer cop d’ull sembla un llibre que va a cavall entre la creació poètica, la miscel·lània i l’estudi literari. En els primers poemes ja s’entreveu la connexió emocional amb realitats escampades, diferides per altres ànimes, una forma d’indicar que tot està lligat amb tot. “Cicatriu rere cicatriu tots els vincles dringuen un sol cop.” És una visió sensible, seriosa, de compromís. La presència de la mare, distant, per mar o per telèfon, pren un protagonisme destacat. La mare, la distància, l’origen, la paraula, l’embrió, la finestra. En aquesta relació hi plana la mort, “la compassió de Déu”.

Els llibres de poesia no són pàgines i pàgines plenes de paraules. El lector els ha de llegir com si omplís les pàgines i no pas com si les buidés. Hi ha poemes que no són fàcils ni dúctils. Per això, si cal, s’ha de tornar a llegir, per tal de poder omplir tots els buits que encara han quedat. La poesia d’Anne Carson va en aquest sentit. Té un discurs explicatiu, molt sintètic, amb puntualitzacions filosòfiques, espirituals, gairebé abstractes, amb confessions severes, colpidores. És una poesia que et pot remetre a molts grans poetes de la poesia nord-americana.

En alguns moments de clímax, s’arreplega, es conté, sense acabar d’expandir, deixant l’alè, sense poder esbrinar res més. És meravellosa, aquesta poesia que no ho diu tot. Ens parla de temporals, de nits d’hivern, com si en el moment d’acabar el poema, ens estigués recordant les densitats de gel que existeixen, el perill. Els poemes són una evocació del seu món robat, perdut. I aquest és un dels seus altres encants. Els punts suspensius que deixa sobre la neu. Quan parla del gel que ho cobreix tot. El gel com a raó, el gel com a lluita, el gel com a excusa per continuar sobrevivint.

El llenguatge de Carson es va esllanguint com les onades platejades d’un riu. “És igual el que diguin del temps, la vida només es mou en una direcció.” El seu estil es va trencant, talment com si fossin escales que es van esfondrant i continuen pujant i pujant damunt d’altres escales i graons de marbre, de foc, d’aigua. El mar, els rems, la salvació. I de sobte, quan s’acaben els poemes apareix un assaig meravellós de combat, espiritual, diluvià, sobre el son o sobre el sublim. L’explicació del repòs nocturn en l’obra d’Ulisses és antològica. Són classes magistrals de literatura. Després, ens treu de classe i ens porta al pati i ens llegeix poemes. El lector ha d’estar prest per seguir tot el que diu (ella) (la poesia).