POESIA SUBLIM

Anne Car­son (1950) és una poeta cana­denca en llen­gua anglesa, pro­fes­sora uni­ver­sitària de grec antic. Ha traduït diver­ses obres de Sòfocles, Safo de Les­bos o Eurípides. Escriu obres molt ober­tes en què bar­reja gèneres lite­ra­ris. Es podria subrat­llar Auto­bi­o­gra­fia de l’odi (1998), una novel·la en vers a par­tir d’una rein­ter­pre­tació del mite de Gerió, un mons­tre lle­gen­dari d’ales ver­me­lles, antro­pomòrfic, de tres cos­sos gegants.

Decre­ació va ser escrita el 2005 i és el pri­mer lli­bre en català de l’edi­to­rial Vaso Roto, en la seva col·lecció de poe­sia. El con­cepte de decre­ació par­teix de l’escrip­tora i filòsofa Simone Weil, a par­tir de l’anàlisi de la dis­so­lució del jo (“des­fer la cri­a­tura que por­tem a dins”). A par­tir d’aquí, Car­son opera un text múlti­ple, un collage de calatge, amb poe­sia, assaig i ora­to­ris, una decla­ració fonda, amb diver­sos gra­mat­ges i una base literària molt forta. També hi ha referències a Samuel Beckett, Vir­gina Woolf, Homer o Longí.

Car­son es busca en els altres per tro­bar-se. La seva escrip­tura està feta d’espills, labe­rints, avencs, flan­des i fla­ma­ra­des. A pri­mer cop d’ull sem­bla un lli­bre que va a cavall entre la cre­ació poètica, la mis­cel·lània i l’estudi lite­rari. En els pri­mers poe­mes ja s’entre­veu la con­nexió emo­ci­o­nal amb rea­li­tats escam­pa­des, dife­ri­des per altres ànimes, una forma d’indi­car que tot està lli­gat amb tot. “Cica­triu rere cica­triu tots els vin­cles drin­guen un sol cop.” És una visió sen­si­ble, seri­osa, de com­promís. La presència de la mare, dis­tant, per mar o per telèfon, pren un pro­ta­go­nisme des­ta­cat. La mare, la distància, l’ori­gen, la paraula, l’embrió, la fines­tra. En aquesta relació hi plana la mort, “la com­passió de Déu”.

Els lli­bres de poe­sia no són pàgines i pàgines ple­nes de parau­les. El lec­tor els ha de lle­gir com si omplís les pàgines i no pas com si les buidés. Hi ha poe­mes que no són fàcils ni dúctils. Per això, si cal, s’ha de tor­nar a lle­gir, per tal de poder omplir tots els buits que encara han que­dat. La poe­sia d’Anne Car­son va en aquest sen­tit. Té un dis­curs expli­ca­tiu, molt sintètic, amb pun­tu­a­lit­za­ci­ons filosòfiques, espi­ri­tu­als, gai­rebé abs­trac­tes, amb con­fes­si­ons seve­res, col­pi­do­res. És una poe­sia que et pot reme­tre a molts grans poe­tes de la poe­sia nord-ame­ri­cana.

En alguns moments de clímax, s’arre­plega, es conté, sense aca­bar d’expan­dir, dei­xant l’alè, sense poder esbri­nar res més. És mera­ve­llosa, aquesta poe­sia que no ho diu tot. Ens parla de tem­po­rals, de nits d’hivern, com si en el moment d’aca­bar el poema, ens estigués recor­dant les den­si­tats de gel que exis­tei­xen, el perill. Els poe­mes són una evo­cació del seu món robat, per­dut. I aquest és un dels seus altres encants. Els punts sus­pen­sius que deixa sobre la neu. Quan parla del gel que ho cobreix tot. El gel com a raó, el gel com a lluita, el gel com a excusa per con­ti­nuar sobre­vi­vint.

El llen­guatge de Car­son es va esllan­guint com les ona­des pla­te­ja­des d’un riu. “És igual el que diguin del temps, la vida només es mou en una direcció.” El seu estil es va tren­cant, tal­ment com si fos­sin esca­les que es van esfon­drant i con­ti­nuen pujant i pujant damunt d’altres esca­les i gra­ons de mar­bre, de foc, d’aigua. El mar, els rems, la sal­vació. I de sobte, quan s’aca­ben els poe­mes apa­reix un assaig mera­vellós de com­bat, espi­ri­tual, diluvià, sobre el son o sobre el sublim. L’expli­cació del repòs noc­turn en l’obra d’Ulis­ses és antològica. Són clas­ses magis­trals de lite­ra­tura. Després, ens treu de classe i ens porta al pati i ens lle­geix poe­mes. El lec­tor ha d’estar prest per seguir tot el que diu (ella) (la poe­sia).