CLIMA CREMAt

“Escac al rei: el foc s’ense­nyo­reix / de l’erm on ombra i sal veïneja­ven / amb les fron­te­res nítides. La sang / con­fon l’excés bufat de les parau­les.”

Des­glaç, de de Maria-Mercè Marçal (2018)

Quan hi ha sequera o es pro­du­ei­xen inun­da­ci­ons catastròfiques, quan el bosc res­sec crema o les pedre­ga­des mal­me­ten colli­tes sen­ce­res, els mit­jans i les con­ver­ses de bar van ple­nes de l’expressió “canvi climàtic”. Ens hem cre­gut els reis de la cre­ació, o ens ho han fet creure durant segles, i ara el foc, l’ombra i la sal s’han ense­nyo­rit del nos­tre entorn. Man­lle­vant les parau­les dels ver­sos de Maria-Mercè Marçal, hem aca­bat con­fo­nent l’excés bufat de les parau­les.

El debat sobre el canvi climàtic ha d’aca­bar, perquè ja no és dis­cu­ti­ble. Ni tan sols és un debat intel·lec­tual, sinó una emergència ben real. Amb aques­tes parau­les tan con­tun­dents, l’arqui­tecte espe­ci­a­lit­zat en sos­te­ni­bi­li­tat i ciu­tats salu­da­bles Eloi Juvillà ens pre­senta Terra cre­mada. Revo­lució o extinció, un text impla­ca­ble i incòmode, però tan­ma­teix neces­sari, sobre l’excep­ci­o­na­li­tat del moment que vivim. Ens diu que les esce­nes que estem vivim són sim­ple­ment el pre­ludi del món que ens espera, que gene­rarà les migra­ci­ons més grans de la història de la huma­ni­tat, la qual neces­si­tarà grans dosis d’adap­ta­bi­li­tat i sacri­fici. No és, no obs­tant això, un lli­bre des­es­pe­rançat, sinó tot el con­trari. Una crida al canvi basat en el conei­xe­ment científic actual, que exposa, per exem­ple, qui­nes pos­si­bi­li­tats tenim per des­car­bo­nit­zar l’atmos­fera, decréixer econòmica­ment i dis­mi­nuir les desi­gual­tats.

En la mateixa línia, però de forma com­ple­mentària, també es mou Emergència climàtica. Les claus per a enten­dre el canvi climàtic!, de l’ambi­entòleg i divul­ga­dor Andreu Escrivà. A par­tir dels mites esta­blerts sobre el clima, el canvi climàtic i els dife­rents tipus de nega­ci­o­nisme, exposa de manera des­a­com­ple­xada i espe­rançadora, clara i ente­ne­dora, els impac­tes que ja estem vivint i els que vin­dran, què podem espe­rar o, més ben dit, què no podem espe­rar, de les mala­gua­nya­des cime­res del clima.

Dema­nava Rai­mon en una de les seves com­po­si­ci­ons més mítiques, Al meu país la pluja, del 1984, “qui durà la pluja a escola, qui li dirà com s’ha de ploure?”. La qüestió, tan­ma­teix, és si nosal­tres serem capaços d’apren­dre a reac­ci­o­nar a temps abans l’escola que és la vida no ens doni una lliçó irre­pa­ra­ble. Perquè l’immo­bi­lisme, com emfa­sitza Juvillà al seu lli­bre, ja no és una opció.