Desig i poder

L’artista Susanna Inglada (Banye­res del Penedès, 1983) viu i tre­ba­lla des de fa anys a Ams­ter­dam (Països Bai­xos) i és allà on ha desen­vo­lu­pat bona part de la seva car­rera artística i des d’on s’ha gua­nyat el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal. Però ara ha inau­gu­rat la seva pri­mera expo­sició indi­vi­dual a Cata­lu­nya. El Mèdol, el Cen­tre d’Arts Con­tem­porànies de Tar­ra­gona, exposa fins al 12 de novem­bre la mos­tra monogràfica Is this desire? (‘És això, el desig?’), un mun­tatge que qüesti­ona el poder, que explora l’ima­gi­nari i l’estètica del poder econòmic, polític i burocràtic a través dels cos­sos i la seva relació amb el desig. Ho fa amb dibui­xos i pin­tu­res expan­dits, que sem­blen escul­tu­res.

Durant la seva residència artística a l’Acadèmia d’Espa­nya a Roma, Susanna Inglada va poder con­tem­plar de prop les grans obres icòniques de l’art clàssic, del Renai­xe­ment i del Bar­roc. Explica que la va vio­len­tar ado­nar-se de com d’inte­grat i nor­ma­lit­zat està el motiu de la vio­lació i l’asset­ja­ment sexual a la dona en les repre­sen­ta­ci­ons artísti­ques, en què sovint es des­criu com a “rapte”. D’aquí han nas­cut algu­nes de les peces que ara exposa a Tar­ra­gona. Dis­po­sa­des a les parets i al terra de la Casa Canals, seu del Mèdol, s’hi poden veure dibui­xos de mans de gran for­mat que for­men part de la sèrie Last Touch. Aques­tes repre­sen­ta­ci­ons s’ins­pi­ren en l’obra de Ber­nini El rapte de Prosèrpina (segle XVIII), que repre­senta el segrest de la filla de Ceres i Júpiter per part de Plutó, que l’arros­sega a la força fins a l’infra­mon, on ell regna. Susanna Inglada se cen­tra en les mans mas­cu­li­nes del grup escultòric de Ber­nini, que iden­ti­fica amb la repre­sen­tació d’un patri­ar­cat abu­siu i vio­lent, i les aïlla per pre­sen­tar-les soles, grans i mons­tru­o­ses, en dife­rents punt de l’espai expo­si­tiu, “com a exem­ples de força i tensió, debi­li­ta­des i mòrbi­des, però encara amenaçado­res”.

Inglada tre­ba­lla el dibuix i la pin­tura “però no mit­jançant mit­jans tra­di­ci­o­nals, sinó de forma expan­dida”, explica la comissària de la mos­tra, Ale­xan­dra Laudo. Més que dibui­xos, les obres pre­nen un mar­cat caràcter escultòric, com si con­fi­gu­res­sin una esce­no­gra­fia: “Es nota la seva vin­cu­lació amb les arts escèniques”, asse­nyala Laudo. Tot i que, per expe­ri­men­tar amb altres mate­ri­als, també exposa una obra tèxtil, l’artista tre­ba­lla sobre­tot amb paper: un mate­rial fràgil i mal·lea­ble, al qual dota de tri­di­men­si­o­na­li­tat, d’aquí que s’apropi a l’escul­tura i a l’esce­no­gra­fia. “Les obres ens apel·len com ho podrien fer algu­nes esce­no­gra­fies, però aquí no hi ha distància, com en el tea­tre, sinó que ens hi introduïm; són com per­so­nat­ges que dia­lo­guen amb nosal­tres”, segons la comissària. Per exem­ple, els dibui­xos de gran for­mat que com­po­nen l’obra The City estan situ­ats a dues parets opo­sa­des, for­mant un díptic que el visi­tant ha de cre­uar per con­ti­nuar el recor­re­gut expo­si­tiu. A cadas­cuna hi apa­rei­xen diver­ses figu­res feme­ni­nes i, enmig, uns per­so­nat­ges mas­cu­lins “sense que quedi clar si aques­tes dones els sos­te­nen perquè no es des­plo­min o si, al con­trari, inten­ten pro­pi­ciar-ne la cai­guda”. En aques­tes obres de la sèrie La Ciu­tat, com en d’altres que s’expo­sen al mateix espai, Inglada indaga sobra la relació entre l’indi­vidu i la massa, i l’asfíxia que patim avui en dia”, segons Inglada. Al dibuix Crowd X, en el qual l’artista pren com a referència l’assaig d’Elias Canetti Massa i poder, repre­senta una amal­gama de cos­sos humans, dels quals prin­ci­pal­ment són visi­bles les cames, els braços i les mans. És impos­si­ble dis­tin­gir els límits que les sepa­ren i les indi­vi­du­a­lit­zen.

Els ros­tres i les extre­mi­tats entre­llaçades, les expres­si­ons faci­als i fins i tot la seva mons­tru­o­si­tat car­re­guen les obres d’expres­si­vi­tat i dra­ma­tisme. “Les obres tenen una potència emo­tiva molt gran; hi ha reflexió en el seu tre­ball, però també molta bellesa”, afe­geix Ale­xan­dra Laudo.