L’artista Susanna Inglada (Banyeres del Penedès, 1983) viu i treballa des de fa anys a Amsterdam (Països Baixos) i és allà on ha desenvolupat bona part de la seva carrera artística i des d’on s’ha guanyat el reconeixement internacional. Però ara ha inaugurat la seva primera exposició individual a Catalunya. El Mèdol, el Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona, exposa fins al 12 de novembre la mostra monogràfica Is this desire? (‘És això, el desig?’), un muntatge que qüestiona el poder, que explora l’imaginari i l’estètica del poder econòmic, polític i burocràtic a través dels cossos i la seva relació amb el desig. Ho fa amb dibuixos i pintures expandits, que semblen escultures.

Durant la seva residència artística a l’Acadèmia d’Espanya a Roma, Susanna Inglada va poder contemplar de prop les grans obres icòniques de l’art clàssic, del Renaixement i del Barroc. Explica que la va violentar adonar-se de com d’integrat i normalitzat està el motiu de la violació i l’assetjament sexual a la dona en les representacions artístiques, en què sovint es descriu com a “rapte”. D’aquí han nascut algunes de les peces que ara exposa a Tarragona. Disposades a les parets i al terra de la Casa Canals, seu del Mèdol, s’hi poden veure dibuixos de mans de gran format que formen part de la sèrie Last Touch. Aquestes representacions s’inspiren en l’obra de Bernini El rapte de Prosèrpina (segle XVIII), que representa el segrest de la filla de Ceres i Júpiter per part de Plutó, que l’arrossega a la força fins a l’inframon, on ell regna. Susanna Inglada se centra en les mans masculines del grup escultòric de Bernini, que identifica amb la representació d’un patriarcat abusiu i violent, i les aïlla per presentar-les soles, grans i monstruoses, en diferents punt de l’espai expositiu, “com a exemples de força i tensió, debilitades i mòrbides, però encara amenaçadores”.

Inglada treballa el dibuix i la pintura “però no mitjançant mitjans tradicionals, sinó de forma expandida”, explica la comissària de la mostra, Alexandra Laudo. Més que dibuixos, les obres prenen un marcat caràcter escultòric, com si configuressin una escenografia: “Es nota la seva vinculació amb les arts escèniques”, assenyala Laudo. Tot i que, per experimentar amb altres materials, també exposa una obra tèxtil, l’artista treballa sobretot amb paper: un material fràgil i mal·leable, al qual dota de tridimensionalitat, d’aquí que s’apropi a l’escultura i a l’escenografia. “Les obres ens apel·len com ho podrien fer algunes escenografies, però aquí no hi ha distància, com en el teatre, sinó que ens hi introduïm; són com personatges que dialoguen amb nosaltres”, segons la comissària. Per exemple, els dibuixos de gran format que componen l’obra The City estan situats a dues parets oposades, formant un díptic que el visitant ha de creuar per continuar el recorregut expositiu. A cadascuna hi apareixen diverses figures femenines i, enmig, uns personatges masculins “sense que quedi clar si aquestes dones els sostenen perquè no es desplomin o si, al contrari, intenten propiciar-ne la caiguda”. En aquestes obres de la sèrie La Ciutat, com en d’altres que s’exposen al mateix espai, Inglada indaga sobra la relació entre l’individu i la massa, i l’asfíxia que patim avui en dia”, segons Inglada. Al dibuix Crowd X, en el qual l’artista pren com a referència l’assaig d’Elias Canetti Massa i poder, representa una amalgama de cossos humans, dels quals principalment són visibles les cames, els braços i les mans. És impossible distingir els límits que les separen i les individualitzen.

Els rostres i les extremitats entrellaçades, les expressions facials i fins i tot la seva monstruositat carreguen les obres d’expressivitat i dramatisme. “Les obres tenen una potència emotiva molt gran; hi ha reflexió en el seu treball, però també molta bellesa”, afegeix Alexandra Laudo.