La poeta –o poetessa, com defensa l’admirada Teresa d’Arenys, que rebutja el primer terme– Blanca Llum Vidal firma aquest volumet que és una celebració de la lectura en profunditat, una invitació a rumiar sobre un grapat d’assumptes i, alhora, un exercici molt sa de provocació intel·lectual. N’ha dit així, Llegir petit, perquè es proposa, “en comptes de llegir un període, llegir un sol llibre, un únic passatge, un vers solitari; en comptes de la totalitat, triar minúscul, voler menut”. És una aposta pel detall revelador, que conté el conjunt o que, si més no, en representa part del sentit. Més endavant també manifesta “una preocupació per tornar-li el valor a la cosa petita, la diminuta, la microscòpica”. Encara que es refereixi al procediment i no a la matèria de l’obra, no crec que sigui ben bé així: un dels noms que apareixen sovint en aquestes pàgines és el de Víctor Català/Caterina Albert, que l’autora ha aprofundit fructíferament, i que coneix com poca gent al país. I passa igual amb altres autors. La idea vertebral de l’obra, però, em sembla molt suggeridora. Ens podem imaginar, per exemple, construir tota una especulació a partir d’un vers, un de sol? El final del sonet Desolació, de Joan Alcover, posem per cas: “Jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.” El que conclou El silbo de afirmación en la aldea, de Miguel Hernández: “Y Dios dirá, que está siempre callado.” O el vers-ratlla de la prosa poètica Marioneta, de la mateixa autora: “Diria que diria, però no dic, només ho ballo”.

Hi ha, és clar, una actitud determinada en la lectura de Vidal: entendre l’altre per poder acollir-lo. Desfilen pel llibre alguns dels grans sistemes de producció de fanatisme de la història, i l’autora mira de conjurar-ne idees i propaganda. L’exemple de Martin Buber li resulta, en aquest sentit, molt útil: “Buber, crec, ajuda a fer aquest pas, aquesta revolució contundent i serena; lluny del replegament identitari i de l’obsessió amb una sola causa, la denúncia plural, la generositat de l’amor i l’humanisme radical.” És una –la primera– de les “presències explícites” del llibre. N’hi ha unes quantes més: a banda l’esmentada de Víctor Català, Emmanuel Lévinas, Maria-Mercè Marçal, Mercè Rodoreda, Maurice Blanchot, Clarice Lispector, Marlene Dietrich, Marina Tsvetàieva, Marguerite Duras. Josep Carner, Charlotte Delbo, Maria Aurèlia Capmany, Màrius Torres, Joan Sales, Jesús Moncada i Joan Miró. En un cas, l’autora arremet contra el dogmatisme esquerranós (l’esquerra independentista, en concret). Més endavant, ho fa contra els que creuen que cal protegir les dones, quan el que convé és aconseguir la igualtat plena. Aquest treball, dedicat a l’obra La dona a Catalunya. Consciència i situació, de la Capmany, reivindica l’actualitat de l’escriptora barcelonina: “Allò que no s’entén tant és la manera com aquests espais poden córrer el risc de presentar la feminitat d’una manera compacta i rabiosament exclusivista.” Una de les afirmacions que llegim en aquest capítol –“la feminitat no és una essència immodificable”– es podria aplicar, en un sentit general, a la intenció del treball de Vidal, que, amb les idees fermes que calgui (idees amb les quals no sempre cal combregar), es vol allunyar d’essencialismes, pretén –com afirma en el treball dedicat a Marçal– “esfilagarsar identitats”. Hi reïxi més o menys, la pràctica resulta, intel·lectualment, molt recomanable.

Els assajos són breus, com si, dins cada un, l’autora volgués deixar-hi poc més que l’esquema de la problematització (m’excuso per l’ús d’aquest renec de tradició gal·la). A propòsit de Thomas l’Obscur, la novel·la de Maurice Blanchot, reflexiona sobre “un buit que s’omple tantíssim de consciència que arriba a vessar, a desbordar-se a ell mateix i a contradir-se, a deixar de ser només buit”. I jo, que fa no gaires mesos vaig abandonar la lectura d’aquesta novel·la, he tornat a tenir ganes de llegir-la, necessitat de reprendre-la. És la lectura fèrtil, compromesa, de Vidal, que relaciona Marlene Dietrich, Marina Tsvetàieva, Víctor Català i Jeanne Hersch. En el dedicat a Màrius Torres i Joan Sales, estableix una comparació molt sorprenent entre el poeta de Lleida, Óssip Mandelstam i Paul Celan. El poeta, com escriu Torres, és “l’arquer que es dreça entre els morts”. Poesia, doncs, com a combat: la dissertació sobre la tensió de l’escriptura i la desitjable precisió de la interpretació –el blanc de la fletxa: en contra, per tant, de la interpretació oberta– és d’un gran valor. També ho són els dos textos que dedica a Jesús Moncada i Mercè Rodoreda, escrits en una prosa diferent: menys assagística i més, diguem-ne, creativa. O la visió que ens dona sobre el Jonàs del Nabí carnerià, profeta jueu que ell cristianitza, com també el missatge de pau i reconciliació que proposa el poema, escrit lluny del país quan aquest estava en guerra.