MAÏWENN SIMPATITZA AMB JEANNE DU BARRY

Filla de la modista Anne Bécu i de pare des­co­ne­gut, Jeanne du Barry (com­tessa Du Barry per un matri­moni de con­veniència) va esca­lar soci­al­ment, d’amant en amant, fins a arri­bar a ser la favo­rita de Lluís XV, tenint molts ene­mics a la cort i també entre la gent del poble, que l’acu­sava d’influir en un rei que, tan­cat en el luxe de Ver­sa­lles, desa­te­nia les neces­si­tats dels seus súbdits, que, con­ver­tits en ciu­ta­dans, anys després van fer la revo­lució. Nas­cuda el 1743 a Vau­cou­leurs, una petita loca­li­tat al nord-est de França, i tras­lla­dada amb la mare a París quan era una nena, aquesta dona d’ori­gen humil, que va arri­bar a ser aristòcrata exer­cint com a cor­te­sana, va ser con­dem­nada a mort, i així gui­llo­ti­nada el 1792, pel tri­bu­nal de la revo­lució. Acu­sada d’aju­dar con­tra­re­vo­lu­ci­o­na­ris a fugir de França, un dels prin­ci­pals tes­ti­mo­nis en con­tra seu va ser el ben­galí Zamour, que, quan era un nen, va ser rega­lat com a esclau a Du Barry per Lluís XV.

Símbol del lli­ber­ti­natge, del mal­ba­ra­ta­ment i de la decadència moral de la cort de Ver­sa­lles cap a la fi de l’Antic Règim, Jeanne du Barry, amb l’esde­ve­nir de la pròpia vida, havia de con­ver­tir-se per força en matèria de bio­gra­fies i, quasi des del nai­xe­ment de la nar­ració cine­ma­togràfica, en l’heroïna ambi­gua de diver­ses pel·lícules que han anat apa­rei­xent amb el temps. L’última, que ara s’estrena a l’Estat espa­nyol, és un caprici car de Maïwenn (Le Besco), que ha diri­git i pro­ta­go­nitza Jeanne du Barry havent decla­rat que s’iden­ti­fica amb una dona “capaç de tot per una joia”, però a qui, mit­ges bro­mes a part, defensa per la seva afició a la lite­ra­tura (va ser amiga de Vol­taire) i pels seus com­por­ta­ments anti­pro­to­col·laris, que van irri­tar la cort.

En tot cas, abans que Maïwenn rodés el seu film de per­ru­ques amb un cost de 20 mili­ons de dòlars –en part pro­por­ci­o­nats per capi­tal sau­dita– les Du Barry cine­ma­togràfiques van començar amb l’encar­nada per Theda Bara (una vamp) a Hollywood l’any 1917. El títol de la pel·lícula, com bona part de les altres sobre aquest per­so­natge històric, és Madame Du Barry. Només dos anys després, el 1919, va arri­bar la que pos­si­ble­ment és la millor de totes: una gran pro­ducció de l’ale­ma­nya UFA pro­ta­go­nit­zada per Pola Negri (una altra vamp) diri­gida per Ernst Lubitsch, que mos­tra la cèlebre cor­te­sana com una amo­ral amb una suc­cessió d’amants luxu­ri­o­sos i cor­rup­tes en un regis­tre de comèdia punyent que es creua, això sí, amb una línia melo­dramàtica que inventa que Du Barry sem­pre va esti­mar el pri­mer amant, un antic estu­di­ant con­ver­tit en revo­lu­ci­o­nari que l’haurà de con­dem­nar a mort i després voldrà sal­var-la inútil­ment.

Hi ha dues Madame Du Barry més de Hollywood (una, del 1930, diri­gida per Sam Tay­lor, amb Norma Tal­madge; i l’altra, del 1934, de William Die­terle, pro­ta­go­nit­zada per la mexi­cana Dolo­res del Rio) i una de fran­cesa força insípida, rea­lit­zada el 1954, en què Chris­tian-Jac­que va diri­gir Mar­tine Carol. Això men­tre que, inter­pre­tada per Asia Argento, Du Barry es fa pre­sent a Maria Anto­ni­eta, de Sofia Cop­pola, que la mos­tra vul­gar i intri­gant. Maïwenn, en canvi, la mos­tra com algú en qui no li fa res emmi­ra­llar-se: una dona culta, dis­tin­gida, sexu­al­ment alli­be­rada, víctima d’intri­gues i a qui, de manera sig­ni­fi­ca­ti­va­ment misògina, els homes ado­ren i els homes menys­preen. A més, Maïwenn, contrària al movi­ment Me Too, ha triat el con­tro­ver­tit Johnny Depp per inter­pre­tar Lluís XV, amb qui fa que Madame Du Barry vis­qui una història d’amor autèntica. Una pel·lícula pom­posa, d’antic règim, feta per a l’auto­lluïment, tot i que, sobre­tot com a actriu, la direc­tora voreja el ridícul. Del que ha fet, en francès se’n diu gas­pi­llage.