LA SAGA POZZI

La saga dels Pozzi, començo amb espòiler, seran només dos; en aquesta ocasió, pare i filla.

Samuel Jean Pozzi, metge, cirurgià i militar francès d’origen italià, va destacar durant la Belle Époque, un temps en què la societat d’un país culte era un ample i bigarrat conjunt d’individus i fets fornidors d’abundant material per a la història, la literatura, les arts, la murmuració, les conspiracions, la cotilla, l’escàndol i el xivarri, amb gran camp per recórrer en la feina de distingir què és cultura autèntica i què autèntica porqueria, amb un resultat sempre discutible. Pozzi va ser pioner i va destacar en el camp de l’antisèpsia hospitalària i de la cirurgia abdominal i ginecològica. Entre d’altres, va tractar Proust, Dreyfus, Clemenceau, Montesquiou, Zola, Ackermann, Bizet i Sarah Bernhardt, de qui sembla que va ser amant. Va morir assassinat a trets de pistola per un pacient a qui s’havia negat a tornar a operar després que com a resultat d’una primera intervenció quedés impotent. John Singer Sargent li va fer un retrat a l’oli portant una bata vermella, i el quadre ha estat recentment esquer d’un relat de Julien Barnes, L’home de la bata vermella, traduït al català.

Barnes s’ocupa àmpliament de curiositats i xafarderies del seu cercle d’amistats i de l’entorn social, i es limita a fer esment de l’existència de la filla, Catherine –ella i sa mare, la vídua del metge, quan aquest va morir eren a la Costa Blava i no van anar a l’enterrament–, sense mostrar cap interès per la seva excepcional singladura com a poeta i dietarista.

L’entorn de la filla té territori comú amb el del pare. Es va fer amb Colette, Rilke, Jean Paulhan, el seu editor. És difícil llegir sobre ella sense topar amb un generós esment de qui va ser amic, col·lega i amant, Paul Valéry, i sembla que amor impossible i apassionat. Per al gust d’aquest cronista, amb només sis poemes se situa a la seva altura, i no seria cap disbarat dir que el supera. Va escriure dietaris i una narració, Agnès, va donar per bons sis poemes, i desconec si va deixar instruccions sobre d’altres, que figuren a les edicions tot seguit d’aquests. Sis cristalls perfectes de la immensitat del sentiment, entre medievalitzants i postsimbolistes –caldrien moltes pàgines per glossar-los, sense garanties de desprendre’s de la malenconia de quedar-se curt.

De Samuel Pozzi en queden anècdotes, dades per a la història de la medicina, nostàlgies d’un passat elegant i turbulent. De Catherine Pozzi, una obra literària quantitativament precària, i única. No cal triar. Ni tan sols comparar-los.