“NO MOR QUI NO NEIX” (I, TANMATEIX, VIU)

La dedicatòria del llibre ens dona la primera pista per començar-nos a acostar al nucli del sentit, que és el d’una quíntuple ocultació activa, no gens abstracta: “A les meves àvies i als meus avis, ocults ja per sempre més, i al diminut ésser que em va viure a dins, el que mai va tastar la llum: la meva ocultació predilecta.” Al final, després de la poesia La nitidesa, que es llegeix amb un nus al coll, ja en l’extrem del llibre –després, també, de l’epíleg i d’uns versos d’Anna Akhmàtova i uns altres de Segimon Serrallonga–, s’han reproduït les fotografies dels quatre avis de l’autora (de joves) i, tot seguit, dues ecografies del fill que no va arribar a néixer. “No mor qui no neix”, llegim a La placenta. Crec que, si relaxem la radicalitat de l’adverbi sols –i, potser, si canviem el verb que hi figura per la forma escric–, el nou llibre d’Anna Gual respon prou bé al vers lapidari d’Alcover, el darrer del sonet Desolació, una de les peces majors de la poesia catalana de tots els temps: “Jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.”

“Existir és excavar.” I escriure, també. Excavar en la fosca (i descolgar, desenterrar): “Escric per pertànyer als altres.” El poema L’angúnia dona diverses raons per justificar l’acte d’escriure: “emparar algú”, “abrigar-vos”, “salvar-me” (o, potser, “no salvar-me”), “deixar dit que vaig fracassar”. L’operació em fa pensar en aquell relat oriental en què un cec es passeja per un carrer amb una llàntia encesa: quan se li pregunta per què ho fa, si no hi veu i no hi veurà mai, ell respon que és per fer llum als altres. Escriure és un dels verbs més repetits en aquests versos. Bé que no tant com aquest, el verb excavar també hi és força recurrent. A tots dos els empeny la voluntat de llum. En La vetlla, tres verbs enfilen els tres versos finals del poema: escriure, parir, callar.

El dolor és la matèria d’aquest llibre, que revela una actitud de “negociar en tot moment / amb el llagrimall” i que considera que “la punxa / de la mort / que ronda / la casa” és “esmolada”. La bellesa de l’obra es troba en aquesta veritat peremptòria, la de la pèrdua: pèrdues, de fet, molt diferents, si es tracta dels quatre que han precedit la poeta o del diminut ésser que no va arribar a veure la llum (però que, això no obstant, n’ha inspirat tanta, en forma crua de paraules). El jo és refugi i condemna alhora, i potser la clau d’aquest refugi (amb el pany de la condemna) és la que “la veu m’ha ofert / [que] és tendra com la galta d’una nounada”.

Un bon llibre de poesia sempre fa una contribució simbòlica nova (o, si més no, renovada). En Les ocultacions passa amb els conceptes de llavor (en la sembra o en la generació humana), de llibre (que es compara amb un organisme viu) o de capella (l’intangible de la consciència única, el reducte de la privadesa). L’enganyosa inactivitat del volcà és com el dolor, que treballa d’una manera soterrada, íntima. El “microorganisme que se t’assembla” queda enllaçat, pels misteris de la vida i del temps, amb una rebesàvia de la poeta que va viure fa cent trenta anys. En el plany de Gual, hi ha un homenatge sense mica d’impostura a l’estructura fonamental de la família, a la cadena de transmissió d’un llegat: “Respirarem després de la mort.” “No mor qui no neix.” I, tanmateix, viu. Viu en el vers. I aquest “ésser que no va tastar la llum”, la seva activa ocultació, serveix al jo per abismar-se en el sentit.

Rousseau considerava –i el romàntic Wordsworth en va (a)prendre la lliçó– que l’ésser humà neix lliure, però, en canvi, viu encadenat. Anna Gual escriu: “Que naixem sols és mentida, / que morim sols és mentida. // Vivim sols, / aquesta és la certesa.” La reflexió és molt interessant. Jo no l’acabo de subscriure: crec que no naixem sols, però, en canvi, sí que hi morim, perquè gairebé ningú no coneix la seva darrera hora, i perquè aquesta inaugura un viatge massa imposant cap al desconegut. Però l’aportació dels versos que acabo de transcriure –i la seva provocació: vivim sols– ens fa rumiar. Malament rai si el poema no ens fa pensar! Potser sí que vivim sols, però un llibre com aquest és l’intent de “salvar-nos d’aquesta solitud”, que diria Vinyoli. Homenatjant els morts estimats (i, encara més, qui no va arribar a néixer) i fent molt més estret i necessari el compromís amb l’escriptura.