“NO MOR QUI NO NEIX” (I, TANMATEIX, VIU)

La dedi­catòria del lli­bre ens dona la pri­mera pista per començar-nos a acos­tar al nucli del sen­tit, que és el d’una quíntu­ple ocul­tació activa, no gens abs­tracta: “A les meves àvies i als meus avis, ocults ja per sem­pre més, i al dimi­nut ésser que em va viure a dins, el que mai va tas­tar la llum: la meva ocul­tació pre­di­lecta.” Al final, després de la poe­sia La niti­desa, que es lle­geix amb un nus al coll, ja en l’extrem del lli­bre –després, també, de l’epíleg i d’uns ver­sos d’Anna Akhmàtova i uns altres de Segi­mon Ser­ra­llonga–, s’han reproduït les foto­gra­fies dels qua­tre avis de l’autora (de joves) i, tot seguit, dues eco­gra­fies del fill que no va arri­bar a néixer. “No mor qui no neix”, lle­gim a La pla­centa. Crec que, si rela­xem la radi­ca­li­tat de l’adverbi sols –i, pot­ser, si can­viem el verb que hi figura per la forma escric–, el nou lli­bre d’Anna Gual res­pon prou bé al vers lapi­dari d’Alco­ver, el dar­rer del sonet Deso­lació, una de les peces majors de la poe­sia cata­lana de tots els temps: “Jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.”

“Exis­tir és exca­var.” I escriure, també. Exca­var en la fosca (i des­col­gar, desen­ter­rar): “Escric per pertànyer als altres.” El poema L’angúnia dona diver­ses raons per jus­ti­fi­car l’acte d’escriure: “empa­rar algú”, “abri­gar-vos”, “sal­var-me” (o, pot­ser, “no sal­var-me”), “dei­xar dit que vaig fra­cas­sar”. L’ope­ració em fa pen­sar en aquell relat ori­en­tal en què un cec es pas­seja per un car­rer amb una llàntia encesa: quan se li pre­gunta per què ho fa, si no hi veu i no hi veurà mai, ell res­pon que és per fer llum als altres. Escriure és un dels verbs més repe­tits en aquests ver­sos. Bé que no tant com aquest, el verb exca­var també hi és força recur­rent. A tots dos els empeny la volun­tat de llum. En La vet­lla, tres verbs enfi­len els tres ver­sos finals del poema: escriure, parir, callar.

El dolor és la matèria d’aquest lli­bre, que revela una acti­tud de “nego­ciar en tot moment / amb el lla­gri­mall” i que con­si­dera que “la punxa / de la mort / que ronda / la casa” és “esmo­lada”. La bellesa de l’obra es troba en aquesta veri­tat peremptòria, la de la pèrdua: pèrdues, de fet, molt dife­rents, si es tracta dels qua­tre que han pre­ce­dit la poeta o del dimi­nut ésser que no va arri­bar a veure la llum (però que, això no obs­tant, n’ha ins­pi­rat tanta, en forma crua de parau­les). El jo és refugi i con­demna alhora, i pot­ser la clau d’aquest refugi (amb el pany de la con­demna) és la que “la veu m’ha ofert / [que] és ten­dra com la galta d’una nou­nada”.

Un bon lli­bre de poe­sia sem­pre fa una con­tri­bució simbòlica nova (o, si més no, reno­vada). En Les ocul­ta­ci­ons passa amb els con­cep­tes de lla­vor (en la sem­bra o en la gene­ració humana), de lli­bre (que es com­para amb un orga­nisme viu) o de cape­lla (l’intan­gi­ble de la consciència única, el reducte de la pri­va­desa). L’enga­nyosa inac­ti­vi­tat del volcà és com el dolor, que tre­ba­lla d’una manera soter­rada, íntima. El “micro­or­ga­nisme que se t’assem­bla” queda enllaçat, pels mis­te­ris de la vida i del temps, amb una rebesàvia de la poeta que va viure fa cent trenta anys. En el plany de Gual, hi ha un home­natge sense mica d’impos­tura a l’estruc­tura fona­men­tal de la família, a la cadena de trans­missió d’un lle­gat: “Res­pi­ra­rem després de la mort.” “No mor qui no neix.” I, tan­ma­teix, viu. Viu en el vers. I aquest “ésser que no va tas­tar la llum”, la seva activa ocul­tació, ser­veix al jo per abis­mar-se en el sen­tit.

Rous­seau con­si­de­rava –i el romàntic Wordsworth en va (a)pren­dre la lliçó– que l’ésser humà neix lliure, però, en canvi, viu enca­de­nat. Anna Gual escriu: “Que nai­xem sols és men­tida, / que morim sols és men­tida. // Vivim sols, / aquesta és la cer­tesa.” La reflexió és molt interes­sant. Jo no l’acabo de subs­criure: crec que no nai­xem sols, però, en canvi, sí que hi morim, perquè gai­rebé ningú no coneix la seva dar­rera hora, i perquè aquesta inau­gura un viatge massa impo­sant cap al des­co­ne­gut. Però l’apor­tació dels ver­sos que acabo de trans­criure –i la seva pro­vo­cació: vivim sols– ens fa rumiar. Mala­ment rai si el poema no ens fa pen­sar! Pot­ser sí que vivim sols, però un lli­bre com aquest és l’intent de “sal­var-nos d’aquesta soli­tud”, que diria Vinyoli. Home­nat­jant els morts esti­mats (i, encara més, qui no va arri­bar a néixer) i fent molt més estret i neces­sari el com­promís amb l’escrip­tura.