POESIA DE LA BLANCA SUBUR

Sitges és una de les poblacions més boniques i galanes de la costa catalana, amb les seves platges torrades, el seu llarg passeig marítim que fa visible petits palaus i vil·les modernistes de notable bellesa arquitectònica. Genera un ambient enèrgic que es corona quan es pugen les escales del petit turó on hi ha l’església, el Palau Maricel i el Cau Ferrat, conjunt arquitectònic i pols d’atracció turística, amb els seus carrerons empedrats i costeruts que formen el nucli antic, gairebé cinematogràfic. La vila ha estat lligada a diverses manifestacions culturals, des de les festes modernistes de Rusiñol fins a l’aclamat festival de cinema fantàstic. Tot i això, no disposa de cap llibreria, una evidència clara que segurament tindran en compte, o no, a l’hora de concretar l’enèsim pla de lectura. Amb tots aquests ingredients d’expressió i supervivència de la llengua catalana, és lògic que hi hagi un bon estol de poetes que visquin a la vila, com Cèlia Sànchez-Mústich (1954), Vinyet Panyella (1954), David Jou (1953), August Bover (1949) o Joan Duran (1978). En els darrers mesos han aparegut els primers llibres d’Anton Ferret Baig i de Lídia Gàzquez, que s’uneixen al grup.

Lídia Gàzquez (1978) és professora de llengua i literatura. L’animal perfecte (Adia Edicions, 2023) ha rebut el Premi Bernat Vidal Tomàs 2023, que promou l’Ajuntament de Santanyí, poble mític de Blai Bonet. El llibre consta d’una quarantena de poemes, i s’hauria de llegir com una referència de la seva evolució, ja que apunta grans sensibilitats. El tema és l’amor i el conseqüent dolor. El primer poema d’amor té un final colpidor, de punyalada. El cop és potent i la imatge és forta.

Lídia Gàzquez ha escrit un llibre d’intencions, de clavar les paraules per veure on poden anar les seves ales. Ha llegit molta poesia, i molt bona, i això també es nota. S’hi percep la seva espontaneïtat, ja que ens parla d’experiències que li han tocat la pell. Hi ha realitats, hi ha florestes, perquè pateix i dibuixa el dolor. “Un dia tot el cos és una ferida per dintre.” Ens parla contra el parany i les decepcions. “Els ocells que tinc al pit.” Els reclams i els hams prenen protagonisme. Traus, estigmes, crostes. També hi ha una acció de continuar. “Esclata’m des de dins.” Una mirada feminista, clara i autocrítica. “Cabells inundats. Cap de pardal. Cames obertes.”

Anton Ferret Baig (1968) ha publicat Perdent la por (Saldonar, 2023), Premi Narcís Lunes Boloix 2022 que convoca l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts. És una petita joia d’orfebreria, de cinquanta sonets, que mereix l’elogi. Tal com subratlla Jordi Llavina al pròleg: “El de la por és un assumpte universal.” La temàtica queda fixada, però no pas les seves coordenades i derivades. “No hi ha por en el compungit rostre / que té el nadó quan fa el primer vagit.” El seu primer poema és una demostració del seu talent. Una radiografia emocional sobre el naixement d’un infant. Ferret escriu amb una gran destresa. La por és natural. La por, més ben dit, és cultural, i aquest és el gran recordatori del llibre. També ens parla del que no sabem veure, de la por que es va dipositant a les paraules, en el solatge de la llengua, com les paraules ho poden infectar tot. “La gent, xerrant, embruteix el paisatge.”

Sonet a sonet va desglossant les formes perverses de la por, tan efectives que dominen el món. Són poemes profunds que ens inunden de meravelles sentides. Hi ha densitat lingüística, fluida. També ens parla de la por com a alliberació. “La por és garantia d’un viure estoic.” És realment bo i els seus versos tenen la clarividència d’un savi, d’un home ordenat, amb una mirada serena. “La por mai no s’oblida.”