NI DESCANS PER VACANCES
Un viatge del qual tinc un record inesborrable és el que em va portar fa anys a Egipte. Sobretot recordo aquells llargs trajectes navegant pel riu Nil que et permeten contemplar quadres d’autèntics pessebres vivents a les ribes, com a gran al·licient entre visita i visita als antics temples faraònics. Un somni fet realitat que va satisfer una passió per l’egiptologia que venia de lluny, insuflada per Agatha Christie o, més ben dit, per l’adaptació que va fer John Guillermin d’una de les seves novel·les policíaques més populars, Mort al Nil, que em va frapar en alguna reposició que se’n va fer als cines.
Ara que Kenneth Brannagh ha estrenat Misterio en Venecia, la tercera entrega d’una renovada saga amb què intenta revifar aquella febrada dels setanta i vuitanta per versionar les obres de l’escriptora anglesa (amb més mitjans, però menys inspiració i, ja no diguem, originalitat) rememoro no només aquella visita al país africà, sinó la pel·lícula que no em canso mai de veure. La meva preferida, sinó la millor d’aquest estil, juntament amb Mort sota el sol i Assassinat a l’Orient Express.
Tot just començar, ja caus rendit pel repartiment, estel·lar com de costum: Bette Davis, Jane Birkin, Mia Farrow, Olivia Hussey, Angela Lansbury, Maggie Smith, David Niven, Jack Warden, George Kennedy... i aquí amb Peter Ustinov estrenant-se i reprenent el personatge d’Hercule Poirot arran de la renúncia d’Albert Finney de tornar a encarnar-lo, malgrat l’èxit d’Assassinat a l’Orient Express, perquè segons sembla no volia passar el tràngol d’haver-se de maquillar de matinada i evitar així temperatures de 50 graus durant el rodatge. Ustinov, a qui no li va importar poder morir sota el sol (perdoneu la referència fàcil), no només va acceptar el repte feixuc, sinó que ho va fer amb tal convicció i carisma que Poirot s’associaria per sempre més a ell. De fet, Brannagh l’imita tan descaradament, i no a Finney, que sembla una paròdia d’algun personatge del Polònia.
I a John Guillermin, que no és millor que Sidney Lumet, però sí un realitzador més que competent, el van fitxar perquè havia demostrat saber treure el màxim rendiment d’un càsting farcit d’estrelles que es podien eclipsar les unes a les altres. En va sortir ben airós a El colós en flames, King Kong i El pont de Remagen. També aquí, per bé que, tot s’ha dir, facilitava les coses rodar un guió firmat per Anthony Shefer, autor de títols com L’Empremta, The wicker man i Frenesí (valga’m Déu!) i, per acabar-ho d’adobar, tenir com a colofó el compositor Nino Rota (sigui santificat el seu nom) i Jack Cardiff per fotografiar aquest encreuament entre un whodunit i un documental històric (amén!).
Històric perquè a diferència de la novel·la original escrita el 1937, els elements colonialistes, imperialistes i de menyspreu classista, per no dir racista, de l’Imperi britànic ja no reeixien (tant) als setanta i es va voler incidir a destacar la fascinació que sent Poirot –com un turista respectuós– quan admira els monuments que els faraons van fer construir en temps remots per aquelles localitzacions. Pel que fa a la trama del crim, que Poirot haurà d’investigar –perquè com bé sabem no descansa ni per vacances–, s’agraeix que s’agilitzi reduint personatges i interrogatoris respecte a la novel·la.
Entre les escenes memorables, recordo l’atmosfera màgica que es respira a Abu Simbel, el bloc de pedra gegant que quasi esclafa Poirot mentre visita Karnak; el bastó sabre amb què David Niven mata una serp verinosa, i Angela Landsury com a escriptora cuqui que es passa amb la beguda, i no parlem, precisament, del te de les cinc (o sí, però no amb un núvol de llet, que diríem...).