Miquel Bauçà (1940-2004) va ser un poeta que es va consagrar a la seva obra. Tenia una personalitat complexa, misantropa, amb unes actituds molt particulars. Fill de menestrals de Felanitx, nascut en un ambient rural en plena postguerra, la seva mare va morir quan ell tenia 12 anys, una circumstància que el va marcar. La seva obra inicial és complexa i profusa. En aquests darrers anys s’estan publicant inèdits seus i se n’estan reeditant algunes obres. El seu primer llibre publicat va aparèixer quan tenia 22 anys, Una bella història (Els Llibres de l’Ossa Menor, Proa, 1962), després d’haver obtingut el Premi Joan Salvat-Papasseit 1961. Aquell mateix any es va traslladar a Barcelona per estudiar Filosofia i Lletres. La seva consagració definitiva es va produir amb la seva obra enciclopèdica, El canvi (Empúries, 1998), estructurada en forma de diccionari. Un deliri creatiu que va seguir amb Els estats de connivència (Empúries, 2001) i Els somnis (Empúries, 2002).

Una bella història (Edicions 62, 2023) és una reedició del seu primer llibre, en la seva versió original del 1962. Incorpora la revisió que va fer el 1987 per a la seva Obra poètica 1959-1983 (Empúries, 1987), en adaptar els poemes en heptasíl·labs. La revisió que va executar canvia la cadència i la frescor dels poemes originals. Si en la versió primigènia tenim: “Si una tarda un surt cansat de fer feina i plou”, en la revisió del 1987 llegim: “Si de tard un surt de feina, atuït, malmès, i plou.” Amb quina versió ens quedem? Com es pot situar el lector davant els canvis progressius que va fer el poeta? Possiblement sense aquesta obsessió no hauria arribat a la seva obra monumental: El canvi (1998).

Ens centrarem en la versió original de vint-i-cinc poemes. Hi ha algunes subtileses en la poesia inicial de Bauçà, com si volgués recrear un ambient, un pensament de civilització, un lligam comú fràgil amb la humanitat. Té poemes especials. És la tristesa: “La pluja, la pena, l’esfondrament general.” Sembla que no tingui un altre refugi que la música, encara que sigui “una cançoneta grisa i d’amor”. Aquesta era la seva constatació. Hi ha poemes que són llistats a partir d’un afer, d’una idea. Un altre element significatiu són alguns de les seves composicions estrambòtiques, com si realment no tingués esculls on aferrar-se.

Les seves confessions tan originals, lògicament, havien de sorprendre en els cercles literaris de Mallorca i Barcelona. “Us he de dir que he decidit seguir vivint.” En el poema següent ho argüeix: “A ell no l’havien convidat a la vida.” És així com es reafirma davant un món escabrós, violent, com si un home només tingués dret a sobreviure, l’únic dret possible. Se’ns presenta així, jove, fresc, desimbolt, amb desig de sotmetre’s als mortals, amb crítiques a l’experiència moral, catòlica, rebuda, tot rememorant els seus amics ajusticiats, “suïcidats o desapareguts fronteres enllà”.

Expressa un domini narratiu i sintètic exemplar, amb detalls que contrasten amb el pes tràgic que descriu, com si volgués assignar balances en els seus poemes. Mentre descriu una execució, afegeix: “Els ocells piularan, saltaran i s’estimaran/ damunt les branques dels arbres del patí.” Marca la distància i després torna a l’escena amb emoció. El seu compromís queda demostrat. “Només una flor negra dins els dits tremolants / com a record me’n duc de la meva terra lassa.” Una poesia contundent, rampant, famèlica, extasiant.

Homenatges a les classes baixes, sofertes, a vells mariners, a joves treballadors de la construcció. “Un món enfonsat és el pa de cada dia.” Hi ha cruesa i afinitats amb el patiment. Del Bauçà jove impressiona que amb tants pocs poemes elevi tot un llibre. La descripció sociològica que fa d’un gran ball és terrible (la fauna imperant, sacrosant, mòrbida, amb un milionari, un bisbe i els lladres que esperen al carrer). El que més admiro de la desimboltura de Bauçà és com unifica i clava els verbs simples, arcaics o cultes, amb sintagmes sorprenents i molt depurats. I és aquí on es troba la seva genialitat. “La música creix i nega les frivolitats de les dones.”

En el seu llenguatge s’hi destaca un panteisme, una correspondència amb la natura i els espais viscuts. El poema a la seva mare morta és un exemple de memòria, recreació i sensibilitat extrema. “Els teus somnis haurien fruit per camins de tendresa / i s’haurien omplert de petites illes de felicitat.” No solament va marcar una obra singular, sinó que, a més, la va contreure, com si tornés enrere, per tal de tornar a fer un altre salt. Va treballar la llengua fins a tensar-la, però sense llucar-la. Fa descripcions estel·lars, un xic líriques, de tan fresques que són, que et porten a l’encadenament narratiu. Retrats de personatges, enganyats o avorrits, de vides que ens aproximen a l’espill blau. El llibre, a mesura que el vas llegint, va perdent força i fulgor, amb poemes irreverents i una mirada sorneguera al seu entorn, com si fossin petites venjances. El poema “Amic Cagliostro”, sobre un consell a un bon amic, recupera la lluïssor. La necessitat d’amor, la qüestió de com fer-ho possible, sense cansament ni dolor, anirà planant en bona part dels darrers poemes.

Nihil obstat (Edicions 62, 2023) és un llibre inèdit del 1965 que va ser censurat a partir d’una lacònica nota: “Un folleto de poesías la mayor parte de las cuales son irreverentes y sacrílegas. No puede publicarse.” El llibre havia de ser el primer número d’una petita editorial impulsada per Jaume Vidal Alcover i Bartomeu Barceló, en la col·lecció de poesia dirigida per Guillem Frontera i Jaume Pomar, i hauria estat colgat si no hagués estat recuperat per la seva filla que en va demanar una còpia al respectiu arxiu oficial i colonial espanyol.

El primer poema ens parla del desig d’haver format part d’una bona família i d’haver tingut una germana tísica amb pits “incipients, inquietants”. Una consideració que devia impactar el censor, un frare franciscà. Els poemes van basculant seguint el deix d’una època molt marcada. I per una raó o una altra, les composicions es tornen còmiques, grotesques. Són poemes en què la raó o el sentit no hi tenen cabuda, com si la raó o el sentit tinguessin cabuda en l’època que li va tocar viure. Altres peces resulten màgiques i entranyables, com quan troba les seves primeres llàgrimes dins d’una copinya d’un vaixell.

En alguns casos, supleix la transcendència amb l’ús d’un vocabulari inusual, entre arcaic i culte. Hi ha poemes que et fan reaccionar de moltes maneres, ja que un mateix poema pot resultar eixut, líric, sarcàstic, romàntic o esquizofrènic. Potser el romanticismes ja és això. No és fàcil capir-lo. De sobte, la seva burla s’acaba convertint en tendresa, com el poema que parla dels jornalers, un dels millors poemes escrits mai sobre les feines del camp, enmig de la xafogor estival: “Si al menys hi hagués una corona verda d’esperança / per aquesta gent que lluita cos a cos.”

Hi ha poemes pertorbadors, llibertins o mortuoris, poemes gairebé fantàstics, com si anés cap a una poesia parapsicològica. El component sexual pren protagonisme com una obsessió, amb visions extremes o violentes. Ens parla simplement de les seves dificultats de viure, sense queixes, ni lamentacions. Ens parla d’una existència sòrdida, angoixant, sense cap “aventura excitant”. Hi ha poemes que són preclars i d’altres, més suggestius. O més radicals, com el poema tan pertorbador d’agafar les ganivetes i sollar les cases dels primogènits. Fa descripcions de la societat guanyadora, d’amics perduts, de dones amb el ventre blanc, de periodistes locals i de monges. Les senyes de Bauçà són ben concretes, identificables a través dels seus significats escabrosos i punyents. Tenia 25 anys quan va escriure aquestes poemes tants aguts i sorprenents. Quan escriu pega, picor, estopa, dosser, foravilers, és com si ens parlés d’un món antic, en extinció: “Quan encara no m’havia posat seriós / ni tractava amb certa duresa la gent.”