Festival TNT, del verd al madur

Cada funció té un cert aire de ritual. Mic­hikazu Mat­sune se ser­veix de la paraula i d’una qui­e­tud densa en aquest pul­cre espec­ta­cle. Cedir un tros de vida a l’escena per a gaudi de les ombres de la pla­tea és un des­pre­ni­ment costós. Com­par­tir-lo és una con­tri­bució a la rea­lit­zació per­so­nal. L’artista s’acom­pa­nya de l’Eli­za­beth i Frans que, junts, fan recompte de la seva car­tera d’amis­tats, com qui ense­nya un àlbum de fotos antic. Als calai­xos de la memòria hi ha els fami­li­ars i amics de la infància. També aquells com­panys de pro­fessió i veïns que han con­vis­cut algun epi­sodi amb el pro­ta­go­nista. El mirall entra en un bucle quan Mic­hikazu recorda la pri­mera actu­ació de Frans a Àustria. Ell el va anar a veure i en va que­dar cap­ti­vat amb una imatge que sem­pre més con­di­ci­o­narà la vida amb el seu amic.​En una funció hi ha els que hi són i també els que hau­rien d’haver arri­bat o els que ja no podran ser-hi més (perquè s’han mort o perquè s’ha estron­cat la relació amb els artis­tes que hi inter­ve­nen).Del san­to­ral de per­so­nat­ges emer­gei­xen noms com John (Cage) Jêrome (Bel). Adreçar-s’hi en pri­mera per­sona els treu de l’estan­te­ria on els té ins­tal·lada la fama i esde­ve­nen per­so­nes quo­ti­di­a­nes amb pen­sa­ments tri­vi­als. A la con­se­cució dels noms s’hi sumen inter­ven­ci­ons core­ogràfiques: des de la rec­ti­tud de Frans fins a l’agi­li­tat d’Eli­sa­beth i la tensió dels braços de Mic­hikazu.

L’ato­mit­zació del cos. Janet Novás Ima­gina poder dis­gre­gar el seu propi ésser en dife­rents per­so­nes per extreure la indi­vi­du­a­li­tat i cons­truir una nova cos­mo­visió uni­ver­sal, en què tots som part d’aquest tot. En rea­li­tat, el que pro­jec­ten el movi­ment de les intèrprets a l’escena és el d’uns éssers sense consciència. Lali Ayguadé ja va pro­var d’ima­gi­nar l’evo­lució de l’ésser humà a Here, des de la veu lírica i el movi­ment. La imatge amb els mallots amb punts bri­llants, com esca­tes, evoca les dones d’aigua de les ron­da­lles, uns éssers que cap­ti­ven per la seva estra­nyesa. És un uni­vers ani­mal que retrona a la intuïció de novel·les com Canto jo i la mun­ta­nya balla d’Irene Solà, o La mort i la pri­ma­vera de Mercè Rodo­reda.La dansa con­tem­porània neces­sita que es trans­piri. Tot i la vali­desa de la dansa tea­tre (en què els balla­rins esde­ve­nen per­so­nat­ges i es mouen ins­pi­rats per una trama més o menys con­creta), no és con­ve­ni­ent expli­car amb massa evidència la volun­tat del tre­ball. Laco­re­o­gra­fia s’ha d’expres­sar per si mateixa. Quan es fan epílegs que evi­den­cien la metàfora tren­quen la lògica artística i l’abo­quen a una idea analítica que resulta inco­he­rent. Pot­ser més val donar per bo allò que el públic s’ha ima­gi­nat sense cap idea prèvia d’inici, pot­ser dei­xar que les dones d’aigua evo­quin un món en el qual l’espec­ta­dor trobi els seus pro­pis refe­rents.

Dues de les ger­ma­nes de José (o sigui, dues com­po­nents de José y Sus Her­ma­nas) pre­sen­ten el que podria ser un pro­grama zero del pòdcast defi­ni­tiu de la cançó cata­lana d’ahir i de sem­pre. Amb una estètica ase­xu­a­lit­zada, amb les armi­lles i les pun­tes dels avis a l’hora d’anar a missa, Glo­ria Ribera (Parné) i Gemma Polo (En lo alto para siem­pre) pre­sen­ten una teo­ria explo­siva, com la de Fran­cesc Pujols (“un dia que els cata­lans ho tin­drem tot pagat”): als cata­lans ens han robat la tra­dició popu­lar.

Ribera, filla de Guis­sona (Ver­si­o­nes par­ci­a­les y erróneas de mi vida y mi glo­ria) i defen­sora dels cuplets del Paral·lel del segle XX, i la tar­ra­go­nina Gemma Polo (mem­bre de Roba Estesa) han des­co­bert que totes les dis­cogràfiques mul­ti­na­ci­o­nals pouen en la tra­dició psi­calíptica cata­lana. El seu xou és un pòdcast en viu que, veient l’ampli reper­tori (diver­tit i desen­fre­nat) podria ser una sèrie que s’allar­ga­ria més d’una tem­po­rada. Els temes i les metàfores que es van con­ju­gar en les cançons de sega o a les taver­nes obre­res ara són el pal de paller de les músiques electròniques que es can­ten (i ballen) a les dis­co­te­ques de mig món. Evi­dent­ment, és una tesi pro­vo­ca­dora (el suc de les cire­res no és pro­pi­e­tat de més que qui les engalta) que, en tot cas, ense­nya una música irre­ve­rent que es can­tava en català perquè era la llen­gua natu­ral. Ribera i Polo rei­vin­di­quen la cata­la­ni­tat fins i tot en els pro­duc­tes eròtics.

Ha estat una ines­pe­rada sor­presa del TNT d’enguany. La Chachi s’ha gua­nyat un lloc d’honor en el fla­menc con­tem­po­rani que, habi­tu­al­ment, tran­sita per Cata­lu­nya. Al cos­tat d’Israel Galván (Solo), de Rocío Molina (Caída del cielo), del Niño de Elche (Mellizo doble), de Juan Car­los Lérida (Máqui­nas sagra­das), el seu debut fa flaire a llarg idil·li (si més no amb aquesta peça que ja acu­mula cen­te­nars de bolos per l’Estat espa­nyol). Fla­menc exta­si­ant. Asse­guts ben a prop, el seu man­tra (l’himne del cen­te­nari de Rocío) és una tor­ren­tera que va acu­mu­lant aigua i que es des­borda per tot arreu, amb la tor­nada en bucle i ele­vant el volum. Si La Chachi comença estàtica, enros­cant-se sota una llum zeni­tal, i es des­plega a par­tir d’aquest himne. Balla de genolls, esti­rada a terra (com aque­lla des­co­berta de Cesc Gela­bert de ballar una sar­dana a terra a La mun­ta­nya al teu vol­tant), esti­bant la càmera negra o bevent i tirant-se vi dolç pels cabells. Recorda els sacs de sorra de La casa de la fuerza d’ Angélica Lid­dell. El límit físic és vis­cut, com una festa com una superació del cos, per dei­xar esca­par l’ànima. I, al final, de nou en la fos­cor, explica el perquè del títol; una imatge que podria sonar gratuïta, però que es revela defi­ni­tiva: pot­ser no volia pujar al cim dels Alps. Però si s’hi ha de pujar, s’hi puja. Mal­grat les angúnies de la mei­tat del camí, del dolor, del can­sa­ment, del perill, al final acce­dir-hi acaba resul­tant una experiència d’èxtasi com­par­tida.