“El museu ha de ser un espai més democràtic”

Vaig arri­bar a la direcció l’any 2021 amb un pro­jecte de museu molt més democràtic, obert i per­me­a­ble a la rea­li­tat cir­cum­dant. Un museu de ciu­tat, inter­na­ci­o­nal i esta­tal, però també un museu de barri, dels bar­ris –un espai  situat i hiper­lo­cal–. Per al nos­tre pro­jecte és molt impor­tant arri­bar a tenir més espais oberts al públic, i garan­tir una major poro­si­tat entre la plaça i l’inte­rior dels espais del museu, així com amb les comu­ni­tats pro­pe­res i llu­nya­nes. Volem crear més espais de vida con­junta, per exem­ple espais de lec­tura o, per què no, un jardí col·lec­tiu. Entre altres coses, aquest any hem tirat enda­vant el pro­jecte del Jardí Ambu­lant, un espai físic al museu, però també una pla­ta­forma simbòlica de con­nexió amb la comu­ni­tat per reco­llir idees i pro­jec­tes de cor­res­pon­sa­bi­li­tat; es fan diver­ses pro­pos­tes i ima­gi­nem jun­tes pro­jec­tes col·lec­tius. Tot això és pos­si­ble fruit del tre­ball que les meves com­pa­nyes del depar­ta­ment d’edu­cació i de pro­gra­mes públics fan des de fa uns quants anys. Tre­ba­llant amb pro­pos­tes inter­ge­ne­ra­ci­o­nals que inclou­rien grups de tre­ball com ara “Nens i nenes del barri”, “Grup de joves” i altres pro­jec­tes com La Cuina o col·labo­ra­ci­ons amb Les Met­zi­ne­res. Al Jardí vam cele­brar tallers d’àmbit esco­lar, on vam refle­xi­o­nar amb l’alum­nat, les famílies i el pro­fes­so­rat, sobre qüesti­ons d’espai públic, sobre què sig­ni­fica for­mar part de la ciu­ta­da­nia. De cara al pro­jecte de model de museu, ens cen­trem a fer del museu un espai viu i dia­lo­gant, com­promès, situat i con­seqüent, que pro­mou con­di­ci­ons mate­ri­als més jus­tes al museu i al sec­tor. Volem acti­var un con­sell de joves i con­so­li­dar la idea d’un con­sell social, que es donarà la capa­ci­tat de ser més pròxim als pro­fes­si­o­nals amb qui el museu ja està en relació. Aquests can­vis també plan­te­gen la noció d’agència i intel·ligència col·lec­tiva, que ens obliga a ofe­rir una plu­ra­li­tat d’experiències, tant amb els que se sen­ten inter­pel·lats pel museu com amb els que no.

La idea d’un museu que difon uni­la­te­ral­ment és una idea del pas­sat. Avui, els museus són o hau­rien de ser estruc­tu­res per­me­a­bles que apre­nen dels ciu­ta­dans, a més d’ofe­rir el conei­xe­ment pro­fes­si­o­nal del seus equips. Nosal­tres tenim la funció pública de vet­llar per un patri­moni i difon­dre l’exper­tesa al vol­tant d’un tipus con­cret d’acti­vi­tat, però també hem de saber estar en con­sonància amb el que la soci­e­tat ens demana, igual que aquesta soci­e­tat també can­via al nos­tre vol­tant. El museu ha de pen­sar com ser con­seqüent amb allò que rep de part del públic, i l’exer­cici de res­pon­sa­bi­li­tat del públic con­sis­teix, en part, a fer saber al museu allò que li és neces­sari. I quan dic públic, entenc també que és una noció plu­ral, que hi ha una mul­ti­pli­ci­tat de públics: tots són usu­a­ris d’aquesta “casa de tot­hom”, com m’agrada ano­me­nar-lo, i la de com­par­tir des d’una plu­ra­li­tat crítica... Nosal­tres hem d’apren­dre a actuar tant amb les per­so­nes que se sen­ten inter­pel·lades pel museu com amb aque­lles que no s’hi sen­ten; hem d’anar apre­nent de quina manera podem resol­dre aquesta bretxa, de quina manera podem ser més per­me­a­bles a tota la rea­li­tat que ens envolta. Penso molt en les bibli­o­te­ques: són llocs dedi­cats a la difusió de la cul­tura, però també tenen espais que els usu­a­ris s’han anat apro­pi­ant, i que fan funció d’habi­tatge o de llar. La tasca d’anar gene­rant espais per viure al museu és el que volem anar acon­se­guint.

A la idea d’un museu que col·lec­ci­ona, pre­serva, estu­dia, pre­senta i arxiva, se li afe­geix la idea d’un espai en el qual l’experiència artística es con­ver­teix en cen­tral. Avui, és molt relle­vant l’experiència al museu, la pos­si­bi­li­tat d’apro­piar-te’l. A la Bien­nal de São Paulo, per exem­ple, la gent es mou pel pavelló de Cic­ci­llo Mata­razzo com si fos seu, i aquesta sen­sació d’apro­pi­ació és fantàstica. Aquest sen­tit d’apro­pi­ació del museu, la manera com ens fem nos­tre l’espai del museu, el temps del museu, és molt impor­tant. A mi m’agra­da­ria que la gent sentís que el MACBA és seu –perquè ho és–. En aquest sen­tit, vam tenir una experiència molt interes­sant amb la peça del Balé lite­ral, de Laura Lima. Es tracta d’una core­o­gra­fia objecte que està en l’espai. De vega­des una tran­sita per al que sem­bla una sala com les altres, d’altres par­ti­ci­pem de ballet o de peça de tea­tre. Però no és ni una cosa ni l’altra. Aquesta obra ofe­reix una experiència dife­rent, perquè con­vida la gent a moure-s’hi entre­mig, a tocar, d’una manera que a la resta del museu no pos­si­ble. Els mem­bres del Sin­di­cato, col·lec­tiu de par­ti­ci­pants de l’obra de Lima han sigut tes­ti­moniïs d’aquest desig d’apro­pi­ació, de la sor­presa, l’entu­si­asme, però també el des­deny. Aquesta manera de tren­car amb una certa dra­matúrgia típica del museu també és una qüestió impor­tant per par­lar d’apro­pi­ació.

El marc ins­ti­tu­ci­o­nal és molt difícil de tren­car. Però com a exer­cici d’espe­cu­lació, com a espai d’expe­ri­men­tació estètica, és impor­tant fer aquesta temp­ta­tiva. La millor capa­ci­tat que una comissària o una ins­ti­tució pot ofe­rir a un visi­tant una vegada deter­mi­nat el marc de referència d’un pro­jecte, és la de des­a­parèixer per ofe­rir-li un diàleg directe amb l’obra. Per fer una cosa no orto­doxa has de tenir una ortodòxia per des­ar­ti­cu­lar. Hi ha mol­tes pos­si­bi­li­tats i mane­res de fer-ho.

Aquesta és una rup­tura amb el marc ins­ti­tu­ci­o­nal molt evi­dent. El que fem en aquesta expo­sició és, fona­men­tal­ment, donar claus que puguin ser­vir per cons­truir el teu propi recor­re­gut o experiència de l’expo­sició. Com dius, la mul­ti­pli­ci­tat de sig­ni­fi­cats que una obra conté, la seva capa­ci­tat d’ofe­rir una mul­ti­pli­ci­tat d’experiències, queda en evidència quan es posa en diàleg amb una altra peça. L’expo­sició plan­teja la qüestió de les nar­ra­ci­ons i els recor­re­guts. Cada visita és una experiència dife­rent: és molt interes­sant veure com allò que ens passa fora del museu influ­eix en la nos­tra tro­bada o el nos­tre retro­ba­ment amb una deter­mi­nada obra (la manera com ens impacta en aquell moment en par­ti­cu­lar, el diàleg que es genera amb l’obra...). També és impor­tant ado­nar-se de com la relació de con­text o de con­tin­gut afecta la manera que tenim d’apre­ciar una obra: com can­via la manera com es pre­sen­ten les obres quan estan vin­cu­la­des a unes o a unes altres, o com cer­tes nar­ra­ti­ves afec­ten cer­tes peces. Jo penso que les expo­si­ci­ons han de trans­gre­dir la ins­ti­tució i afec­tar l’estruc­tura o el model de museu. Vaig començar-ho a pen­sar quan tre­ba­llava amb artis­tes que reque­rien pren­dre deci­si­ons d’àmbit ins­ti­tu­ci­o­nal que afec­ta­ven i capa­ci­ta­ven la mateixa natu­ra­lesa de l’obra. Trobo que aquest impacte és cru­cial. I que és neces­sari que el que passa en una expo­sició pugui donar cabuda a aquest canvi més estruc­tu­ral dins la ins­ti­tució.

La pos­si­bi­li­tat de tre­ba­llar direc­ta­ment amb els artis­tes, de ser tan a prop de l’obra, de la font de l’experiència, és una gran riquesa. Intenció poètica tracta molt del procés de comis­sa­riat i el des­co­breix. Per exem­ple, quan hem can­viat obres, de vega­des hem dei­xat que la gent cons­tatés el procés de canvi. Hem vol­gut fer que el canvi fos també visi­ble per al públic –que, a banda de ser un canvi ope­ra­tiu, per motius de con­ser­vació, pro­piciés un canvi con­cep­tual–. Hem vol­gut des­co­brir el que hi ha al dar­rere de les bam­bo­li­nes del museu, el que hi ha al dar­rere de la idea de fer una expo­sició des­cons­truc­tiva, que al final, tal com passa amb l’obra de Laura Lima, és més d’aquells que en són els usu­a­ris que no pas de la ins­ti­tució que la mobi­litza.

M’agra­da­ria que, quan acabi la meva etapa al MACBA, el museu sigui gratuït. És una manera de fer-lo radi­cal­ment públic. Ara can­vi­a­rem cer­tes tari­fes amb l’objec­tiu que la gent pugui anar-se’l apro­pi­ant, anar-se’l sen­tint seu. M’agra­da­ria que l’espai s’anés fent cada vegada més per­me­a­ble. És molt difícil que el museu sigui total­ment democràtic, però hau­ria de ser un dels espais més democràtics: un lloc d’encon­tre on et puguis tro­bar gent que reco­ne­guis com a teva, però també per­so­nes que no espe­ra­ves tro­bar-t’hi; un lloc públic, però amb una gover­nança versàtil que faci­lités la gestió a llarg ter­mini. Fa anys que alguns museus no comp­ten el nom­bre de visi­tants, sinó el nom­bre de visi­tes. Per a mi, el més impor­tant no és només que la gent vin­gui al museu, sinó que hi torni. I, aquest retor­nar, voldrà dir que hi ha alguna cosa que els atrau més enllà de l’interès per les expo­si­ci­ons i les acti­vi­tats; alguna cosa que té a veure amb el mateix museu i que fa que se’l sen­tin seu, que hi tro­bin una llar.