Vaig arribar a la direcció l’any 2021 amb un projecte de museu molt més democràtic, obert i permeable a la realitat circumdant. Un museu de ciutat, internacional i estatal, però també un museu de barri, dels barris –un espai  situat i hiperlocal–. Per al nostre projecte és molt important arribar a tenir més espais oberts al públic, i garantir una major porositat entre la plaça i l’interior dels espais del museu, així com amb les comunitats properes i llunyanes. Volem crear més espais de vida conjunta, per exemple espais de lectura o, per què no, un jardí col·lectiu. Entre altres coses, aquest any hem tirat endavant el projecte del Jardí Ambulant, un espai físic al museu, però també una plataforma simbòlica de connexió amb la comunitat per recollir idees i projectes de corresponsabilitat; es fan diverses propostes i imaginem juntes projectes col·lectius. Tot això és possible fruit del treball que les meves companyes del departament d’educació i de programes públics fan des de fa uns quants anys. Treballant amb propostes intergeneracionals que inclourien grups de treball com ara “Nens i nenes del barri”, “Grup de joves” i altres projectes com La Cuina o col·laboracions amb Les Metzineres. Al Jardí vam celebrar tallers d’àmbit escolar, on vam reflexionar amb l’alumnat, les famílies i el professorat, sobre qüestions d’espai públic, sobre què significa formar part de la ciutadania. De cara al projecte de model de museu, ens centrem a fer del museu un espai viu i dialogant, compromès, situat i conseqüent, que promou condicions materials més justes al museu i al sector. Volem activar un consell de joves i consolidar la idea d’un consell social, que es donarà la capacitat de ser més pròxim als professionals amb qui el museu ja està en relació. Aquests canvis també plantegen la noció d’agència i intel·ligència col·lectiva, que ens obliga a oferir una pluralitat d’experiències, tant amb els que se senten interpel·lats pel museu com amb els que no.

La idea d’un museu que difon unilateralment és una idea del passat. Avui, els museus són o haurien de ser estructures permeables que aprenen dels ciutadans, a més d’oferir el coneixement professional del seus equips. Nosaltres tenim la funció pública de vetllar per un patrimoni i difondre l’expertesa al voltant d’un tipus concret d’activitat, però també hem de saber estar en consonància amb el que la societat ens demana, igual que aquesta societat també canvia al nostre voltant. El museu ha de pensar com ser conseqüent amb allò que rep de part del públic, i l’exercici de responsabilitat del públic consisteix, en part, a fer saber al museu allò que li és necessari. I quan dic públic, entenc també que és una noció plural, que hi ha una multiplicitat de públics: tots són usuaris d’aquesta “casa de tothom”, com m’agrada anomenar-lo, i la de compartir des d’una pluralitat crítica... Nosaltres hem d’aprendre a actuar tant amb les persones que se senten interpel·lades pel museu com amb aquelles que no s’hi senten; hem d’anar aprenent de quina manera podem resoldre aquesta bretxa, de quina manera podem ser més permeables a tota la realitat que ens envolta. Penso molt en les biblioteques: són llocs dedicats a la difusió de la cultura, però també tenen espais que els usuaris s’han anat apropiant, i que fan funció d’habitatge o de llar. La tasca d’anar generant espais per viure al museu és el que volem anar aconseguint.

A la idea d’un museu que col·lecciona, preserva, estudia, presenta i arxiva, se li afegeix la idea d’un espai en el qual l’experiència artística es converteix en central. Avui, és molt rellevant l’experiència al museu, la possibilitat d’apropiar-te’l. A la Biennal de São Paulo, per exemple, la gent es mou pel pavelló de Ciccillo Matarazzo com si fos seu, i aquesta sensació d’apropiació és fantàstica. Aquest sentit d’apropiació del museu, la manera com ens fem nostre l’espai del museu, el temps del museu, és molt important. A mi m’agradaria que la gent sentís que el MACBA és seu –perquè ho és–. En aquest sentit, vam tenir una experiència molt interessant amb la peça del Balé literal, de Laura Lima. Es tracta d’una coreografia objecte que està en l’espai. De vegades una transita per al que sembla una sala com les altres, d’altres participem de ballet o de peça de teatre. Però no és ni una cosa ni l’altra. Aquesta obra ofereix una experiència diferent, perquè convida la gent a moure-s’hi entremig, a tocar, d’una manera que a la resta del museu no possible. Els membres del Sindicato, col·lectiu de participants de l’obra de Lima han sigut testimoniïs d’aquest desig d’apropiació, de la sorpresa, l’entusiasme, però també el desdeny. Aquesta manera de trencar amb una certa dramatúrgia típica del museu també és una qüestió important per parlar d’apropiació.

El marc institucional és molt difícil de trencar. Però com a exercici d’especulació, com a espai d’experimentació estètica, és important fer aquesta temptativa. La millor capacitat que una comissària o una institució pot oferir a un visitant una vegada determinat el marc de referència d’un projecte, és la de desaparèixer per oferir-li un diàleg directe amb l’obra. Per fer una cosa no ortodoxa has de tenir una ortodòxia per desarticular. Hi ha moltes possibilitats i maneres de fer-ho.

Aquesta és una ruptura amb el marc institucional molt evident. El que fem en aquesta exposició és, fonamentalment, donar claus que puguin servir per construir el teu propi recorregut o experiència de l’exposició. Com dius, la multiplicitat de significats que una obra conté, la seva capacitat d’oferir una multiplicitat d’experiències, queda en evidència quan es posa en diàleg amb una altra peça. L’exposició planteja la qüestió de les narracions i els recorreguts. Cada visita és una experiència diferent: és molt interessant veure com allò que ens passa fora del museu influeix en la nostra trobada o el nostre retrobament amb una determinada obra (la manera com ens impacta en aquell moment en particular, el diàleg que es genera amb l’obra...). També és important adonar-se de com la relació de context o de contingut afecta la manera que tenim d’apreciar una obra: com canvia la manera com es presenten les obres quan estan vinculades a unes o a unes altres, o com certes narratives afecten certes peces. Jo penso que les exposicions han de transgredir la institució i afectar l’estructura o el model de museu. Vaig començar-ho a pensar quan treballava amb artistes que requerien prendre decisions d’àmbit institucional que afectaven i capacitaven la mateixa naturalesa de l’obra. Trobo que aquest impacte és crucial. I que és necessari que el que passa en una exposició pugui donar cabuda a aquest canvi més estructural dins la institució.

La possibilitat de treballar directament amb els artistes, de ser tan a prop de l’obra, de la font de l’experiència, és una gran riquesa. Intenció poètica tracta molt del procés de comissariat i el descobreix. Per exemple, quan hem canviat obres, de vegades hem deixat que la gent constatés el procés de canvi. Hem volgut fer que el canvi fos també visible per al públic –que, a banda de ser un canvi operatiu, per motius de conservació, propiciés un canvi conceptual–. Hem volgut descobrir el que hi ha al darrere de les bambolines del museu, el que hi ha al darrere de la idea de fer una exposició desconstructiva, que al final, tal com passa amb l’obra de Laura Lima, és més d’aquells que en són els usuaris que no pas de la institució que la mobilitza.

M’agradaria que, quan acabi la meva etapa al MACBA, el museu sigui gratuït. És una manera de fer-lo radicalment públic. Ara canviarem certes tarifes amb l’objectiu que la gent pugui anar-se’l apropiant, anar-se’l sentint seu. M’agradaria que l’espai s’anés fent cada vegada més permeable. És molt difícil que el museu sigui totalment democràtic, però hauria de ser un dels espais més democràtics: un lloc d’encontre on et puguis trobar gent que reconeguis com a teva, però també persones que no esperaves trobar-t’hi; un lloc públic, però amb una governança versàtil que facilités la gestió a llarg termini. Fa anys que alguns museus no compten el nombre de visitants, sinó el nombre de visites. Per a mi, el més important no és només que la gent vingui al museu, sinó que hi torni. I, aquest retornar, voldrà dir que hi ha alguna cosa que els atrau més enllà de l’interès per les exposicions i les activitats; alguna cosa que té a veure amb el mateix museu i que fa que se’l sentin seu, que hi trobin una llar.