TRESORS DEL SOTERRANI

Entre les aliances musicals més estimulants d’aquests últims anys a Catalunya hi ha la del barceloní Ricky Gil (Brighton 64, Top Models, Matamala) i els vilanovins Biscuit, banda de rock que malauradament no tothom coneix, però amb ben pocs rivals a l’hora de sonar cohesionats i ben potents als escenaris d’aquest país.La seva primera aventura conjunta, Infinites rutes invisibles (2021), amb temes escrits per Gil que, en alguns moments, evocaven les cèlebres tempestes elèctriques instigades per Neil Young amb Crazy Horse, ja era tota una sorpresa. I la segona, cristal·litzada fa pocs dies, no únicament ho torna a ser sinó que fa allò que músics, mitjans, institucions i programadors tenen, en certa manera, pendent fer: reivindicar de manera oberta i desacomplexada una “sèrie d’artistes il·luminats”, diu Gil, que, a la segona meitat de la dècada dels seixanta i durant tota la dels setanta, “van experimentar de manera magistral amb gèneres com el folk-rock, el rhythm & blues, el garatge, la psicodèlia o la rumba”.

Amb el títol, doncs, d’Artefactes sonors de l’underground català (1964–1979), Ricky Gil i Biscuit porten hàbilment al seu terreny cançons de Sisa, Ia & Batiste, Toti Soler, Els Xocs, Melodrama, Pau Riba, Guillermina Morra, Albert Batiste, Jordi Paniagua, Maria del Mar Bonet i Gato Pérez. Algunes, com Jo em donaria a qui em volgués (gravada l’any 1969 per Bonet i el grup Om a partir d’un poema de Palau i Fabre i reviscolada ara per Gil i Biscuit amb la col·laboració de la vigatana Joana Serrat), Anna (una de les perles de l’Un gran dia –1973– d’Ia & Batiste, i regravada per a l’ocasió amb participació el mateix Batiste) o Mambo (un dels talls, de més d’onze minuts en la seva versió original, de La Catedral –1977– de Sisa) poden ser més o menys identificables pels avesats en la matèria. D’altres, com Un desig antic (1970), únic single en català de Paniagua; Més enllà (1966), lliure adaptació a càrrec d’Els Xocs del Milk Cow Blues dels londinencs The Kinks; o les dues cançons –Noia i Al matí just a trenc d’alba– que Biscuit i Gil recuperen de la Cara B del descatalogadíssim Miniatura (1969) de Jaume Sisa, Albert Batiste, Pau Riba i José Manuel Brabo, Cachas, són fruit de l’afany gairebé arqueològic que ha motivat aquest disc, completat amb un tema inèdit del grup Melodrama (Tu, jo i el Tibidabo, amb cameo dels germans melodramàtics Toni i Dionís Olivé); Hi ha gent (1970), de Toti Soler; La Curva del Morrot (1979), de Gato Pérez, i Els Snobs (1964), de Guillermina Motta. Esperem que algun dia pugui arribar un segon (i un tercer) volum d’aquesta col·lecció d’artefactes...

Coincidint, d’altra banda, amb la publicació del disc, Ricky Gil ha reviscut també seixanta-quatre dels milers de concerts de què deu haver gaudit com a espectador al llibre Qui toca aquesta nit? (Rosa dels Vents), amb records de quan va veure –enveja sana!– Grateful Dead, els Clash, Curtis Mayfield o Etta James però també, acompanyat del seu germà i la seva mare al vell Zeleste, Sisa o, aquest any mateix al Festival MiniBeat de Granollers, Biscuit. “Allò era digne de veure”, diu del grup de Vilanova. “Els Who eren catalans.”