TRESORS DEL SOTERRANI

Entre les ali­an­ces musi­cals més esti­mu­lants d’aquests últims anys a Cata­lu­nya hi ha la del bar­ce­loní Ricky Gil (Brigh­ton 64, Top Models, Mata­mala) i els vila­no­vins Bis­cuit, banda de rock que malau­ra­da­ment no tot­hom coneix, però amb ben pocs rivals a l’hora de sonar cohe­si­o­nats i ben potents als esce­na­ris d’aquest país.​La seva pri­mera aven­tura con­junta, Infi­ni­tes rutes invi­si­bles (2021), amb temes escrits per Gil que, en alguns moments, evo­ca­ven les cèlebres tem­pes­tes elèctri­ques ins­ti­ga­des per Neil Young amb Crazy Horse, ja era tota una sor­presa. I la segona, cris­tal·lit­zada fa pocs dies, no única­ment ho torna a ser sinó que fa allò que músics, mit­jans, ins­ti­tu­ci­ons i pro­gra­ma­dors tenen, en certa manera, pen­dent fer: rei­vin­di­car de manera oberta i des­a­com­ple­xada una “sèrie d’artis­tes il·lumi­nats”, diu Gil, que, a la segona mei­tat de la dècada dels sei­xanta i durant tota la dels setanta, “van expe­ri­men­tar de manera magis­tral amb gèneres com el folk-rock, el rhythm & blues, el garatge, la psi­codèlia o la rumba”.

Amb el títol, doncs, d’Arte­fac­tes sonors de l’under­ground català (1964–1979), Ricky Gil i Bis­cuit por­ten hàbil­ment al seu ter­reny cançons de Sisa, Ia & Batiste, Toti Soler, Els Xocs, Melo­drama, Pau Riba, Gui­ller­mina Morra, Albert Batiste, Jordi Pani­a­gua, Maria del Mar Bonet i Gato Pérez. Algu­nes, com Jo em dona­ria a qui em volgués (gra­vada l’any 1969 per Bonet i el grup Om a par­tir d’un poema de Palau i Fabre i revis­co­lada ara per Gil i Bis­cuit amb la col·labo­ració de la viga­tana Joana Ser­rat), Anna (una de les per­les de l’Un gran dia –1973– d’Ia & Batiste, i regra­vada per a l’ocasió amb par­ti­ci­pació el mateix Batiste) o Mambo (un dels talls, de més d’onze minuts en la seva versió ori­gi­nal, de La Cate­dral –1977– de Sisa) poden ser més o menys iden­ti­fi­ca­bles pels ave­sats en la matèria. D’altres, com Un desig antic (1970), únic sin­gle en català de Pani­a­gua; Més enllà (1966), lliure adap­tació a càrrec d’Els Xocs del Milk Cow Blues dels lon­di­nencs The Kinks; o les dues cançons –Noia i Al matí just a trenc d’alba– que Bis­cuit i Gil recu­pe­ren de la Cara B del des­ca­ta­lo­gadíssim Mini­a­tura (1969) de Jaume Sisa, Albert Batiste, Pau Riba i José Manuel Brabo, Cac­has, són fruit de l’afany gai­rebé arqueològic que ha moti­vat aquest disc, com­ple­tat amb un tema inèdit del grup Melo­drama (Tu, jo i el Tibi­dabo, amb cameo dels ger­mans melo­dramàtics Toni i Dionís Olivé); Hi ha gent (1970), de Toti Soler; La Curva del Mor­rot (1979), de Gato Pérez, i Els Snobs (1964), de Gui­ller­mina Motta. Espe­rem que algun dia pugui arri­bar un segon (i un ter­cer) volum d’aquesta col·lecció d’arte­fac­tes...

Coin­ci­dint, d’altra banda, amb la publi­cació del disc, Ricky Gil ha revis­cut també sei­xanta-qua­tre dels milers de con­certs de què deu haver gau­dit com a espec­ta­dor al lli­bre Qui toca aquesta nit? (Rosa dels Vents), amb records de quan va veure –enveja sana!– Gra­te­ful Dead, els Clash, Cur­tis May­fi­eld o Etta James però també, acom­pa­nyat del seu germà i la seva mare al vell Zeleste, Sisa o, aquest any mateix al Fes­ti­val Mini­Beat de Gra­no­llers, Bis­cuit. “Allò era digne de veure”, diu del grup de Vila­nova. “Els Who eren cata­lans.”