Tal dia com demà de fa cent anys va néixer Italo Calvino. El fet va tenir lloc, accidentalment, a Cuba, on treballava son pare. I l’editorial Comanegra ho festiva editant-ne el primer llibre de contes, una trentena de peces que l’autor va escriure quan tenia amb prou feines vint-i-cinc anys i que ara ha traduït esplèndidament al català Pau Vidal. Sorprèn constatar la maduresa d’aquest text, que, com remarca Francesco Ardolino a l’epíleg, “no mostra pas un autor als seus exordis, sinó que, més aviat, representa un nucli generador de possibilitats narratives”.

El conte Un dels tres encara és viu té, com a protagonistes, tres homes nus, ajaguts en una roca, a qui es condemna per haver incendiat un poble. Els ajusticien davant una mena de pou: d’aquesta manera els botxins s’asseguren que caiguin infern avall i així s’estalviaran d’enterrar-los. Però un dels tres sobreviu, potser perquè s’ha desplomat abans de sentir el tret i, doncs, abans que aquest es faci letal al seu pit: “Allò era un cul de pou d’on no es podia sortir, on es tornaria boig bevent sang i menjant carn humana sense poder-se morir.” Vet aquí la tragèdia: no poder-se morir en aquelles dramàtiques condicions (però tampoc sobreviure). A Calvino, que tan bé descriu escenes d’una quotidianitat, en aparença, irrellevant, de tant en tant li ve de gust endinsar-nos en el cor d’una situació extrema, com és ara aquesta. El supervivent, però, acabarà trobant una altra sortida en aquell túnel angoixant, com el lector acabarà arribant al final del conte: “Allà al fons, en una prominència del torrent, es veia una teulada de pissarra i una fumarel·la blanca. La vida, va pensar el despullat, era un infern, amb reclams escadussers d’antics paradisos feliços.”

Es tracta de relats força curts que, en molts aspectes, poden recordar, per les seves atmosferes i personatges, les novel·les de Pavese, el cèlebre editor i escriptor que va acompanyar Calvino en els seus inicis i que va afirmar que l’autor de Les ciutats invisibles convertia en poesia la lluita contra el feixisme. Hi fa pensar, també, el món de pagès, aquells rudes contadini, grollers i malparats, i les “dones ossudes i mostatxudes i vestides de negre”, que poblen els textos d’un i altre. Com també la relació entre homes i dones, en què, tot d’un plegat, sense que vingui a tomb, pot irrompre l’absurd. En molts relats del llibre, hi ha el pretext –i el context– de la resistència al feixisme o al nazisme, i la lluita escarrassada i solitària dels partisans: “Tu què trobes, Diego, els darem pel sac als nazis o no?” En Diego va dir: “Jo diria que sí. Li darem pel sac al Gran Reich sencer, ja veuràs.” L’escarransit David contra l’inexpugnable Goliat: la poesia d’una lluita contra el gegant totalitari.

Hi ha uns contes magnífics sobre la descoberta de la vida. El primer, posem per cas, que m’ha dut el record d’un relat de Rosa Leveroni, L’horta, de pretext pràcticament calcat: un noi i una noia en l’eclosió febril de l’edat. Una tarda, Adam, el de Calvino, és una revisió del mite del paradís: el protagonitzen un jove mig selvàtic i una mossa molt més social. Trobem un nucli de sentit similar –el d’un relat d’aprenentatge– en el titulat Un vaixell carregat de crancs, en què dues colles de brivalls s’enfronten damunt la coberta d’un buc abandonat. La guerra i el gaudi (de lluitar, de vèncer). El que dona títol al llibre ens presenta un argument gairebé inversemblant, en què un xicot amb una punteria prodigiosa dispara a tot el que es belluga (i, sovint, també al que no es mou). I sempre fa diana! En encalçar un soldat, s’entaularà un tens silenci entre aquest darrer, amagat, un corb que va planant per sobre d’ell i el franctirador protagonista.

Aquest primer Calvino té una manera de descriure que palesa una sensibilitat extremament lírica. No hi fa res que la realitat sigui tan inhòspita. El començament del titulat Trenc d’alba entre les branques nues n’és un bon exemple: “A la meva terra normalment no glaça; com a molt els enciams es desperten enfredorits, una mica blaus, al matí, i la terra fa una crosta grisa que sembla vagament lunar i respon a l’aixada amb un so sord.” Sembla una continuació, en prosa, de l’epigrama carnerià Fred matinal, que fa: “Morta, la punta dels meus dits. El fred / en ses fines agulles m’involucra. / Veig –en fregant els vidres–, a l’hortet, / cols de cartó que la gelada ensucra.”

Un dels meus contes preferits ens presenta una mena de cràpula que, en arribar de cop el fred, un 1 de novembre, visita, com altres indigents, una casa de beneficència on els han de proporcionar vestits. El local és a tocar d’una botiga pelleteria, i l’home, que té una gràcia particular i unes penques colossals, aconsegueix passar la nit al taller de l’establiment, entre pells i visons de tota casta. El paio només du un abric, que li va curt, i unes botes sense mitjons, i amenaça les clientes de la botiga de pells dient-los que, si no li fan almoina, s’exhibirà. La literatura calviniana no és cap reclam escadusser d’un paradís feliç. És el record sempre recuperable d’aquest paradís.