Ingeborg Bachmann (1926-1973) va ser una de les grans poetes en llengua alemanya del segle XX. Va morir als 47 anys a Roma, en un incendi a casa seva, en circumstàncies no gaire clares. Es va doctorar el 1950 a Viena amb una tesi sobre Heidegger, i va formar part del Grup 47, moviment que va tenir una gran importància per a la renovació de la literatura alemanya després de la infàmia nazi, espai d’on van sortir futurs Nobels, com Günter Grass, Heinrich Böll o Peter Handke. Bachmann va mantenir relacions sentimentals amb Paul Celan (1920-1970) i després amb el reconegut escriptor suís Max Frisch (1911-1991), de les quals s’ha editat una destacada documentació epistolar.

Va publicar dos llibres influents, il·luminadors, de poesia en els anys cinquanta, dos reculls de contes i una novel·la. En català, la seva obra poètica ha estat traduïda per la poeta valenciana Teresa Pascual i per Karin Schepers, Poesia completa (Institució Edicions el Magnànim, 1995), mentre que la seva gran novel·la, Malina (Edicions 62, “Les millors obres de la literatura universal”, 2002) va ser escrita el 1972. El 1961 va escriure el seu recull El trentè any (Edicions del Cràter, 2023), format per set contes d’una certa extensió. La primera peça és una radiografia trista que ens parla d’infàncies pobres, de supervivència, de tot el que es pot superar a través dels sentits.

Bachmann té un estil circular, amb visions poètiques. Es qüestiona el valor de la memòria o el sentit de la simbologia lingüística. Són les marques –entre moltes d’altres– que va deixant, els seus codis dominants. Capgira les idees per demostrar la realitat tal com és i no pas tal com la vol expressar, denotant delicadesa, a partir de les emocions que va descrivint a través del pas del temps. No necessita donar lliçons. Ens parla de realitats de l’extraradi, de zones de ningú. “Només se’ls permet xiuxiuejar i aquest costum ja no el perdran en aquesta vida.” Expressa una violència històrica de l’home modern europeu. Hi ha passatges que són clarividències que fan mal. “Els nens no tenen futur.” Construeix imatges poderoses, encadenades, dures analogies, mentre els soldats van desfilant amb crits de destruir-ho tot. La guerra existeix, però la descriu a partir d’imatges poètiques. “Les bombes fan volar el gel pels aires.”

“Els temps de les insinuacions s’han acabat.” Els contes de Bachmann són declaracions que realcen les emocions a la pell aspra dels homes, realitats que et transporten a la joventut que va dilucidar, com qui està de pas, on tot és com és, sense més. És una mirada despietada, oberta, entranyable. El conte que dona títol al llibre és una exhibició de talent que podria recordar l’essència d’Albert Camus a la La caiguda (1956). El protagonista “perd el coneixement, juntament amb cada instant viscut”. La pressió social, el control, les humiliacions, les amistats com si fossin obligacions, el deliri existencial, generen un artefacte literari de primera magnitud, a un pas d’incendiar el text. Hi ha moments que sembla que estiguis llegint fragments d’il·luminació fosca de Kafka, mentre el Danubi flueix com un bàlsam, com una música reparadora. “Déu no pot estar dins d’aquesta bogeria.”

El conte sobre els amics que es troben els divendres a la nit per recordar la guerra és una burla molt seriosa. El conte sobre la paternitat és un text delirant, dur i antològic. Ens anticipa la insatisfacció de l’home. Ens parla de realitats molt pròximes a la vida quotidiana, a la fatalitat dels fets que t’acaben arrossegant com una riuada, amb amor o sense.