“Sandokan, Sandokan... tiene el culo com un mazapán!” La primera part de l’estrofa, d’allò més concisa, era la que es cantava a la banda sonora de la sèrie que els diumenges havent dinat, mentre els pares feien la migdiada, no ens perdíem per res del món. La segona part de la lletra era la que la mainada afegíem quan jugàvem al pati l’endemà tot comentant el capítol vist el dia abans. Parlem, per si no ha quedat clar, de Sandokan. El tigre de Malasia, la popular adaptació en format de sèrie de les aventures literàries de l’italià Emilio Salgari que tant èxit va tenir. A l’Estat espanyol es va estrenar el 8 d’octubre del 1976 i es va convertir en tot un fenomen social. La sèrie, i també el protagonista, l’indi Kabir Bedi, que va esdevenir un sex symbol mundial gràcies a aquest paper.

L’any en què es va estrenar aquí va coincidir amb un altre clàssic de la televisió, Curro Jiménez, que també mereix amb honors que en parlem. Tanmateix, comparativament, el glamur que tenia aquest malai de descendència reial reconvertit en pirata per les circumstàncies (sí, l’espoli imperialista dels meus avantpassats) no tenia competència amb els bandolers andalusos de la serralada de Ronda que lluitaven contra els francesos. Per justos i bondadosos empatarien, per pèls llargs, també (patilles un, grenyes i barba l’altre) però aquells ulls grans de color avellana van fer estralls. I si no, ja us discutireu amb la meva mare, que no sé si era una d’aquelles fans que cridava “volem un fill teu!” quan el perseguien...

Prou, centrem-nos en la part artística, que després ja hi tornarem, amb el poder atractiu del protagonista, que déu-n’hi-do. La sèrie adapta amb certes llicències el tomo Els tigres de Mompracem, que se centra en el Rajah Blanc de Sarawak James Brooke, conegut com l’Exterminador de pirates, un personatge que va acumular un poder i fortuna tan gran fins al punt que es va convertir en una mena de virrei d’un regne independent de Borneo. L’única pedra a la sabata que troba és aquest noble conegut com Sandokan, a qui els britànics han saquejat tots els béns i terres i per la qual cosa s’ha guanyat una gran reputació com a enemic de l’imperi amb el sobrenom del Tigre de Malàisia. La lluita entre els dos personatges i l’amor impossible que neix entre Sandokan i Lady Marianne (Carole André) vertebren un relat apassionant.

Amb una estètica molt semblant als estimats spaguetti western del moment –com ens encantaven les seqüències de batalles i combats!– Sandokan també té una banda sonora que va ser composta per Guido i Maurizio de Angelis, tan enganxosa com ho eren les sintonies d’altres sèries de l’època com Orzowei; D’Artacan i els tres gossos mosqueters; Ruy, el pequeño Cid; La volta al món de Willy Fog, o Jacky, en el bosc de Tallac (culleres, quin bany de nostàlgia, només entonant les seves cançons!).

Dit això, sense el protagonista dubtem que aquelles aventures en terres exòtiques i colonials haguessin transcendit més enllà d’èxit a fenomen. Repassant notícies de l’època, trobem que Kabir Bedi va esdevenir un dels homes més perseguits pels paparazzi. Quan va venir a finals de novembre del 1976 per promocionar-se a Esta noche... fiesta, de José María Íñigo, es veu que hi va haver un allau de fans perseguint-lo, fins al punt que va haver de fugir fent gala dels seus salts del tigre per damunt dels cotxes. Nascut a Lahore el 1946, fill de pare indi i mare anglesa, va participar en moltíssimes produccions índies abans no el fitxessin per fer de dolent a l’Octopussy, de Roger Moore. Aleshores va ser contractat per sortir en altres “sèries de la nostra vida” com Dinastia, S’ha escrit un crim, Magnum P.I. El coche fantástico, Highlander... Quanta feina ens donarà aquest tros d’home en aquesta secció.