Crítica
EL POEMA DE LA FATALITAT
Compost pels volts de l’any 1200, El Cant dels Nibelungs és una de les grans epopeies de l’edat mitjana, una abrandada cançó de gesta en la línia del Beowulf, la Cançó de Roland o el Poema del Cid. Totes aquestes obres, d’autor(s) anònim(s), formaven part del llegat tradicional dels pobles, els quals recordaven amb poesies o cançons –que, posteriorment, es van aplegar en poemes unitaris– alguns dels seus cavallers més coratjosos. En aquest cas, s’evoca un guerrer del país de Nederlàndia, Siegfried, que es casarà amb la bella Kriemhild, princesa de Burgúndia. El mal fat, però, farà que, d’aquell enllaç, no se’n segueixin sinó tragèdies per als dos pobles que representen els nuvis i, encara, per al dels huns. I és que, mort a traïció Siegfried pel pèrfid Hagen de Tronje –amb la connivència de Gunther, rei de Burgúndia i germà de Kriemhild–, al cap d’uns quants anys aquesta darrera es casarà amb Etzel, rei dels huns. ¿Què fa que l’honorable vídua accepti, malgrat els dubtes que la corsequen, la proposta de casament que li arriba del país dels huns, sabent com sap que mai més no estimarà ningú com ha estimat el seu primer marit? El desig de venjança, un plat que, perquè sigui de profit, s’ha de servir fred. Casada amb Etzel, que disposa d’una legió d’homes estrenus, l’anhel venjatiu de Kriemhild és molt més a prop de la seva cruenta concreció.
La mort de l’heroi es relata a l’aventura 16 –aquest és el nom que rep cada una de les trenta-nou seccions del cant–. La seva esposa havia revelat a Hagen el punt feble de Siegfried, el seu taló d’Aquil·les. L’hi havia dit perquè junts, Siegfried i Hagen, s’havien d’enfrontar a uns braus enemics, i el segon tenia encomanada la missió de defensar el cavaller més decisiu de la tropa. Aquella batalla era un frau, però, un estratagema del mateix Hagen de Tronje. No se celebrarà, però sí que tots plegats se n’aniran de cacera, i és aquí on es perpetrarà l’execrable pla de l’assassinat. Si el rapte d’Helena va deixar un rastre de sang i dolor indeleble, les diferències entre Kriemhild i Brunhild –la temible princesa que ha esposat el rei Gunther– en provocaran un de ben considerable, també.
Fins a l’aventura 16, hem conegut a bastament les qualitats de l’heroi protagonista, que, de més a més, com a botí d’una de les batalles en què participa, s’endurà un element que el farà encara més inexpugnable: una capa d’invisibilitat, arrabassada a un nan. El món cavalleresc de l’èpica, com el de la matèria de Bretanya, és lluny del que, dos segles més tard, ambientarà la novel·la cavalleresca –el dels nostres Tirant o Curial, posem per cas–. Des de les primeres aventures coneixem el desenllaç de la història, perquè el narrador ens en fa, ben sovint, avançaments: “Heus aquí com Siegfried derrotaria Brunhild i marcaria també l’inici de la seva pròpia perdició” (Brunhild és una guerrera gairebé invencible); “L’amor que sentien l’una per l’altra [Brunhild i Kriemhild] aviat havia de ser destruït per la detestable gelosia!” Sí, la gelosia –el monstre d’ulls verds, en paraules de Shakespeare– és a l’arrel de la tragèdia.
Caldrà venjar la mort de Siegfried. A més, Hagen s’ha quedat amb el tresor dels nibelungs, que pertanyia a Kriemhild. Aquesta, doncs, té moltes raons per odiar l’arrogant soldat de Tronje. El que passa és que, a la reina, se li’n va una mica la mà, si se’m permet. El Cant fa un ús generós de la hipèrbole (un segle més tard, també serà un recurs habitual a les mans del nostre Muntaner, amb les xifres tan descompensades que ens dona sobre els morts de les hosts derrotades i els propis, els de l’exèrcit almogàver). Els burgundis són convidats a la cort del rei dels huns, el magnànim Etzel. N’hi arriben uns quants milers, perquè en aquest poema tot va a l’engròs: també la liberalitat de reis i senyors sembla que no tingui mai un límit (d’on pot arribar a sortir, tant d’or vermell i altres materials preciosos?). Pensem, però, que la llarguesa és una de les virtuts cavalleresques més apreciades. Al final, tant com a la cort, els forasters són convidats a la mort. Quan les seves tropes ja estan molt delmades, els seus homes principals, amb el rei Gunther al capdavant, són arraconats en una sala del castell d’Etzel, i Kriemhild, que ha après a ser molt malvada, ordenarà que hi calin foc. Aquestes escenes finals són un autèntic deliri. La sang corre a doll, i els confinats, privats d’aigua, miren d’assaciar la terrible set bevent-se la sang dels companys morts...
A banda els avançaments, el narrador, de tant en tant, ens dona el seu parer: “El rei era tan agosarat que no va voler eludir el combat, cosa que avui en dia gairebé no succeeix, venint de reis tan poderosos!” És un goig de lectura, i un privilegi tenir, per primer cop, el Cant dels Nibelungs traduït íntegrament a la nostra llengua.
