JORDI CUSSÀ, POETA

Jordi Cussà Balaguer (1961-2021) va esdevenir un novel·lista de culte amb la irrupció de la seva primera gran novel·la, Cavalls salvatges (Columna, 2010), que parla de l’addició a l’heroïna. En va fer dues revisions, la segona publicada el 2016 a Edicions de L’Albí i la definitiva publicada a Comanegra aquest 2023. La novel·la va sorprendre per la seva frescor expressiva, el seu estil obert, i la seva temàtica que tants estralls va causar entre molts joves i no tan joves. Són els anys vermells, com el mateix Cussà els anomena. Formentera Lady (La Breu, 2015), la seva segona gran novel·la, va suposar una altra sacsejada, continuant amb la temàtica ionqui. Si Cavalls salvatges partia d’una cançó de The Rolling Stones, Formentera Lady partia d’una cançó de King Crimson. Durant molts anys va estar lligat al teatre, com a director i autor d’una dotzena d’obres inèdites. També es va dedicar a la traducció. Entre d’altres, va traduir el Club de la lluita, de Chuck Palahniuk, i El noi del pijama de ratlles, de John Boyne. L’escriptor de Berga encara va poder veure la publicació de la novel·la El primer emperador i la reina Lluna (Comanegra, 2021). Va rebre el Premi Crítica Serra d’Or dos dies abans de morir.

Cussà tenia ànima de poeta. Va publicar els seus primers poemes a la revista Ultime (1986), d’Edicions de L’Albí. “Fugiré de la presó més segura.” Sense ales (Abadia Editors, 2004) va ser el seu primer llibre de poesia, amb alguns versos estremidors: “Seràs tu, eterna, el meu cabal.” El seu segon llibre de poesia, A tres de quatre (L’Albí, 2023), és una selecció feta pel mateix editor Jaume Huch, Elois Bellés i Anna Casassas, traductora i amiga, a qui anava enviant els poemes perquè els hi comentés. Va apostar pels dotzets (tres estrofes de quatre versos), una modificació del sonet clàssic. Les composicions de Cussà tenen en comú la riquesa lingüística i el sentit de les paraules que va cercant, “bo i esperant el buit que tot ho aplana”. El so de la rima i el ritme de la mètrica pot allunyar el concepte, l’efecte d’emportar-se el significat. Això és el que sento com a lector, alguns cops, i que potser un altre lector no ho percebrà així.

Ens parla del desig de fugir “per esborrar la sort mesquina que em crema, asseca, ofega”. També hi ha una crítica als altres i un desig de trobar la paraula “que tot ho enruna”. Són poemes de qualitat, amb una existència dura, de passió per l’escriptura, conscient de la mascarada de la llibertat: “Amb claus d’esclau, faig veure que soc lliure.” La necessitat de comunicar-se, de relacionar-se, de presentar-se als altres, de ser un altre, pren força. Ens parla de la solitud, de la buidor que l’envolta i de la seva relativa posició estètica de “cor d’okupa”. És així com ens parla d’ideals. És així com s’aproxima a la natura. La seva perspectiva del temps no és nostàlgica, és incisiva. “De jove, de la vida, jo me’n reia.”

Fa constants descripcions de la nit, de la lluna, del mar, de la vida salvatge al bosc. “En néixer ja ens llencen cap al sepulcre.” Brillant. “El cosmos és col·lapsa en un sospir.” Brillant, molt brillant. Hi ha descripcions que fan feredat. “Faré l’amor amb pètals morts d’alosa.” Analitza el dolor. Els seus poemes són vectorials, en una mateixa estrofa s’hi poden trobar diverses temes. La metaforització està molt present a la tercera part del llibre i amb el pas de les pàgines podem percebre dissonàncies de fatiga existencial. Es mostra sarcàstic, irreverent. “Els homes són dimonis, foc i escòria.” Fa una crítica dura i càustica a la societat, sense estalviar-se adjectius. “Ens hem venut les albes i les postes.” I segurament, també ens hem venut la poesia.