JORDI CUSSÀ, POETA

Jordi Cussà Bala­guer (1961-2021) va esde­ve­nir un novel·lista de culte amb la irrupció de la seva pri­mera gran novel·la, Cavalls sal­vat­ges (Columna, 2010), que parla de l’addició a l’heroïna. En va fer dues revi­si­ons, la segona publi­cada el 2016 a Edi­ci­ons de L’Albí i la defi­ni­tiva publi­cada a Coma­ne­gra aquest 2023. La novel·la va sor­pren­dre per la seva fres­cor expres­siva, el seu estil obert, i la seva temàtica que tants estralls va cau­sar entre molts joves i no tan joves. Són els anys ver­mells, com el mateix Cussà els ano­mena. For­men­tera Lady (La Breu, 2015), la seva segona gran novel·la, va supo­sar una altra sac­se­jada, con­ti­nu­ant amb la temàtica ion­qui. Si Cavalls sal­vat­ges par­tia d’una cançó de The Rolling Sto­nes, For­men­tera Lady par­tia d’una cançó de King Crim­son. Durant molts anys va estar lli­gat al tea­tre, com a direc­tor i autor d’una dot­zena d’obres inèdites. També es va dedi­car a la tra­ducció. Entre d’altres, va tra­duir el Club de la lluita, de Chuck Palah­niuk, i El noi del pijama de rat­lles, de John Boyne. L’escrip­tor de Berga encara va poder veure la publi­cació de la novel·la El pri­mer empe­ra­dor i la reina Lluna (Coma­ne­gra, 2021). Va rebre el Premi Crítica Serra d’Or dos dies abans de morir.

Cussà tenia ànima de poeta. Va publi­car els seus pri­mers poe­mes a la revista Ultime (1986), d’Edi­ci­ons de L’Albí. “Fugiré de la presó més segura.” Sense ales (Aba­dia Edi­tors, 2004) va ser el seu pri­mer lli­bre de poe­sia, amb alguns ver­sos estre­mi­dors: “Seràs tu, eterna, el meu cabal.” El seu segon lli­bre de poe­sia, A tres de qua­tre (L’Albí, 2023), és una selecció feta pel mateix edi­tor Jaume Huch, Elois Bellés i Anna Casas­sas, tra­duc­tora i amiga, a qui anava envi­ant els poe­mes perquè els hi comentés. Va apos­tar pels dot­zets (tres estro­fes de qua­tre ver­sos), una modi­fi­cació del sonet clàssic. Les com­po­si­ci­ons de Cussà tenen en comú la riquesa lingüística i el sen­tit de les parau­les que va cer­cant, “bo i espe­rant el buit que tot ho aplana”. El so de la rima i el ritme de la mètrica pot allu­nyar el con­cepte, l’efecte d’empor­tar-se el sig­ni­fi­cat. Això és el que sento com a lec­tor, alguns cops, i que pot­ser un altre lec­tor no ho per­cebrà així.

Ens parla del desig de fugir “per esbor­rar la sort mes­quina que em crema, asseca, ofega”. També hi ha una crítica als altres i un desig de tro­bar la paraula “que tot ho enruna”. Són poe­mes de qua­li­tat, amb una existència dura, de passió per l’escrip­tura, cons­ci­ent de la mas­ca­rada de la lli­ber­tat: “Amb claus d’esclau, faig veure que soc lliure.” La neces­si­tat de comu­ni­car-se, de rela­ci­o­nar-se, de pre­sen­tar-se als altres, de ser un altre, pren força. Ens parla de la soli­tud, de la bui­dor que l’envolta i de la seva rela­tiva posició estètica de “cor d’okupa”. És així com ens parla d’ide­als. És així com s’apro­xima a la natura. La seva pers­pec­tiva del temps no és nostàlgica, és inci­siva. “De jove, de la vida, jo me’n reia.”

Fa cons­tants des­crip­ci­ons de la nit, de la lluna, del mar, de la vida sal­vatge al bosc. “En néixer ja ens llen­cen cap al sepul­cre.” Bri­llant. “El cos­mos és col·lapsa en un sos­pir.” Bri­llant, molt bri­llant. Hi ha des­crip­ci­ons que fan fere­dat. “Faré l’amor amb pètals morts d’alosa.” Ana­litza el dolor. Els seus poe­mes són vec­to­ri­als, en una mateixa estrofa s’hi poden tro­bar diver­ses temes. La meta­fo­rit­zació està molt pre­sent a la ter­cera part del lli­bre i amb el pas de les pàgines podem per­ce­bre dis­sonàncies de fatiga exis­ten­cial. Es mos­tra sarcàstic, irre­ve­rent. “Els homes són dimo­nis, foc i escòria.” Fa una crítica dura i càustica a la soci­e­tat, sense estal­viar-se adjec­tius. “Ens hem venut les albes i les postes.” I segu­ra­ment, també ens hem venut la poe­sia.