Quan va aparèixer als voltants del començament de segle, Francesc Bombí-Vilaseca (Barcelona, 1975) va formar part de la generació –per mi insuperada posteriorment– de Meritxell Cucurella, Eduard Escoffet, Josep Pedrals i Núria Martínez Vernis. Més discret que els esmentats, Bombí es movia amb la seva guitarra elèctrica dins del grup Transmisèria, on combinaven tota classe de pals i estils, però sobretot des de la poesia i la música, germanes bessones, seguint la definició d’Ezra Pound. Després, el nostre home va començar a col·laborar al suplement Cultura del nostre diari i la poesia va quedar en un segon terme. Amb el temps es va incorporar a l’edició i correcció del diari La Vanguardia, i la poesia encara va quedar més enrere. Ha passat gairebé un quart de segle, i Bombí recupera un dels seus vells llibres, Febre amb gel, “un experiment”, però que combina les diferents arts que el poeta ha conreat, també l’edició i la correcció, perquè el llibre està impecable en les tres llengües en què va ser parit: català, castellà i anglès. Al postfaci de l’edició, Bombí explica que el primer poema va sorgir l’any 2000 mentre veia l’exposició de l’artista japonesa Atsuko Arai sobre la desaparició de les cases del Raval. Recordo que més enllà d’observacions sociològiques o de crítiques urbanístiques, per a molts barcelonautes i antics ramblers, la destrucció del barri xino va significar una amputació biogràfica. Durant mesos vam assistir al successiu enderroc dels blocs que havien significat l’imaginari d’una ciutat bastarda, que volia deixar de ser-ho. El realitzador José Luis Guerín va fer la pel·lícula En construcción, i els poetutxos de la ciutat vam esmolar les nostres llibretes perquè el crit no quedés absolutament ennuegat.

Dècades després, Febre amb gel és també el final d’un estil de vida a l’aire lliure, aquell situacionisme que practicàvem per un barri condemnat a mort des de feia anys. Els noms d’alguns il·lustres, Jean Genet, Maria Aurèlia Capmany o André Pieyre de Mandiargues, s’incorporarien al nomenclàtor de places i carrers d’un barri que naixia socialdemòcrata, sense ànima, sense esma. Tota la resta, com diu aquell, ja només era poesia. I si llegim el llibre de Bombí amb aquesta clau, ens sorprendran les declaracions d’amor i les confessions que ens revelava (“Y mi emoción se vuelve llanto con palabras que no entiendo”). Febre amb gel es pot llegir, així mateix, com la crònica periodística d’una ciutat en flames, d’una ciutat que mira impassible i indiferent el que ha estat el seu racó ocult.

Francesc Bombí ens diu que es era com una febrada incontinent de poemes reflectits en miralls distorsionats: “Del primer al darrer poema, el procés d’escriptura va acabar com havia començat i hauria resultat estèril l’esforç de seguir jugant quan ja s’havia acabat l’hora del pati.” Ha estat significatiu que Cucurella l’hagi recuperat per a la seva col·lecció de poesia i que Bombí hagi obert el calaix d’aquestes rumbes decadentistes, d’alt valor sentimental, literari i periodístic.