Les 65 alegries de Dagoll

Dagoll Dagom és l’emblema del musi­cal en català des de la recu­pe­ració de la democràcia. Ho ha estat gràcies a la seva feina titànica dins l’esquerpa car­te­llera bar­ce­lo­nina dels espec­ta­cles de gran for­mat al Tea­tre Victòria (dar­re­ra­ment al Tea­tre Poli­o­rama) i la de for­mi­gueta reco­llint gires per tot Cata­lu­nya, el País Valencià i les Illes Bale­ars. Ha estat així durant gai­rebé cinc dècades. Ara, han ini­ciat la que serà la seva dar­rera gira. Con­fir­mat. Des de la com­pa­nyia adme­ten que van aco­mi­a­dant-se, sala a sala, agraint la com­pli­ci­tat que arreu han tin­gut amb ells durant dècades. La gira de L’ale­gria que passa ha estat molt més cele­brada del que podien ima­gi­nar, perquè el mun­tatge par­tia d’una molt bona rebuda al Poli­o­rama el curs pas­sat. Tant va ser així, que hi han pro­gra­mat qua­ranta-una fun­ci­ons més, entre el 9 de desem­bre i el 26 de gener. Això, si no fan doblets els dis­sab­tes o ses­si­ons esco­lars (que no apa­rei­xen a la taqui­lla per a públic gene­ral). La gira de L’ale­gria que passa, que va començar el 30 de setem­bre a Gra­no­llers, suma una vin­tena de pla­ces amb vint-iqua­tre actu­a­ci­ons. Escam­pa­ran ale­gria i emoció fins al 23 de febrer, a Sant Cugat del Vallès.

La feina a L’ale­gria que passa és incom­men­su­ra­ble. El talent i les ganes també són immen­ses. Han tro­bat un equi­li­bri per­fecte entre l’espec­ta­cu­la­ri­tat comer­cial i la volun­tat de des­per­tar consciències amb la forma que més bé els iden­ti­fica. L’equip és tan honest com capaç de can­tar, ballar, inter­pre­tar i posar bona part de la música en directe. D’una inten­si­tat que costa tro­bar el moment chim-pum perquè el públic pugui expres­sar la satis­facció aplau­dint. A la gira, Maria Molins subs­ti­tuirà Àngels Gonya­lons (que sí que farà les fun­ci­ons al Poli­o­rama). Gonya­lons tenia com­pro­me­ses les dates perquè està repre­sen­tant The party, al Poli­o­rama fins al 3 de desem­bre. El paper que s’alter­nen Molins (Caba­reta) i Gonya­lons demana saber aguan­tar les pau­ses i les mira­des. Sigui en el paper de clown o en el de l’alcal­dessa i pro­pietària de la fàbrica La Pun­tual de Com­ple­ments. De fet, hi ha altres can­vis res­pecte del repar­ti­ment ori­gi­nal: Cisco Cruz, Gui­llem Fole i Gui­llem Ripoll subs­ti­tu­ei­xen Jordi Coll, David Pérez-Bayona i Basem Nah­nouh i també com­ple­ta­ran la tem­po­rada al Poli­o­rama. Els que es man­te­nen en tots els repar­ti­ments són Mari­ona Cas­ti­llo, Júlia Genís, Eloi Gómez, Pol Gui­merà, i Pau Oli­ver.

A la ciu­tat gris on es desen­vo­lupa l’acció, una tropa d’artis­tes arriba per ale­grar la ciu­ta­da­nia. Hi ha qui con­fiarà que aque­lla lla­vor sigui l’embrió d’una revo­lució. Hi ha que els voldrà con­ver­tir en el seu xou pre­e­lec­to­ral. Ells, en rea­li­tat, bus­ca­ran un lloc on com­pen­sar la seva aposta per la bohèmia i el noma­disme. El qua­dre, enri­quit amb la dra­matúrgia de Marc Rosich, la música d’Andreu Gallén i una core­o­gra­fia omni­pre­sent d’Ari­adna Peya, des­tapa una història d’amor impos­si­ble. Va molt més enllà de l’ori­gi­nal de San­ti­ago Rusiñol (el mateix de títols tan dis­pars com L’Auca del senyor Esteve, L’hèroe, Els Jocs Flo­rals de Can Prosa, Gente bien o El bon poli­cia) i atorga un paper molt més actiu a Lina, per exem­ple, en la bara­lla final. També en el desen­llaç, que no podem reve­lar. L’ale­gria que passa con­fronta dues mane­res de viure, entre el desig i el con­for­misme. La mono­to­nia és latent, gris, cons­tant, com si els telers toques­sin una base rítmica quasi hipnòtica, que s’expressa en prosa. La veu i la gui­tarra, en canvi, for­gen l’himne de l’art, de la poe­sia, de la uto­pia. Pot una petita sin­to­nia des­per­tar una ciu­tat? Pot una il·lusió arren­car la crosta sedi­men­tada amb anys de pri­vi­le­gis i des­greu­ges?

Dagoll Dagom diu que és la seva última obra de cre­ació. Fa un cert pànic pen­sar què pas­sarà l’endemà, però les com­pa­nyies també han de saber pas­sar el tes­ti­moni. En aquesta obra, el trium­vi­rat cre­a­tiu ha demos­trat que té fusta per defen­sar peces. Gallén i Peya ja van donar-ne mos­tres a Mare­mar, tot i que el conte (també amb una volun­tat de denúncia i d’empa­tit­zar amb els refu­gi­ats des­fa­vo­rits) era més aviat prim. La ciu­tat grisa reac­ci­ona amb por davant els can­vis (que sovint els por­ten a un estadi més pre­cari). Els artis­tes sal­ten els mar­ges con­vençuts que hi ha camp verge per córrer i des­co­brir.

El tea­tre neces­sita peces que ense­nyin que sota la bri­llan­tina tan ben exe­cu­tada dels musi­cals de Bro­adway, n’hi ha que ense­nyen, que por­ten el com­promís i l’art tatuat a la pell. El mèrit d’aquest Dagoll Dagom amb música d’Andreu Gallén, movi­ment d’Ari­adna Peya i direcció de Marc Rosich és d’un tre­ball en equip en què des­ta­quen tro­ba­lles com Eloi Gómez (El des­per­tar de la pri­ma­vera), Júlia Genís (Érem tres ger­ma­nes) i Pau Oli­ver (fent un entra­nya­ble fill de l’alcalde deso­ri­en­tat), al cos­tat de Gonya­lons o Maria Molins (que ja han demos­trat la seva madu­resa tea­tral) i d’una intensa Mari­ona Cas­ti­llo (Mamma mia, Mares i filles). Si la poe­sia es tatua, manté l’efer­vescència natu­ral i sege­lla un com­promís més enllà de la plaça de Bar­ce­lona, es pot viat­jar de L’ale­gria que passa a l’ale­gria que marca.