Les 65 alegries de Dagoll

Dagoll Dagom és l’emblema del musical en català des de la recuperació de la democràcia. Ho ha estat gràcies a la seva feina titànica dins l’esquerpa cartellera barcelonina dels espectacles de gran format al Teatre Victòria (darrerament al Teatre Poliorama) i la de formigueta recollint gires per tot Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Ha estat així durant gairebé cinc dècades. Ara, han iniciat la que serà la seva darrera gira. Confirmat. Des de la companyia admeten que van acomiadant-se, sala a sala, agraint la complicitat que arreu han tingut amb ells durant dècades. La gira de L’alegria que passa ha estat molt més celebrada del que podien imaginar, perquè el muntatge partia d’una molt bona rebuda al Poliorama el curs passat. Tant va ser així, que hi han programat quaranta-una funcions més, entre el 9 de desembre i el 26 de gener. Això, si no fan doblets els dissabtes o sessions escolars (que no apareixen a la taquilla per a públic general). La gira de L’alegria que passa, que va començar el 30 de setembre a Granollers, suma una vintena de places amb vint-iquatre actuacions. Escamparan alegria i emoció fins al 23 de febrer, a Sant Cugat del Vallès.

La feina a L’alegria que passa és incommensurable. El talent i les ganes també són immenses. Han trobat un equilibri perfecte entre l’espectacularitat comercial i la voluntat de despertar consciències amb la forma que més bé els identifica. L’equip és tan honest com capaç de cantar, ballar, interpretar i posar bona part de la música en directe. D’una intensitat que costa trobar el moment chim-pum perquè el públic pugui expressar la satisfacció aplaudint. A la gira, Maria Molins substituirà Àngels Gonyalons (que sí que farà les funcions al Poliorama). Gonyalons tenia compromeses les dates perquè està representant The party, al Poliorama fins al 3 de desembre. El paper que s’alternen Molins (Cabareta) i Gonyalons demana saber aguantar les pauses i les mirades. Sigui en el paper de clown o en el de l’alcaldessa i propietària de la fàbrica La Puntual de Complements. De fet, hi ha altres canvis respecte del repartiment original: Cisco Cruz, Guillem Fole i Guillem Ripoll substitueixen Jordi Coll, David Pérez-Bayona i Basem Nahnouh i també completaran la temporada al Poliorama. Els que es mantenen en tots els repartiments són Mariona Castillo, Júlia Genís, Eloi Gómez, Pol Guimerà, i Pau Oliver.

A la ciutat gris on es desenvolupa l’acció, una tropa d’artistes arriba per alegrar la ciutadania. Hi ha qui confiarà que aquella llavor sigui l’embrió d’una revolució. Hi ha que els voldrà convertir en el seu xou preelectoral. Ells, en realitat, buscaran un lloc on compensar la seva aposta per la bohèmia i el nomadisme. El quadre, enriquit amb la dramatúrgia de Marc Rosich, la música d’Andreu Gallén i una coreografia omnipresent d’Ariadna Peya, destapa una història d’amor impossible. Va molt més enllà de l’original de Santiago Rusiñol (el mateix de títols tan dispars com L’Auca del senyor Esteve, L’hèroe, Els Jocs Florals de Can Prosa, Gente bien o El bon policia) i atorga un paper molt més actiu a Lina, per exemple, en la baralla final. També en el desenllaç, que no podem revelar. L’alegria que passa confronta dues maneres de viure, entre el desig i el conformisme. La monotonia és latent, gris, constant, com si els telers toquessin una base rítmica quasi hipnòtica, que s’expressa en prosa. La veu i la guitarra, en canvi, forgen l’himne de l’art, de la poesia, de la utopia. Pot una petita sintonia despertar una ciutat? Pot una il·lusió arrencar la crosta sedimentada amb anys de privilegis i desgreuges?

Dagoll Dagom diu que és la seva última obra de creació. Fa un cert pànic pensar què passarà l’endemà, però les companyies també han de saber passar el testimoni. En aquesta obra, el triumvirat creatiu ha demostrat que té fusta per defensar peces. Gallén i Peya ja van donar-ne mostres a Maremar, tot i que el conte (també amb una voluntat de denúncia i d’empatitzar amb els refugiats desfavorits) era més aviat prim. La ciutat grisa reacciona amb por davant els canvis (que sovint els porten a un estadi més precari). Els artistes salten els marges convençuts que hi ha camp verge per córrer i descobrir.

El teatre necessita peces que ensenyin que sota la brillantina tan ben executada dels musicals de Broadway, n’hi ha que ensenyen, que porten el compromís i l’art tatuat a la pell. El mèrit d’aquest Dagoll Dagom amb música d’Andreu Gallén, moviment d’Ariadna Peya i direcció de Marc Rosich és d’un treball en equip en què destaquen troballes com Eloi Gómez (El despertar de la primavera), Júlia Genís (Érem tres germanes) i Pau Oliver (fent un entranyable fill de l’alcalde desorientat), al costat de Gonyalons o Maria Molins (que ja han demostrat la seva maduresa teatral) i d’una intensa Mariona Castillo (Mamma mia, Mares i filles). Si la poesia es tatua, manté l’efervescència natural i segella un compromís més enllà de la plaça de Barcelona, es pot viatjar de L’alegria que passa a l’alegria que marca.