COM ES FA UNA NOVEL·LA?

Aquest cronista no gosa donar una resposta resolutiva a la pregunta que planteja el títol, però tampoc pretén fer fora d’entrada possibles i –es permet pressuposar– amables lectores i lectors, sinó considerar breument fins a quin punt la narrativa i les arts en general són matèries que uns les poden aprendre d’altres.

Deuen ser-ho, perquè molts consten com a autodidactes a les biografies, i per tant en devien aprendre sols, mal que segurament no pas al 100%. Ni tampoc, quan es diu que un va ser mestre d’un altre, que aquest en fos l’única font de coneixements i habilitats.

Els mecanismes d’aprenentatge semblen més clars i necessaris en algunes matèries que en d’altres. En la música, sobretot en la interpretació, sembla reservat als genis esdevenir un gran cantant o un gran instrumentista sense la guia d’un educador. És més complicat el cas del dibuix. Si es freqüenta una acadèmia per entrenar-se en els guixos de reproduccions de venus i discòbols, els mestres corregeixen línies, ombres i volums, però reconeixen que no es pot ensenyar a dibuixar, sinó a mirar i a veure.

Arribem a la novel·la. Què es pot impartir? Què es pot aprendre? Llegiu molt! Llegiu-ho tot!, diuen –diem– els qui fa temps que breguem en la matèria. Quan publiques et preguntaran qui tens com a referència, requesta a la qual amb més o menys gràcia i simpatia sol respondre tothom. Això podria fer pensar en una certa forma d’autodidactisme, perquè encara que s’arribi fins i tot a plagiar un autor, no sembla assenyat encabir-lo en la categoria de mestre, perquè la persona física no hi ha tingut intercanvi directe. Què es pot fer? Freqüentar col·legues, discutir els propis textos i els dels altres, vet aquí una forma de mestratge, sovint mutu, que amb interlocutors ben triats pot ser molt efectiva.

I les escoles d’escriptura? Semblen un reflex força exacte del que és l’àmbit literari general en la pobra, bruta, trista, etc., Catalunya. Veient els resultats, diria que la pedagogia defuig els intricadíssims topants de la dimensió de la novel·la com a element sacsejador de les passions i els cingles de l’esperit –dit de manera pomposa–, i que amb un esperit del tot artesanal s’entrena els alumnes a polir productes correctes, abastables, entenedors, complaents, amb dosis d’humor i salvatgia ben controlades, enganyosament subversives, però mai inquietants; al cap i a la fi, vendibles i premiables. I aquí ve el terreny de les aspiracions personals, que porten a una altra pregunta on ara no entrarem: per què es vol fer una novel·la.