COM ES FA UNA NOVEL·LA?

Aquest cro­nista no gosa donar una res­posta reso­lu­tiva a la pre­gunta que plan­teja el títol, però tam­poc pretén fer fora d’entrada pos­si­bles i –es per­met pres­su­po­sar– ama­bles lec­to­res i lec­tors, sinó con­si­de­rar breu­ment fins a quin punt la nar­ra­tiva i les arts en gene­ral són matèries que uns les poden apren­dre d’altres.

Deuen ser-ho, perquè molts cons­ten com a auto­di­dac­tes a les bio­gra­fies, i per tant en devien apren­dre sols, mal que segu­ra­ment no pas al 100%. Ni tam­poc, quan es diu que un va ser mes­tre d’un altre, que aquest en fos l’única font de conei­xe­ments i habi­li­tats.

Els meca­nis­mes d’apre­nen­tatge sem­blen més clars i neces­sa­ris en algu­nes matèries que en d’altres. En la música, sobre­tot en la inter­pre­tació, sem­bla reser­vat als genis esde­ve­nir un gran can­tant o un gran ins­tru­men­tista sense la guia d’un edu­ca­dor. És més com­pli­cat el cas del dibuix. Si es freqüenta una acadèmia per entre­nar-se en els gui­xos de repro­duc­ci­ons de venus i discòbols, els mes­tres cor­re­gei­xen línies, ombres i volums, però reco­nei­xen que no es pot ense­nyar a dibui­xar, sinó a mirar i a veure.

Arri­bem a la novel·la. Què es pot impar­tir? Què es pot apren­dre? Lle­giu molt! Lle­giu-ho tot!, diuen –diem– els qui fa temps que bre­guem en la matèria. Quan publi­ques et pre­gun­ta­ran qui tens com a referència, requesta a la qual amb més o menys gràcia i sim­pa­tia sol res­pon­dre tot­hom. Això podria fer pen­sar en una certa forma d’auto­di­dac­tisme, perquè encara que s’arribi fins i tot a pla­giar un autor, no sem­bla asse­nyat enca­bir-lo en la cate­go­ria de mes­tre, perquè la per­sona física no hi ha tin­gut inter­canvi directe. Què es pot fer? Freqüentar col·legues, dis­cu­tir els pro­pis tex­tos i els dels altres, vet aquí una forma de mes­tratge, sovint mutu, que amb inter­lo­cu­tors ben tri­ats pot ser molt efec­tiva.

I les esco­les d’escrip­tura? Sem­blen un reflex força exacte del que és l’àmbit lite­rari gene­ral en la pobra, bruta, trista, etc., Cata­lu­nya. Veient els resul­tats, diria que la peda­go­gia defuig els intri­cadíssims topants de la dimensió de la novel·la com a ele­ment sac­se­ja­dor de les pas­si­ons i els cin­gles de l’espe­rit –dit de manera pom­posa–, i que amb un espe­rit del tot arte­sa­nal s’entrena els alum­nes a polir pro­duc­tes cor­rec­tes, abas­ta­bles, ente­ne­dors, com­pla­ents, amb dosis d’humor i sal­vat­gia ben con­tro­la­des, enga­nyo­sa­ment sub­ver­si­ves, però mai inqui­e­tants; al cap i a la fi, ven­di­bles i pre­mi­a­bles. I aquí ve el ter­reny de les aspi­ra­ci­ons per­so­nals, que por­ten a una altra pre­gunta on ara no entra­rem: per què es vol fer una novel·la.