Hi ha actors bons, n’hi ha de molt bons i n’hi ha de superlatius. En aquesta categoria hi inclouria Peter Sellers. Un actor d’una gestualitat calculada que, a més, tenia una prodigiosa habilitat per imitar accents. Només ell pot presumir d’haver tingut la llicència per fer el que volgués –és a dir, improvisar– a les ordres del tinent coronel Stanley Kubrick, i ja sabeu com les gastava el director. Un talent descomunal tant per fer riure el públic com per bordar papers dramàtics, dues facetes que il·lustren la bicefàlia que va marcar la seva vida i la d’aquells qui van conviure al voltant del seu infern.

Ja hi tornarem aquí, abans però, centrem-nos en el film que il·lustra aquesta secció: El guateque (The party), una oda a l’absurd amb la qual un altre geni de la comèdia, Blake Edwards, en un exercici valent d’anacronisme, va voler prendre el testimoni homenatjant els grans creadors de l’esquetx cinematogràfic del cine mut amb què Hollywood va fundar els pilars: Charles Chaplin, Harold Lloyd i Buster Keaton. Mentrestant, el seu protagonista, Peter Sellers, al ritme de la retropartitura de Henry Mancini, encarnava un nou germà Marx. Dit això, als europeus –quan deurien veure aquesta adorable bogeria– segur que els recordava també (i molt) el Jaques Tati de Mon Oncle, sobretot. També aquí l’espectador no es pot perdre detall de les llargues seqüències amb successió de gags i moments de slapstik que s’alternen amb escenes de situació llargues i (un pèl) lentes. I també trobem que aquesta oda al llenguatge visual i gestual està ambientada en una casa intel·ligent (automatitzada), en aquest cas de Hollywood. Precisament d’un productor d’una major (el sarcasme envers la indústria cinematogràfica és demolidor) on se celebra una festa que s’anirà desenfrenant, on hi estan convidats cambrers borratxos, productors que no suporten la dona i d’altres que hi han portat la secretària (Weinstein en deuria prendre nota), belles italianes famèliques que endrapen, joves hippies i fins i tot un elefant pintat. I és clar, el nostre protagonista, Hundri V. Bakshi, un home tan extremadament educat, optimista i naïf, com maldestre, pesat i desencadenant de tota una sèrie de desgràcies catastròfiques. Què, penseu en Mr. Bean? Doncs sí, així com també en l’estimat Inspector Clouseau de la sèrie La Pantera Rosa, en què té un rol similar i en què també hi ha el segell inconfusible de Blake Edwards.

Dos noms que, com veurem, van continuar associats, i de quina manera, per sort nostra. Qui ha dit sort?

Tornem a la biografia de l’actor anglès. Nascut en el bressol d’una família d’artistes de vodevil, a l’edat de 15 anys va ser reclutat per l’exèrcit britànic. Per culpa de la miopia no va poder exercir de pilot, com sembla que volia, i l’exèrcit el va enviar de gira com a còmic del grup de teatre Gang Show, dedicat a animar els soldats que lluitaven en la Segona Guerra Mundial. Va viatjar a l’Índia, Ceilan (l’actual Sri Lanka) i Birmània. D’aquí vindria la seva capacitat per fer versemblant l’estimat Hrundi V. Bashki, com només es pot apreciar en la versió original. Pel que fa a les manies de la seva doble personalitat, l’obsessió per l’espiritisme manava bona part de la seva vida. Es veu que el seu vident de capçalera, Maurice Woodruff, que es guanyava la vida també acceptant suborns, en una ocasió li va dir que li fes cas perquè a la seva vida seria molt important una persona que tenia com a inicials B.E. Us sona un tal Blake Edwards, oi? Potser no tant Britt Ekland, l’actriu que acabaria sent la seva segona esposa, de les quatre que el van aguantar. Res és el que sembla, ja ho veieu. Bé, perdoneu que us deixi, vaig a llegir el meu horòscop...