QUE LA FESTA NO PARI!

Hi ha actors bons, n’hi ha de molt bons i n’hi ha de super­la­tius. En aquesta cate­go­ria hi inclou­ria Peter Sellers. Un actor d’una ges­tu­a­li­tat cal­cu­lada que, a més, tenia una pro­di­gi­osa habi­li­tat per imi­tar accents. Només ell pot pre­su­mir d’haver tin­gut la llicència per fer el que volgués –és a dir, impro­vi­sar– a les ordres del tinent coro­nel Stan­ley Kubrick, i ja sabeu com les gas­tava el direc­tor. Un talent des­co­mu­nal tant per fer riure el públic com per bor­dar papers dramàtics, dues face­tes que il·lus­tren la bicefàlia que va mar­car la seva vida i la d’aquells qui van con­viure al vol­tant del seu infern.

Ja hi tor­na­rem aquí, abans però, cen­trem-nos en el film que il·lus­tra aquesta secció: El gua­te­que (The party), una oda a l’absurd amb la qual un altre geni de la comèdia, Blake Edwards, en un exer­cici valent d’ana­cro­nisme, va voler pren­dre el tes­ti­moni home­nat­jant els grans cre­a­dors de l’esquetx cine­ma­togràfic del cine mut amb què Hollywood va fun­dar els pilars: Char­les Cha­plin, Harold Lloyd i Bus­ter Kea­ton. Men­tres­tant, el seu pro­ta­go­nista, Peter Sellers, al ritme de la retro­par­ti­tura de Henry Man­cini, encar­nava un nou germà Marx. Dit això, als euro­peus –quan deu­rien veure aquesta ado­ra­ble boge­ria– segur que els recor­dava també (i molt) el Jaques Tati de Mon Oncle, sobre­tot. També aquí l’espec­ta­dor no es pot per­dre detall de les llar­gues seqüències amb suc­cessió de gags i moments de slaps­tik que s’alter­nen amb esce­nes de situ­ació llar­gues i (un pèl) len­tes. I també tro­bem que aquesta oda al llen­guatge visual i ges­tual està ambi­en­tada en una casa intel·ligent (auto­ma­tit­zada), en aquest cas de Hollywood. Pre­ci­sa­ment d’un pro­duc­tor d’una major (el sar­casme envers la indústria cine­ma­togràfica és demo­li­dor) on se cele­bra una festa que s’anirà desen­fre­nant, on hi estan con­vi­dats cam­brers bor­rat­xos, pro­duc­tors que no supor­ten la dona i d’altres que hi han por­tat la secretària (Wein­stein en deu­ria pren­dre nota), belles ita­li­a­nes famèliques que endra­pen, joves hip­pies i fins i tot un ele­fant pin­tat. I és clar, el nos­tre pro­ta­go­nista, Hun­dri V. Bakshi, un home tan extre­ma­da­ment edu­cat, opti­mista i naïf, com mal­des­tre, pesat i des­en­ca­de­nant de tota una sèrie de desgràcies catastròfiques. Què, pen­seu en Mr. Bean? Doncs sí, així com també en l’esti­mat Ins­pec­tor Clou­seau de la sèrie La Pan­tera Rosa, en què té un rol simi­lar i en què també hi ha el segell incon­fu­si­ble de Blake Edwards.

Dos noms que, com veu­rem, van con­ti­nuar asso­ci­ats, i de quina manera, per sort nos­tra. Qui ha dit sort?

Tor­nem a la bio­gra­fia de l’actor anglès. Nas­cut en el bres­sol d’una família d’artis­tes de vode­vil, a l’edat de 15 anys va ser reclu­tat per l’exèrcit britànic. Per culpa de la mio­pia no va poder exer­cir de pilot, com sem­bla que volia, i l’exèrcit el va enviar de gira com a còmic del grup de tea­tre Gang Show, dedi­cat a ani­mar els sol­dats que llui­ta­ven en la Segona Guerra Mun­dial. Va viat­jar a l’Índia, Cei­lan (l’actual Sri Lanka) i Birmània. D’aquí vin­dria la seva capa­ci­tat per fer ver­sem­blant l’esti­mat Hrundi V. Bashki, com només es pot apre­ciar en la versió ori­gi­nal. Pel que fa a les manies de la seva doble per­so­na­li­tat, l’obsessió per l’espi­ri­tisme manava bona part de la seva vida. Es veu que el seu vident de capçalera, Mau­rice Woo­druff, que es gua­nyava la vida també accep­tant sub­orns, en una ocasió li va dir que li fes cas perquè a la seva vida seria molt impor­tant una per­sona que tenia com a ini­ci­als B.E. Us sona un tal Blake Edwards, oi? Pot­ser no tant Britt Ekland, l’actriu que aca­ba­ria sent la seva segona esposa, de les qua­tre que el van aguan­tar. Res és el que sem­bla, ja ho veieu. Bé, per­do­neu que us deixi, vaig a lle­gir el meu horòscop...