JÚLIA, MARIA I TRADICIÓ

És real­ment extra­or­dinària la gran quan­ti­tat de joves veus que han sor­git els últims anys arreu dels Països Cata­lans i que, amb mirada de segle XXI, relle­gei­xen, sense com­ple­xos i amb tota la per­so­na­li­tat del món, la tra­dició. D’enguany recor­da­rem espe­ci­al­ment, sens dubte, el debut de la mallor­quina Júlia Colom (Vall­de­mossa, 1997), titu­lat Mira­mar i publi­cat per La Cas­ta­nya a l’estiu, i el de la valen­ci­ana Maria Ber­to­meu Soria (Oliva, 1998), de nom artístic La Maria, edi­tat pocs mesos abans per la dis­cogràfica Pro­pa­ganda pel Fet! i ano­me­nat L’assumpció, tot i que és impor­tant subrat­llar també el que han estat fent els últims anys veus tan esti­mu­lants i reve­la­do­res com les de les també mallor­qui­nes Joana Gomila i Anna Fer­rer, les bar­ce­lo­ni­nes Tarta Relena o la bada­lo­nina Maria Arnal (per a la qual Júlia Colom va fer de corista en el seu últim pro­jecte amb Mar­cel Bagés), entre algu­nes d’altres que, de mica en mica, anem conei­xent.

Mira­mar, amb cançons tra­di­ci­o­nals de la Mallorca rural i com­po­si­ci­ons pròpies sal­pe­bra­des, com passa també en el debut de La Maria i en la resta d’artis­tes esmen­ta­des, amb una mica d’electrònica, inclou exqui­si­de­ses com ara Que m’abra­sava (versió a cap­pe­lla d’una de les cançons que el cèlebre etno­mu­sicòleg nord-ame­ricà Alan Lomax va gra­var en el seu viatge a Mallorca l’any 1952), Tonada de segar (que Colom, de petita, can­tava amb el seu avi, que ja li havia fet apren­dre el Cant de la Sibil·la i que també tocava el llaüt) o la Tonada, en aquest cas de collir figues, a qui ja havíem sen­tit en boca de Maria del Mar Bonet (refe­rent ine­lu­di­ble, gràcies a tre­balls com ara Saba dee Ter­rer, per a tota aquesta llista de can­tants) però apresa direc­ta­ment, en el cas de Colom, de la can­ta­dora i pagesa de Sa Pobla Antònia Serra, Mus­sola.

La Maria, per la seva banda, va començar a treure el cap fa un parell d’anys quan, després d’haver com­par­tit via xar­xes ver­si­ons tant de Lluís Llach i Ovidi Mont­llor com de Rhi­anna i Extre­mo­duro, va vira­lit­zar una versió seva d’Arran­quen vinyes, popu­lar d’Alcàsser. La Maria, mem­bre des de petita de la Banda de Música d’Oliva i estu­di­ant de cant valencià al Con­ser­va­tori de Catar­roja, publi­cava a començament d’any L’assumpció, un altre disc exqui­sit en què, com el de Júlia Colom, que­dava palesa la importància de les àvies (en el seu cas, la del piso i la de la mar, que par­ti­ci­pen en el pròleg i l’epíleg del tre­ball) i en què Maria Ber­to­meu se ser­veix de sis romanços per revi­sar la seva evo­lució com a artista.

La Maria és, jun­ta­ment amb el veterà Pep Gimeno, Boti­farra, qui més nomi­na­ci­ons aca­para en els Pre­mis Ovidi de la música en valencià, que es lliu­ren demà, i aques­tes dar­re­res set­ma­nes ha com­mo­gut de nou amb una reei­xida adap­tació al valencià de Gall roig, gall negre, de Chicho Sánchez Fer­lo­sio, amb qui la jove artista valen­ci­ana es posi­ci­ona con­tra l’arri­bada de la ultra­dreta al govern valencià, la negació de la violència de gènere i l’incre­ment cons­tant dels femi­ni­ci­dis. Veus d’ara, les de Colom i La Maria, però des d’on res­so­nen dife­rents gene­ra­ci­ons.