JÚLIA, MARIA I TRADICIÓ

És realment extraordinària la gran quantitat de joves veus que han sorgit els últims anys arreu dels Països Catalans i que, amb mirada de segle XXI, rellegeixen, sense complexos i amb tota la personalitat del món, la tradició. D’enguany recordarem especialment, sens dubte, el debut de la mallorquina Júlia Colom (Valldemossa, 1997), titulat Miramar i publicat per La Castanya a l’estiu, i el de la valenciana Maria Bertomeu Soria (Oliva, 1998), de nom artístic La Maria, editat pocs mesos abans per la discogràfica Propaganda pel Fet! i anomenat L’assumpció, tot i que és important subratllar també el que han estat fent els últims anys veus tan estimulants i reveladores com les de les també mallorquines Joana Gomila i Anna Ferrer, les barcelonines Tarta Relena o la badalonina Maria Arnal (per a la qual Júlia Colom va fer de corista en el seu últim projecte amb Marcel Bagés), entre algunes d’altres que, de mica en mica, anem coneixent.

Miramar, amb cançons tradicionals de la Mallorca rural i composicions pròpies salpebrades, com passa també en el debut de La Maria i en la resta d’artistes esmentades, amb una mica d’electrònica, inclou exquisideses com ara Que m’abrasava (versió a cappella d’una de les cançons que el cèlebre etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax va gravar en el seu viatge a Mallorca l’any 1952), Tonada de segar (que Colom, de petita, cantava amb el seu avi, que ja li havia fet aprendre el Cant de la Sibil·la i que també tocava el llaüt) o la Tonada, en aquest cas de collir figues, a qui ja havíem sentit en boca de Maria del Mar Bonet (referent ineludible, gràcies a treballs com ara Saba dee Terrer, per a tota aquesta llista de cantants) però apresa directament, en el cas de Colom, de la cantadora i pagesa de Sa Pobla Antònia Serra, Mussola.

La Maria, per la seva banda, va començar a treure el cap fa un parell d’anys quan, després d’haver compartit via xarxes versions tant de Lluís Llach i Ovidi Montllor com de Rhianna i Extremoduro, va viralitzar una versió seva d’Arranquen vinyes, popular d’Alcàsser. La Maria, membre des de petita de la Banda de Música d’Oliva i estudiant de cant valencià al Conservatori de Catarroja, publicava a començament d’any L’assumpció, un altre disc exquisit en què, com el de Júlia Colom, quedava palesa la importància de les àvies (en el seu cas, la del piso i la de la mar, que participen en el pròleg i l’epíleg del treball) i en què Maria Bertomeu se serveix de sis romanços per revisar la seva evolució com a artista.

La Maria és, juntament amb el veterà Pep Gimeno, Botifarra, qui més nominacions acapara en els Premis Ovidi de la música en valencià, que es lliuren demà, i aquestes darreres setmanes ha commogut de nou amb una reeixida adaptació al valencià de Gall roig, gall negre, de Chicho Sánchez Ferlosio, amb qui la jove artista valenciana es posiciona contra l’arribada de la ultradreta al govern valencià, la negació de la violència de gènere i l’increment constant dels feminicidis. Veus d’ara, les de Colom i La Maria, però des d’on ressonen diferents generacions.