L’era deldesarrelament
Al llibre ‘Lo mig del món’, l’activista i filòloga del Priorat Roser Vernet dona píndoles sobre com teixir aliances enmig d’un món globalitzat proclamant, des d’un inici, que “lo lloc és la gent”
EL RETORN
“Potser em va caldre anar a l’altra banda del món per recomençar a tornar a casa. Sempre estic tornant; no és un procés lineal”Roser Vernet, activista i filòloga prioratina, ha escrit una miscel·lània per reivindicar els vincles que cal generar entre allò físic, que és matèria, i les coses més intangibles. Ha mirat el passat sense nostàlgia, per parlar del present i, sobretot, del futur. I ho ha fet en l’era del desarrelament, quan “res no s’aferra ni arrela”, comenta. “Tindre lligams i arrels, encara que siguin aèries, és una condició indispensable per a una mínima vida digna”, s’afanya a dir en un moment que s’imposa la teoria de la societat líquida de Bauman. A Lo mig del món (Club Editor), la Roser dona píndoles sobre com teixir aliances enmig d’un món globalitzat proclamant, des d’un inici, que “lo lloc és la gent”.
És el primer dilluns d’octubre, calorós, i sobre els nostres caps gira el ventilador. Ara fa un any i escaig que la Roser va decidir jubilar-se i tancar la casa rural del Perxe, al Molar, tot i que la porta continua estant oberta com sempre. Tossuda, incansable, humil, generosa i amb una capacitat ingent de trenar complicitats. “Si no ens permetem l’espai i el temps suficient perquè les relacions es puguin desenvolupar, ens estem autocondemnant a una superficialitat que a mi em molesta molt”, assegura. El 2006 la Roser va obrir el Centre Quim Soler i des de fa gairebé quinze anys que munta combois a través del Priorat en Persona per situar aquesta comarca eminentment rural en l’imaginar literari del país. Ara s’hi suma ella, que després de tota una vida escrivint, publica el seu primer llibre en solitari.
Lo mig del món és un llibre d’aquells que es pot llegir en un parell de tardes, però que necessita dies i dies per pair-lo i, fins i tot, rellegir-lo. Reivindicant els vincles, parla de “compartir la mirada” sobre un paisatge que, de manera inexorable, és visible. “Creuar mirades d’altres és una bona estratègia per enriquir la teva pròpia”, assenyala la Roser.
Josep Pla ja deia que el Priorat “és un país tempestuós, cataclismàtic, d’una violència geològica impressionant”. Una “terra de pedres” que és memòria, però que també és mal·leable. “Sembla inamovible, però també es pot qüestionar”, suggereix l’autora del Molar recordant que “l’antigor és present i fins i tot futur”.
La Roser també carrega contra la deslocalització que ens fa perdre el nord. “Estem tan perduts que si algú ens marca la direcció a seguir, ens hi aferrem”, adverteix, i això provoca un “sentiment d’angoixa” que ens acaba “paralitzant”. A favor d’una mal entesa igualtat, els “poders fàctics” aposten per l’homogeneïtzació. Un error segons Vernet, perquè hi ha d’haver “diversitat, complexitat i conflicte”.
A la molarenca li preocupa la desconnexió amb la vida natural o els cicles agraris. Recorda que quan era petita no començaven l’escola fins a l’octubre perquè estaven veremant. “Les normatives es fan des del desconeixement i el menyspreu”, deixa anar.
El Conveni Europeu del Paisatge es refereix al paisatge com “una àrea, tal com la percebi la gent, el caràcter de la qual és resultat de l’acció i la interacció de factors naturals i/o humans”. Una afirmació que xoca frontalment contra la visió del paisatge com a decorat, que sembla que s’imposa. “Si és un decorat el pots treure, no cal estar-hi arrelat”, adverteix l’escriptora. Un “carnaval on tots som comparses, encara que ens creguem protagonistes”, afegeix en un dels capítols. Per revertir aquesta situació, la Roser demana un turisme que s’allunyi d’una “relació mercantilitzada” i aposti per “compartir l’espai”.
CONFLICTE
La Roser activista no defuig els conflictes d’ara que són vells coneguts. Explica com quan era petita va aprendre a nedar als tolls del Siurana, un fet impensable avui en dia perquè la llera està seca. “És un espoli”, exclama mentre lamenta que el govern permeti un transvasament de conques del Siurana (Conca de l’Ebre) a Riudecanyes (Conques Internes de Catalunya), per una concessió de fa gairebé 120 anys que eixuga el riu. “Que agafin el bou per les banyes”, demana a l’ACA. I en un moment que tendim al reduccionisme, la Roser reclama temps als mitjans de comunicació per explicar un tema que és complex.
Interessadament, s’ha volgut incloure diversos moviments socials en la “cultura del no”. La Roser ho matisa: “És un sí però...” Han passat els anys, i arriba una altra tongada de renovables. “No són parcs eòlics, són centrals”, ha de repetir. “És una ofensiva molt bèstia perquè els poders fàctics han pogut aprendre del que no els va sortir bé, i els moviments socials ho tenim més pelut perquè la gent es crema”, assevera.
El món rural perd població que desencadena amb una pèrdua d’autoestima, indica la molarenca, que comporta, també, una falta de relleu generacional que tensa el fil de la idiosincràsia del territori. “És una dinàmica fatal”, manifesta. I una dinàmica que ve de lluny al Priorat, el 1929 l’escriptor falsetà Salvador Estrem i Fa ja captava aquesta sensació de desencís a Les portes tancades: “En endinsar-vos pels seus carrers, [...] haureu esment d’una passada grandesa, sentireu dins una mena de pregonesa com d’una àmfora buida i gran, el ressò de les vostres passes i de les vostres veus profanant un silenci com de lloc abandonat, una mena de silenci que s’arrepa a les pedres dels murs, als portals de les cases i a les lloses dels carrers i que encomana al vostre esperit una mica de gelor de tomba.” “Cal construir ponts entre el camp i la ciutat, perquè tots dos col·lapsen, per un motiu o altre”, declara l’autora.
SOBREVIURE
A Lo mig del món, Vernet escriu que “sovint partir és també una manera de sobreviure”. En els records personals, obre un calaix que no li ha estat fàcil, el del suïcidi de l’àvia. “Se’m fa difícil parlar-ne fora del llibre”, reconeix. “Hem d’aprendre a saber acceptar que algú, amb tot el coneixement, vulgui plegar perquè ja en té prou”, afirma. Un altre calaix que estira és el de l’exili. Ella mai en parla, i inclús, en el llibre, no esmenta que va exiliar-se entre 1977 i 1984. “No m’agrada explicar batalletes”, diu. “És una experiència que amb el pas dels anys, et queda en molts estrats”, afegeix.
Des de Mèxic, Vernet anota que “potser em va caldre anar a l’altra banda del món per recomençar a tornar a casa”; i a partir d’aquí, al llarg de diverses pàgines, la Roser dibuixa la tornada que és tot un “procés”, revela. I quan torna assegura que ja no fugirà més. “Sempre estic tornant; no és un procés lineal”, comenta.
SÍ AL PAISATGE
Fa uns anys, quan la Roser ja havia tornat, va passar del no al sí al paisatge impulsant la candidatura perquè el Priorat fos declarat Patrimoni Mundial de la Unesco en la categoria de paisatge cultural, a través de l’associació Prioritat. Una iniciativa que està al box després d’un informe desfavorable i que protagonitza un extens capítol al final del llibre. “El compromís resultà ser de fireta”, carrega contra el govern, sense esmentar-lo. Vernet sempre ha insistit en el procés i no tant en el destí final. De fet, ara que han passat uns anys, considera que aquest projecte ha incidit en la millora de l’autoestima dels prioratins. Ara bé, l’activista adverteix que hi ha una autoestima superficial, la de “fem els millors vins i som la repera”. “Si és aquesta l’autoestima que s’imposa, no haurem guanyat res”, sentencia.
Per a aquest llibre, la Roser no ha necessitat correcció, ella mateixa és filòloga i qui millor per trenar paraules que sovint han estat dites, però pocs cops escrites. Lo mig del món és un tresoret de mots: fer conlloga, espelinxat, devessall, deler, aquissar, musiu, follia, malvestat, pelinxo, ferreny, sarrabastall, arabesc, randa, camallot, bolla, adlàter, vencill, mangotxo... Els que hem compartit estones amb ella, reconeixem la veu de la Roser en gairebé totes les pàgines.
De fet, si cerqueu l’entrada roser al diccionari literari en línia de Priorat en Persona, l’escriptor de Sant Andreu del Palomar Jaume Copons la descrivia fa set anys afirmant: “Té caràcter i energia i mana molt, perquè algú ha de manar. Parla clar i encara mira millor. [...] Si t’ha d’abraçar, t’abraça a la catalana sense aquell devessall tan mediterrani i tan molest que tant es porta en el nostre gremi. Si t’ha de fotre un moc, te’l fot. És d’agrair la gent que parla clar.” Quina premonició d’aquesta miscel·lània que la Roser, llavors, segurament ja escrivia.
