Articles

L’era deldesarrelament

Al llibre ‘Lo mig del món’, l’activista i filòloga del Priorat Roser Vernet dona píndoles sobre com teixir aliances enmig d’un món globalitzat proclamant, des d’un inici, que “lo lloc és la gent”

EL RETORN
“Potser em va caldre anar a l’altra banda del món per recomençar a tornar a casa. Sempre estic tornant; no és un procés lineal”

Roser Ver­net, acti­vista i filòloga pri­o­ra­tina, ha escrit una mis­cel·lània per rei­vin­di­car els vin­cles que cal gene­rar entre allò físic, que és matèria, i les coses més intan­gi­bles. Ha mirat el pas­sat sense nostàlgia, per par­lar del pre­sent i, sobre­tot, del futur. I ho ha fet en l’era del des­ar­re­la­ment, quan “res no s’aferra ni arrela”, comenta. “Tin­dre lli­gams i arrels, encara que siguin aèries, és una con­dició indis­pen­sa­ble per a una mínima vida digna”, s’afa­nya a dir en un moment que s’imposa la teo­ria de la soci­e­tat líquida de Bau­man. A Lo mig del món (Club Edi­tor), la Roser dona píndo­les sobre com tei­xir ali­an­ces enmig d’un món glo­ba­lit­zat pro­cla­mant, des d’un inici, que “lo lloc és la gent”.

És el pri­mer dilluns d’octu­bre, calorós, i sobre els nos­tres caps gira el ven­ti­la­dor. Ara fa un any i escaig que la Roser va deci­dir jubi­lar-se i tan­car la casa rural del Perxe, al Molar, tot i que la porta con­ti­nua estant oberta com sem­pre. Tos­suda, incan­sa­ble, humil, gene­rosa i amb una capa­ci­tat ingent de tre­nar com­pli­ci­tats. “Si no ens per­me­tem l’espai i el temps sufi­ci­ent perquè les rela­ci­ons es puguin desen­vo­lu­par, ens estem auto­con­dem­nant a una super­fi­ci­a­li­tat que a mi em molesta molt”, asse­gura. El 2006 la Roser va obrir el Cen­tre Quim Soler i des de fa gai­rebé quinze anys que munta com­bois a través del Pri­o­rat en Per­sona per situar aquesta comarca emi­nent­ment rural en l’ima­gi­nar lite­rari del país. Ara s’hi suma ella, que després de tota una vida escri­vint, publica el seu pri­mer lli­bre en soli­tari.

Lo mig del món és un lli­bre d’aquells que es pot lle­gir en un parell de tar­des, però que neces­sita dies i dies per pair-lo i, fins i tot, relle­gir-lo. Rei­vin­di­cant els vin­cles, parla de “com­par­tir la mirada” sobre un pai­satge que, de manera ine­xo­ra­ble, és visi­ble. “Cre­uar mira­des d’altres és una bona estratègia per enri­quir la teva pròpia”, asse­nyala la Roser.

Josep Pla ja deia que el Pri­o­rat “és un país tem­pestuós, cata­clismàtic, d’una violència geològica impres­si­o­nant”. Una “terra de pedres” que és memòria, però que també és mal·lea­ble. “Sem­bla ina­mo­vi­ble, però també es pot qüesti­o­nar”, sug­ge­reix l’autora del Molar recor­dant que “l’anti­gor és pre­sent i fins i tot futur”.

La Roser també car­rega con­tra la des­lo­ca­lit­zació que ens fa per­dre el nord. “Estem tan per­duts que si algú ens marca la direcció a seguir, ens hi afer­rem”, adver­teix, i això pro­voca un “sen­ti­ment d’angoixa” que ens acaba “para­lit­zant”. A favor d’una mal entesa igual­tat, els “poders fàctics” apos­ten per l’homo­geneïtzació. Un error segons Ver­net, perquè hi ha d’haver “diver­si­tat, com­ple­xi­tat i con­flicte”.

A la mola­renca li pre­o­cupa la des­con­nexió amb la vida natu­ral o els cicles agra­ris. Recorda que quan era petita no començaven l’escola fins a l’octu­bre perquè esta­ven vere­mant. “Les nor­ma­ti­ves es fan des del des­co­nei­xe­ment i el menys­preu”, deixa anar.

El Con­veni Euro­peu del Pai­satge es refe­reix al pai­satge com “una àrea, tal com la per­cebi la gent, el caràcter de la qual és resul­tat de l’acció i la interacció de fac­tors natu­rals i/o humans”. Una afir­mació que xoca fron­tal­ment con­tra la visió del pai­satge com a deco­rat, que sem­bla que s’imposa. “Si és un deco­rat el pots treure, no cal estar-hi arre­lat”, adver­teix l’escrip­tora. Un “car­na­val on tots som com­par­ses, encara que ens cre­guem pro­ta­go­nis­tes”, afe­geix en un dels capítols. Per rever­tir aquesta situ­ació, la Roser demana un turisme que s’allu­nyi d’una “relació mer­can­ti­lit­zada” i aposti per “com­par­tir l’espai”.

CON­FLICTE

La Roser acti­vista no defuig els con­flic­tes d’ara que són vells cone­guts. Explica com quan era petita va apren­dre a nedar als tolls del Siu­rana, un fet impen­sa­ble avui en dia perquè la llera està seca. “És un espoli”, exclama men­tre lamenta que el govern per­meti un trans­va­sa­ment de con­ques del Siu­rana (Conca de l’Ebre) a Riu­de­ca­nyes (Con­ques Inter­nes de Cata­lu­nya), per una con­cessió de fa gai­rebé 120 anys que eixuga el riu. “Que aga­fin el bou per les banyes”, demana a l’ACA. I en un moment que ten­dim al reduc­ci­o­nisme, la Roser reclama temps als mit­jans de comu­ni­cació per expli­car un tema que és com­plex.

Interes­sa­da­ment, s’ha vol­gut incloure diver­sos movi­ments soci­als en la “cul­tura del no”. La Roser ho matisa: “És un sí però...” Han pas­sat els anys, i arriba una altra ton­gada de reno­va­bles. “No són parcs eòlics, són cen­trals”, ha de repe­tir. “És una ofen­siva molt bèstia perquè els poders fàctics han pogut apren­dre del que no els va sor­tir bé, i els movi­ments soci­als ho tenim més pelut perquè la gent es crema”, asse­vera.

El món rural perd població que des­en­ca­dena amb una pèrdua d’auto­es­tima, indica la mola­renca, que com­porta, també, una falta de relleu gene­ra­ci­o­nal que tensa el fil de la idi­o­sincràsia del ter­ri­tori. “És una dinàmica fatal”, mani­festa. I una dinàmica que ve de lluny al Pri­o­rat, el 1929 l’escrip­tor fal­setà Sal­va­dor Estrem i Fa ja cap­tava aquesta sen­sació de des­encís a Les por­tes tan­ca­des: “En endin­sar-vos pels seus car­rers, [...] hau­reu esment d’una pas­sada gran­desa, sen­ti­reu dins una mena de pre­go­nesa com d’una àmfora buida i gran, el ressò de les vos­tres pas­ses i de les vos­tres veus pro­fa­nant un silenci com de lloc aban­do­nat, una mena de silenci que s’arrepa a les pedres dels murs, als por­tals de les cases i a les llo­ses dels car­rers i que enco­mana al vos­tre espe­rit una mica de gelor de tomba.” “Cal cons­truir ponts entre el camp i la ciu­tat, perquè tots dos col·lapsen, per un motiu o altre”, declara l’autora.

SOBRE­VIURE

A Lo mig del món, Ver­net escriu que “sovint par­tir és també una manera de sobre­viure”. En els records per­so­nals, obre un calaix que no li ha estat fàcil, el del suïcidi de l’àvia. “Se’m fa difícil par­lar-ne fora del lli­bre”, reco­neix. “Hem d’apren­dre a saber accep­tar que algú, amb tot el conei­xe­ment, vul­gui ple­gar perquè ja en té prou”, afirma. Un altre calaix que estira és el de l’exili. Ella mai en parla, i inclús, en el lli­bre, no esmenta que va exi­liar-se entre 1977 i 1984. “No m’agrada expli­car bata­lle­tes”, diu. “És una experiència que amb el pas dels anys, et queda en molts estrats”, afe­geix.

Des de Mèxic, Ver­net anota que “pot­ser em va cal­dre anar a l’altra banda del món per reco­mençar a tor­nar a casa”; i a par­tir d’aquí, al llarg de diver­ses pàgines, la Roser dibuixa la tor­nada que és tot un “procés”, revela. I quan torna asse­gura que ja no fugirà més. “Sem­pre estic tor­nant; no és un procés lineal”, comenta.

SÍ AL PAI­SATGE

Fa uns anys, quan la Roser ja havia tor­nat, va pas­sar del no al sí al pai­satge impul­sant la can­di­da­tura perquè el Pri­o­rat fos decla­rat Patri­moni Mun­dial de la Unesco en la cate­go­ria de pai­satge cul­tu­ral, a través de l’asso­ci­ació Pri­o­ri­tat. Una ini­ci­a­tiva que està al box després d’un informe des­fa­vo­ra­ble i que pro­ta­go­nitza un extens capítol al final del lli­bre. “El com­promís resultà ser de fireta”, car­rega con­tra el govern, sense esmen­tar-lo. Ver­net sem­pre ha insis­tit en el procés i no tant en el destí final. De fet, ara que han pas­sat uns anys, con­si­dera que aquest pro­jecte ha inci­dit en la millora de l’auto­es­tima dels pri­o­ra­tins. Ara bé, l’acti­vista adver­teix que hi ha una auto­es­tima super­fi­cial, la de “fem els millors vins i som la repera”. “Si és aquesta l’auto­es­tima que s’imposa, no hau­rem gua­nyat res”, sen­ten­cia.

Per a aquest lli­bre, la Roser no ha neces­si­tat cor­recció, ella mateixa és filòloga i qui millor per tre­nar parau­les que sovint han estat dites, però pocs cops escri­tes. Lo mig del món és un tre­so­ret de mots: fer con­lloga, espe­lin­xat, deves­sall, deler, aquis­sar, musiu, follia, mal­ves­tat, pelinxo, fer­reny, sar­ra­bas­tall, ara­besc, randa, cama­llot, bolla, adlàter, ven­cill, man­gotxo... Els que hem com­par­tit esto­nes amb ella, reco­nei­xem la veu de la Roser en gai­rebé totes les pàgines.

De fet, si cer­queu l’entrada roser al dic­ci­o­nari lite­rari en línia de Pri­o­rat en Per­sona, l’escrip­tor de Sant Andreu del Palo­mar Jaume Copons la des­cri­via fa set anys afir­mant: “Té caràcter i ener­gia i mana molt, perquè algú ha de manar. Parla clar i encara mira millor. [...] Si t’ha d’abraçar, t’abraça a la cata­lana sense aquell deves­sall tan medi­ter­rani i tan molest que tant es porta en el nos­tre gremi. Si t’ha de fotre un moc, te’l fot. És d’agrair la gent que parla clar.” Quina pre­mo­nició d’aquesta mis­cel·lània que la Roser, lla­vors, segu­ra­ment ja escri­via.

LO MIG DEL MÓN Autora: Roser Vernet Editorial: Club Editor Pàgines: 176
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor