PARLA, MEMÒRIA!

La recre­ació literària de la memòria i la reflexió sobre els fenòmens soci­als –que vol dir, també, morals– són la matèria d’aquests dos lli­bres. El gruix escàs de tots dos resulta inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal a la fondària de la mirada i de l’escrip­tura. Joan Rendé (Bar­ce­lona, 1943) escriu: “La memòria dels adults és plena de peti­tes experiències com aques­tes, que cons­ti­tu­ei­xen les uni­ver­si­tats ele­men­tals amb què es va for­mant la sen­si­bi­li­tat pecu­liar de cadascú.” Espe­rit de vi ens dona un vívid esbós de sem­blança de l’autor, de la seva sen­si­bi­li­tat pecu­liar. Joa­quim Nadal (Girona, 1948) anota: “Les per­cep­ci­ons de la mirada evo­lu­ci­o­nen amb nosal­tres, madu­ren amb l’edat.” La mirada, en ambdós casos, és sàvia, i ava­lua els fets crítica­ment. És la mirada d’algú que ja fa molt de temps que s’afaita, però que, tant en un cas com en l’altre, encara té la capa­ci­tat de mera­ve­llar-se amb l’inex­hau­ri­ble espec­ta­cle del món.

Rendé ha escrit una memòria per­so­nal seguint el fil argu­men­tal de la vinya i el vi. A part d’escrip­tor i peri­o­dista, ha estat vinya­ter i vina­ter. El pri­mer record del nen Joan a l’Espluga de Fran­colí, el poble de la seva infan­tesa, és el del soroll dels car­ros que, de bon matí, pas­sa­ven pel car­rer major en direcció als camps, on aquells dies es feia la verema. El riu escam­pava una flaire de vinassa, que la cana­lla del poble sabia “que és l’olor del temps, l’última escor­ri­a­lla de la joia de l’estiu”. Olor del temps perquè els dies de la xala toquen a la fi: “Més enda­vant, tot serà tris­tor: Tots Sants, el fred i la boira, els cara­mells de glaç, l’estufa de lle­nya...”

Aquesta mateixa olor del temps ens acom­pa­nya en la lec­tura del lli­bre de Nadal, que asse­gura que “assa­bo­reixo els pla­ers de manera íntima, sense fer esca­ra­falls”. El títol de l’obra fa referència a una con­fi­tura que pre­pa­rava la seva àvia –la baba–. En deien de vidre “en al·lusió a aquest to bri­llant, a la rever­be­ració de la superfície intacta de la gelea”. En el seu cas, la memòria no tiba exac­ta­ment el fil del relat, però del fil del relat en pen­gen magnífiques estam­pes de records. Con­fi­tura de vidre és l’obra d’un badaud i un flâneur –ell que es reco­neix “francòfil de tota la vida”–: “Un espec­ta­dor que bada, pas­seja i que mira al seu vol­tant.” Nadal ha estat –i és, encara– un polític de pri­mer nivell, a més d’un his­to­ri­a­dor reco­ne­gut. Tot això dota el seu lli­bre d’una qua­li­tat que el dife­ren­cia del de Rendé: en la seva anàlisi no hi ha, només, una ava­lu­ació diacrònica de la soci­e­tat, sinó també la pre­visió de la mirada política. No s’està pas de pro­cla­mar-ho: “No hi ha res que con­cen­tri més passió, que des­en­ca­deni més adre­na­lina, que inter­ve­nir en una ciu­tat.” I a ningú no li escapa que, com a bat­lle de Girona durant més de vint anys, va ser l’artífex del canvi gegantí que va viure la ciu­tat des de la pri­me­ria dels vui­tanta.

Rendé és un escrip­tor com­pe­tent, que fa un ús molt ric de la llen­gua. De fet, en aquest, com en altres lli­bres seus ante­ri­ors, rei­vin­dica la pre­cisió en el lèxic (un dels temes de Deses­ca­la­des, el lli­bre de con­tes que pre­ce­deix el que comento, era jus­ta­ment la per­versió del llen­guatge en un món cap­gi­rat). Aquí crea la figura d’un Nen pro­ta­go­nista, que anirà crei­xent amb el relat (un relat, doncs, de for­mació). La iro­nia, com sem­pre, és un tret dis­tin­tiu de la bella prosa de l’autor: “A la taula, plena de molles i de plats bruts, les grans copes de vi ja eren totes bui­des i les ampo­lles també. Horaci n’hau­ria fet un poema.” Tot i el res­pecte que mos­tra sem­pre per la llen­gua i la ima­gi­nació popu­lar, el lli­bre no ampli­fica aque­lla cone­guda dita que fa: “El pa can­viat i el vi, acos­tu­mat.” Al Nen –avui un home que ha repi­cat els vui­tanta–, el van pujar amb la ines­ti­ma­ble apor­tació nutrícia del vi. Per exem­ple, aquell ran­ciet ornat amb un rovell d’ou o els recur­rents aixe­ca­ments de porró per fer un fes­tiu i joiós xer­ric.

Espe­rit de vi apunta alguns dels grans can­vis que ha vis­cut la nos­tra soci­e­tat en referència al con­sum de vi i al conei­xe­ment que se’n té. Ens hem tor­nat exqui­sits, cosa que dècades enrere sem­blava un pri­vi­legi dels gavat­xos. L’obra acaba amb el mal­son que va asso­lar l’Espluga l’octu­bre del 2019, quan “el cel va enter­bo­lir-se amb una fos­cor tètrica”. Aquell dia l’aigua, des­fer­mada i enfu­rida, va endur-se, riu avall, el celler que l’escrip­tor havia fet créixer amb son germà. Aquest dar­rer capítol, esplèndid, és un cant a la fata­li­tat: “Els llamps i els trons esquer­da­ven el sos­tre negre de la nit. La tene­bra començava a dei­xar sen­tir un bordó greu que batia, des­com­pas­sa­da­ment i des­trem­pat, per allà dalt de les ser­ra­la­des.”

Nadal és un hedo­nista que s’ade­lita fre­gant amb la mà una tija de fonoll perquè li’n quedi la pell per­fu­mada. Aquesta experiència aplega dos sen­tits: el tacte i l’olfacte. El seu relat s’estruc­tura en cinc parts, cada una de les quals dedi­cada a un dels cinc sen­tits, més una breu intro­ducció. Un lli­bre deli­cat, que res­pon modèlica­ment al títol –i a l’espe­rit– de la col·lecció en què apa­reix: el de la joie de vivre.