PARLA, MEMÒRIA!

La recreació literària de la memòria i la reflexió sobre els fenòmens socials –que vol dir, també, morals– són la matèria d’aquests dos llibres. El gruix escàs de tots dos resulta inversament proporcional a la fondària de la mirada i de l’escriptura. Joan Rendé (Barcelona, 1943) escriu: “La memòria dels adults és plena de petites experiències com aquestes, que constitueixen les universitats elementals amb què es va formant la sensibilitat peculiar de cadascú.” Esperit de vi ens dona un vívid esbós de semblança de l’autor, de la seva sensibilitat peculiar. Joaquim Nadal (Girona, 1948) anota: “Les percepcions de la mirada evolucionen amb nosaltres, maduren amb l’edat.” La mirada, en ambdós casos, és sàvia, i avalua els fets críticament. És la mirada d’algú que ja fa molt de temps que s’afaita, però que, tant en un cas com en l’altre, encara té la capacitat de meravellar-se amb l’inexhaurible espectacle del món.

Rendé ha escrit una memòria personal seguint el fil argumental de la vinya i el vi. A part d’escriptor i periodista, ha estat vinyater i vinater. El primer record del nen Joan a l’Espluga de Francolí, el poble de la seva infantesa, és el del soroll dels carros que, de bon matí, passaven pel carrer major en direcció als camps, on aquells dies es feia la verema. El riu escampava una flaire de vinassa, que la canalla del poble sabia “que és l’olor del temps, l’última escorrialla de la joia de l’estiu”. Olor del temps perquè els dies de la xala toquen a la fi: “Més endavant, tot serà tristor: Tots Sants, el fred i la boira, els caramells de glaç, l’estufa de llenya...”

Aquesta mateixa olor del temps ens acompanya en la lectura del llibre de Nadal, que assegura que “assaboreixo els plaers de manera íntima, sense fer escarafalls”. El títol de l’obra fa referència a una confitura que preparava la seva àvia –la baba–. En deien de vidre “en al·lusió a aquest to brillant, a la reverberació de la superfície intacta de la gelea”. En el seu cas, la memòria no tiba exactament el fil del relat, però del fil del relat en pengen magnífiques estampes de records. Confitura de vidre és l’obra d’un badaud i un flâneur –ell que es reconeix “francòfil de tota la vida”–: “Un espectador que bada, passeja i que mira al seu voltant.” Nadal ha estat –i és, encara– un polític de primer nivell, a més d’un historiador reconegut. Tot això dota el seu llibre d’una qualitat que el diferencia del de Rendé: en la seva anàlisi no hi ha, només, una avaluació diacrònica de la societat, sinó també la previsió de la mirada política. No s’està pas de proclamar-ho: “No hi ha res que concentri més passió, que desencadeni més adrenalina, que intervenir en una ciutat.” I a ningú no li escapa que, com a batlle de Girona durant més de vint anys, va ser l’artífex del canvi gegantí que va viure la ciutat des de la primeria dels vuitanta.

Rendé és un escriptor competent, que fa un ús molt ric de la llengua. De fet, en aquest, com en altres llibres seus anteriors, reivindica la precisió en el lèxic (un dels temes de Desescalades, el llibre de contes que precedeix el que comento, era justament la perversió del llenguatge en un món capgirat). Aquí crea la figura d’un Nen protagonista, que anirà creixent amb el relat (un relat, doncs, de formació). La ironia, com sempre, és un tret distintiu de la bella prosa de l’autor: “A la taula, plena de molles i de plats bruts, les grans copes de vi ja eren totes buides i les ampolles també. Horaci n’hauria fet un poema.” Tot i el respecte que mostra sempre per la llengua i la imaginació popular, el llibre no amplifica aquella coneguda dita que fa: “El pa canviat i el vi, acostumat.” Al Nen –avui un home que ha repicat els vuitanta–, el van pujar amb la inestimable aportació nutrícia del vi. Per exemple, aquell ranciet ornat amb un rovell d’ou o els recurrents aixecaments de porró per fer un festiu i joiós xerric.

Esperit de vi apunta alguns dels grans canvis que ha viscut la nostra societat en referència al consum de vi i al coneixement que se’n té. Ens hem tornat exquisits, cosa que dècades enrere semblava un privilegi dels gavatxos. L’obra acaba amb el malson que va assolar l’Espluga l’octubre del 2019, quan “el cel va enterbolir-se amb una foscor tètrica”. Aquell dia l’aigua, desfermada i enfurida, va endur-se, riu avall, el celler que l’escriptor havia fet créixer amb son germà. Aquest darrer capítol, esplèndid, és un cant a la fatalitat: “Els llamps i els trons esquerdaven el sostre negre de la nit. La tenebra començava a deixar sentir un bordó greu que batia, descompassadament i destrempat, per allà dalt de les serralades.”

Nadal és un hedonista que s’adelita fregant amb la mà una tija de fonoll perquè li’n quedi la pell perfumada. Aquesta experiència aplega dos sentits: el tacte i l’olfacte. El seu relat s’estructura en cinc parts, cada una de les quals dedicada a un dels cinc sentits, més una breu introducció. Un llibre delicat, que respon modèlicament al títol –i a l’esperit– de la col·lecció en què apareix: el de la joie de vivre.