El novembre del 2018, en un programa d’Operación Triunfo, C. Tangana (nom artístic d’Antón Álvarez Alfaro, que també té el sobrenom de Pucho/Puchito) va presentar la cançó Un veneno, que comença així: “Esta ambición desmedida/ por las mujeres, la pasta y los focos/ me está quitando la vida/ muy poquito, poquito a poco.” Un any abans, havia signat un contracte amb Sony, cosa que confirmava als seus primers col·laboradors i seguidors que s’allunyava del món underground del rap per emprendre camins comercialment mainstream i així convertir-se en un venut. A l’esmentada cançó, d’autoria compartida amb El Niño de Elche, C. Tangana afirma que el verí de l’ambició va ser-li inoculat per algú (Lo hice por ti) que estimava i que ni tan sols va estimar-lo: “Yo he nacido bohemio/ pero tu amor me ha cambiado./ Y ahora quiero triunfar y ganar,/ y salir en la tele y la radio.” Se suposa que qui va enverinar-lo és Rosalia, amb qui havia col·laborat i mantingut una relació amorosa. El verí, però, no era dins seu?

El cas és que també és a la mateixa cançó que exposa: “Me han preguntao la prensa:/ Puchito ¿cual e’ la maña?/ Sin cantar ni afinar/ Mmmm/ Pa’ que me escuche to’a España.” Al documental Esta ambición desmedida, ara estrenat en sales després de presentar-se al festival de Sant Sebastià, C. Tangana no fa més que repetir que no sap cantar (ell, de fet, es considera més un creador que un intèrpret) i que es troba involucrat en una gira (a propòsit del disc El madrileño, del 2021, i presentada amb el nom, precisament, de Sin cantar ni afinar) que no volia fer i que, a més, l’està arruïnant. Això mentre que els seus agents artístics lamenten que no hi guanyen res per l’“ambició desmesurada” amb què C. Tangana ha concebut els concerts de la gira: un espectacle amb nombrosos músics, artistes convidats, una pantalla gegant projectant les imatges enregistrades en directe a l’escenari, un decorat teatral amb una il·luminació portentosa.

Un exercici de megalomania? C. Tangana (apunto el nom artístic perquè sempre pot sospitar-se que representa un personatge, malgrat que el documental vol donar compte de l’accés a una intimitat en què Antón Álvarez i la resta, que no deixen de ser figurants, suposadament se sinceren) es justifica dient que allò que li importa és l’ambició artística i no pas els diners. I que per això, sense pensar en el cost, ha dissenyat un espectacle que sigui una festa per als espectadors i per als seus actors: músics i col·laboradors (El Niño de Elche, La Húngara, Juan José Carmona, etc.) per aportar una música arrabassadora que combina rap, flamenc i sons llatins. Patricia Alfaro també hi intervé per avalar el seu fill: “Sap veure les coses bones, unir-les, i treure’n una cosa millor.”

Dirigit per Santos Bacana (soci de Tangana en la productora Little Spain i autor dels videoclips del disc El madrileño) en companyia de Cristina Trenas i Rogelio González, el documental es construeix amb imatges rodades entre el 2019 i el 2022 que volen donar compte del procés de gestació d’El madrileño (inicialment, a l’Havana) fins a la gira triomfal i ruïnosa de Sin cantar ni afinar. És així que, a més de fragments de concerts, hi veiem assajos, reunions amb discussions, converses en habitacions d’hotels i sopars en què Tangana es disculpa per haver maltractat col·laboradors seus: sinceritat o impostura? Malgrat que els agents artístics es queixen dels excessos i les rebequeries del seu representat, el documental exalta la personalitat creativa de C. Tangana: l’ha cuinat ell mateix amb el seu soci. Tanmateix, s’hi poden entreveure les contradiccions lligades a una ambició desmesurada: allò que es fa per triomfar, tot i fer veure que no es vol i expressar el desig d’escapar de l’exposició pública.