BOLERO DEL SEGLE XXI

La can­tant i pia­nista cata­lana Caro­lina Ala­bau estava estu­di­ant el màster d’inter­pre­tació del cant i pro­ducció al cam­pus valencià del pres­tigiós Berk­lee College of Music quan va des­co­brir un disc que la mar­car de manera deci­siva. Es trac­tava de Voy (2019), el pri­mer tre­ball de la can­tant veneçolana Nella, produït pel madri­leny Javier Limón, un dels pro­duc­tors espa­nyols amb més pres­tigi inter­na­ci­o­nal, com ho con­firma la seva impo­nent col·lecció de pre­mis Grammy, per dis­cos com ara el ja clàssic Lágri­mas negras, de Bebo Valdés i Diego el Cigala, i El último trago, de Concha Buika. “Són dis­cos molt pre­sents en la meva dis­co­gra­fia vital”, explica Ala­bau, que va con­tac­tar com a alumna de Berk­lee amb Limón i, després que ella li expliqués que tenia algu­nes cançons com­pos­tes, ell li va dir que li agra­da­ria fer un disc amb ella. Després de mesos de tre­ball con­junt, pri­mer per sepa­rat, “ell a Bos­ton, jo a Bar­ce­lona”, després al cèlebre estudi Casa Limón, ha vist la llum recent­ment i es titula Una frase ima­gi­nada . Limón s’ha impli­cat al màxim en el ter­cer disc d’Ala­bau i, a més de diri­gir la pro­ducció i tocar la gui­tarra, també ha com­post algu­nes cançons com la que dona títol al disc, a les quals s’han sumat una sèrie de relec­tu­res de bole­ros clàssics com Quizás, quizás, Dos gar­de­nias i Veinte años. Limón es refe­reix a Caro­lina Ala­bau com “una cata­lana mera­ve­llosa amb una veu emo­ci­o­nant i medi­terrània que ha fet seves les meves cançons com qui beu un gotet d’aigua”. El disc inclou també una emo­ci­o­nant versió de Pare, el preciós al·legat eco­lo­gista de Ser­rat.

Nas­cuda a Bar­ce­lona, però resi­dent des de fa anys a Rubí, Caro­lina Ala­bau va debu­tar el febrer del fatídic 2020 amb Pri­mera mirada i la tar­dor del 2021 va publi­car Meraki, amb la vio­li­nista Èlia Bas­tida. També forma part del quar­tet vocal Mèlt com a mem­bre de ple dret des del 2021.

Una frase ima­gi­nada és una típica pro­ducció de Javier Limón, mar­cada per la sobri­e­tat i la qua­li­tat dels pocs però bons ingre­di­ents: veu, gui­tarra fla­menca, per­cussió, piano –a càrrec del seu fill, Limón Jr– i baix. La pre­gunta és per què no hi són en el disc les cançons pròpies que va ense­nyar a Limón: “No soc una can­tau­tora amb molt ego i, en aquest cas, pre­fe­ria apren­dre al màxim al seu cos­tat. Va ser ell també qui em va pro­po­sar gra­var bole­ros, perquè deia que lligàvem molt amb la meva veu”, explica Ala­bau, que durant els seus estu­dis al Berk­lee ja es va endin­sar en la música lla­ti­no­a­me­ri­cana amb el pia­nista francès Marco Poingt. Par­lant sobre les lle­tres dels bole­ros, alguns com­pos­tos fa setanta o vui­tanta anys en un con­text social molt dife­rent, diu Ala­bau : “Són lle­tres que em pro­vo­quen emo­ci­ons encon­tra­des, perquè tenen una visió romàntica molt tra­di­ci­o­nal, com jo quan era jove, però he evo­lu­ci­o­nat com a per­sona i ara sé que hi ha mol­tes mane­res d’esti­mar. En tot cas, crec que la gent con­ti­nua con­nec­tant amb aques­tes cançons perquè expli­quen històries uni­ver­sals: ningú se salva que li tren­quin el cor alguna vegada.”