Tota antologia entra en conflicte permanent amb la història cultural i literària. No es podria destriar un fet de l’altre, perquè l’essència d’una antologia sempre acaba sent un intent d’imposar una selecció, començant pel mateix criteri, en aquest cas, feminista, fet doble, ja que subratlla el conflicte històric que han patit i pateixen les dones i, a la vegada, constata el conflicte irresoluble de la poesia catalana, marginada pels mateixos poetes que només es plantegen la poesia des del seu punt de vista. L’antologia corre a càrrec de M. Antònia Massanet (1980), autora de quatre llibres de poesia. Hi ha un antecedent claríssim: Donzelles de l’any 2000. Antologia de dones poetes dels Països Catalans (Mediterrània, 2000) a cura de Noèlia Díaz i Sandra D. Domínguez, en què van incloure vint-i-set poetes nascudes entre els anys 1970 i 1980, seguint l’exemple de la mítica antologia: Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (La Magrana, 1999).

El recull, voluminós, analitza la història de la poesia feta per dones al llarg dels últims cent cinquanta anys. En aquest cas, prefereixo no utilitzar el terme feminista, ja que una dona que escriu poesia és realment una poeta que escriu. Potser s’hauria d’haver fet un altre tipus d’obra per evitar oblits i omissions destacades. Hi ha dos-cents poemes de cent nou poetes, agrupades en nombrosos capítols, en què s’analitza prèviament el patriarcat, l’empoderament, els rols, els cossos, la maternitat, les malalties, el desig, la religió i les violències patides, amb una amplíssima bibliografia. Ho explica Massanet: “La tria de poemes ha estat complicada i les eliminacions, molt doloroses.” Rosa Leveroni o Susanna Rafart no han estat incloses perquè no se’ls hi ha trobat cap poema feminista. La part més conflictiva és que algunes poetes no hi han volgut participar. Un fet sorprenent. Alguns noms ja es poden intuir abans de començar, com el de Dolors Miquel, una de les grans poetes catalanes de les últimes dècades. Crec que hi falta una introducció històrica, reivindicant, per exemple, el paper de les trobadores en occità. Potser també s’haurien d’haver afegit alguns poemes de poetes homes (sona fatal, oi?) que reivindiquen el paper de la dona, trencant així aquestes classificacions tan tradicionalistes. Una de les qüestions centrals és l’empoderament, tal com diu l’antologista: “Una dona empoderada és aquella que té la suficient autoestima i confiança en ella mateixa per sentir que pot aconseguir el que desitgi, amb poder de decisió i d’execució.”

L’antologia s’inicia amb la divisa coneguda de Maria-Mercè Marçal, poeta que anirà marcant un dels grans eixos del recull, com també ho faran Clementina Arderiu, Josefa Contijoch, Teresa Costa-Gramunt, Laia Noguera o Mireia Calafell. A destacar el poema de Rosa Maria Arrazola: “On és l’úter de la pell que ens fa sentir l’aurora?” O el poema de Begonya Pozo: “Ni puta ni bruixa ni monja ni mare.” O l’espelta d’Encarna Sant-Celoni, una de les grans troballes de l’antologia: “Verge i luxuriosa, fada i matrona, submisa i valquíria, frígida i lasciva, beata i pecadora.” També apareix un dels poemes més coneguts de Tonina Canyelles: “Per què sempre en nom del Pare i mai en el nom de la Mare que ens va parir?”

Hi ha un poema memorable de Maria Callís sobre el seu pare: “Pare meu que potser algun dia distret m’estimaves.” O altres poemes lluminosos de Blanca Llum, Maria Sevilla o Laura López: “I que guapes serem quan serem una i moltes; quan siguem tots en una, ascendència infinita.” Tot i atribuir-li a la gran poeta Maria Antònia Salvà l’epítet de la primera poeta moderna en llengua catalana, la seva presència no està ben inserida. Hi apareixen poetes poc conegudes pel gran públic, com Sandra D. Domínguez, Joana Abrines, Kris Linça, Àngels Cardona, Montserrat Costas, Sandra Blanc o Carla Fajardo.

De Montserrat Abelló van aprendre coses: “I aprenc a dir que No.” I contesta Felícia Fuster: “Perquè em sé presonera me’n vaig.” I ho remata Teresa Costa-Gramunt, vilanovina d’adopció: “L’exili es la meva pàtria.” I Laia Noguera dona la flamarada final: “Ja en tinc prou. Ara viure sense motius.”