UN GRAN PETIT ‘ATLÀS’

Con­sul­ta­reu el Petit atles lingüístic de la Vall d’Aran, en color i en tapa dura, i enlloc més que a la coberta hi lle­gi­reu qui és l’autor d’aquesta obra esplèndida. Us el pre­sento de manera ràpida: Aitor Car­rera i Bai­get, filòleg, pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Lleida, mem­bre de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Ara­ne­sos, direc­tor de la Càtedra d’Estu­dis Occi­tans. El 2005 va escriure una tesi de lingüística occi­tana i, abans i després d’aquell any, un cen­te­nar de tex­tos, alguns en premsa, dedi­cats sobre­tot a la dia­lec­to­lo­gia, la soci­o­lingüística, la toponímia i la gramàtica.

A més a més, Car­rera va fer pos­si­ble el pri­mer tra­duc­tor automàtic occità-català; és a dir, occità d’Aran-català (i a la inversa) i occità refe­ren­cial-català (i a la inversa). És a dir: si el text s’ha d’adreçar al Con­sell Gene­ral d’Aran, caldrà valer-se de l’occità d’Aran, i si s’ha d’adreçar a la Uni­ver­si­tat de Mont­pe­ller, caldrà fer ser­vir l’occità refe­ren­cial. Tro­ba­reu el tra­duc­tor a gen­cat.cat.

Així, con­sul­ta­reu el Petit atles i us sabreu lec­tors d’una obra que supera a bas­ta­ment l’Atlas lingüístic de la Vall d’Aran, d’Antoni Gri­era, que depassa l’apor­tació de l’emi­nent Joan Coro­mi­nes al conei­xe­ment del gascó par­lat a Cata­lu­nya i que amplia amb escreix les dades de l’Atlas lin­guis­ti­que de la Gas­cogne, de Jean Séguy. En cadas­cun dels tres-cents mapes occi­tans d’aquesta obra “tan plan hèta” (o “tan plan facha” en occità refe­ren­cial), hi lle­gi­reu uns breus comen­ta­ris sovint de base eti­mològica, a imatge dels comen­ta­ris del Petit atles lingüístic del domini català, de Joan Veny i Lídia Pons.

I us pre­gun­ta­reu: “I tot això, un home sol?” La res­posta és que sí, i ho ha fet durant un quart de segle. Són dis­set punts d’enquesta dis­tribuïts per tots els terçons en què es divi­deix la Val d’Aran, inclo­ent-hi la sovint desa­tesa part baixa de la comarca. Par­lem de Cane­jan, Bau­sen, Les, Bossòst, Arres, Vilamòs, Es Bòrdes, Aubèrt, Vielha, Betren, Escun­hau, Arties, Garòs, Gessa, Salardú, Tredòs i Bager­gue. Pot­ser és veri­tat que en aquesta obra mateix calia haver expli­cat el mètode de reco­llida de dades i fins haver inclòs el qüesti­o­nari, o haver-hi tin­gut accés d’alguna manera.

Tan sols fulle­jant el gran petit atles, us ado­na­reu que l’edició és més que cor­recta; el color, agraït; l’estruc­tura, clara, i els índexs, ben tro­bats: de for­mes occi­ta­nes, de for­mes cata­la­nes, de for­mes fran­ce­ses i fran­co­pro­vençals, de for­mes lla­ti­nes i gre­gues. També hi ha un índex alfabètic d’autors i altres noms pro­pis de per­sona.

La car­to­gra­fia de l’atles es dis­tri­bu­eix en divuit capítols, sí, desi­guals perquè el camp i els cul­tius, la casa i les ocu­pa­ci­ons domèsti­ques, els vege­tals, els insec­tes, els ocells, els ani­mals sal­vat­ges... donen més joc (lingüístic) que, per exem­ple, els ofi­cis.

L’obra per­met dife­rents nivells de con­sulta: l’espe­ci­a­lista hi tro­barà un pou de dades que li poden obrir la porta al debat intel·lec­tual. Tam­poc no s’ha de des­car­tar la pos­si­bi­li­tat de rega­lar el Petit atles lingüístic a tots els qui con­fes­sen viure un amor apas­si­o­nat amb el català, l’occità i les llengües en gene­ral.