Crítica
“NO SAPS COM ENTOMAR LA MEVA ESPINOSA TENDRESA”
Comença dient una de les poesies de la primera part del llibre: “Les colomes planen argentades, escampades, vespertines... / Jo em consagro, com una mare ho faria, / a tu, el meu pollet dolorosíssim / de corb.” El pollet de corb –que emula, escriu la poeta, Lérmontov i Bonaparte– s’envola, cel enllà, i, per sobre d’ell, sembla que les colomes, amb les quals fa un bell contrast, vagin escortant-lo.
Si busquem al diccionari la paraula pollet, l’entrada ens remet a la de poll: “Petit d’un ocell, especialment del gall.” I, tot seguit, ens dona aquest exemple: “Els corbatons són els polls del corb.” Laia Malo, que ha signat una traducció esplèndida, potser podria haver dit “el meu corbató dolorosíssim”, però l’efecte que ens fa la seva opció hauria perdut pistonada. Ens commou molt més el pollet de corb, aquesta cria funesta del dolor. Hi ha molts altres exemples de la bondat de la feina de la traductora. En una poesia que recorre sovint a la cançó d’arrel popular, hi trobem fórmules com afanyeu’s-hi o emproveu’s-el, d’una vivesa cantaire. Malo també recorre, de tant en tant, a l’article abstractiu, cosa que aplaudeixo, perquè acosta la seva traducció a la parla popular: “No renuncies a lo bell.” En un altre sentit –en aquest cas, de caràcter més aviat filològic–, hi ha el respecte escrupolós per aquests guions idiosincràtics que, com en la poesia d’Emily Dickinson, han fet vessar força tinta. Tsvetàieva en fa un ús molt generós. Però semblen diferents dels que feia servir la visionària d’Amherst: els de la russa determinen la prosòdia del vers, com si qui pronuncia la frase –el vers en qüestió– es permetés uns segons per rumiar com continuar-la: “Jo vaig tenir –un nom– una vegada, / un cos – tenia, p’rò: ¿que no és tot– fum?” Ja es veu que són uns guions llargs que no tenen res a veure amb un incís.
Tsvetàieva no era pas una desconeguda entre nosaltres. La benemèrita antologia Poesia russa contemporània, coordinada per Ricard San Vicente (Edicions 62, 1991), n’oferia setze peces. I les Versions d’Akhmàtova i Tsvetàieva, de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova (jo en tinc l’edició de 2004, a Proa), se centrava en el Poema de la fi. La de Malo, però, és l’edició més ambiciosa fins avui de l’autora russa en la nostra llengua, i dona fe del que ella mateixa va escriure en una carta de 1937, reportada pel prologuista Miquel Cabal: “Jo soc moltes poetes.” Ens fa pensar en els cèlebres heterònims de Pessoa, és clar. Però, tot seguit, la poeta aclareix (o no aclareix del tot, de fet): “Com és que tot plegat ha congeniat dins meu... això ja és el meu secret.”
Fixem-nos en la traducció d’una de les cançons més belles de la primera part, la número 9. “El server s’abrusava / ple de raïms roigs. / Les fulles van caure, / i vaig néixer jo. // Centenars de campanes / se’m van disputar. / Era festa: dissabte / de l’apòstol sant Joan. // Ara encara m’agrada / de clavar les dents / a la fruita amarga / del server calent.” La traducció que ens oferien de la mateixa cançó Júlia Ferrer i Ricard San Vicente és la que segueix (Ramell vermell): “Ramell vermell / servers en flames. / Caigueren fulles / i jo vaig néixer. // I cent campanes / deliberaven. / Era dissabte: / Sant Joan Teòleg. / Fins ara encara / vull rosegar / del server ardent / el ram amarg.” Totes dues traduccions diuen, en essència, el mateix. Però quina manera tan diferent de dir-ho! Personalment, m’agrada més la versió de Malo, que combina dos metres. En especial, en prefereixo la tercera estrofa, d’una dicció molt elegant.
En la poesia de Tsvetàieva hi apareixen moltes espelmes, com en la del seu admirat Boris Pasternak, i campanes. Sí, la lluïssor trèmula del ble que crema –l’alè casolà– i el so greu, exterior, de la campanada casen bé amb els versos de l’autora, versos l’espinosa tendresa dels quals no sabem ben bé com entomar. Rússia –la Santa Rus’– hi apareix sovint: l’amor pel lloc natal del qual, a vegades, cal fugir per no parar boig. “I penso: algun dia jo també, / tipa de vostès, enemics, de vostès, amics meus, / i de l’obediència a la llengua russa– / [...] partiré / de viatge pel camí vell de Kaluga.” Són tants versos plens de desfici que el lector pot tenir la impressió que el jo hi és encalçat sense aturador. Versos d’amor, deutors d’un “cor estrepitós” ple de “sang insolent”. Versos que ens avisen que és bo no enamorar-se de les dones alades (“no saps com entomar / la meva espinosa tendresa”). Versos que cremen la vida, com l’enamorada negligida crema cabells de l’amant en una tassa, per despit: “Quedaràs sord i cec, / com un liquen, ressec, / i marxaràs, com un alè.”
L’inici d’una de les poesies –“Alegra’t, esperit! Menja i beu!– ens du el vague record de l’Excelsior maragallià. En realitat no poden ser més diferents, aquestes dues composicions. La de Tsvetàieva es refereix a la mort pròpia i a la solitud sense redempció de cada un de nosaltres sobre la terra: “No m’encengueu espelmes / al sepulcre natural. / No vull la memòria eterna / a la terra natal.” Torturada pel dolor, la poeta se suïcidà quan tenia quaranta-vuit anys.
