“En literatura, no crec en l’originalitat”

Sem­pre m’he con­si­de­rat un tas­ta­o­lle­tes. Però la veri­tat és que està tot rela­ci­o­nat. L’obra poètica i l’assagística –els arti­cles i l’obra aforística– for­men un con­junt. I pot sem­blar estrany, però sense la foto­gra­fia no hau­ria començat a escriure. Fa trenta anys vaig publi­car el meu pri­mer arti­cle a l’Avui, il·lus­trat amb una ins­tantània meva, i encara ara con­ti­nuo col·labo­rant-hi... Hi ha un fil con­duc­tor que ho con­ca­tena tot. I el cert és que jo pro­curo man­te­nir aquesta cohesió al si de la meva obra. Vida i obra s’emmi­ra­llen.

A pesar que la foto­gra­fia i la poe­sia tenen vin­cles en comú, en el meu cas no hi ha una con­nexió directa entre el feno­men fotogràfic i els meus ver­sos. Així i tot, com he asse­nya­lat abans, si escric és gràcies a la foto­gra­fia. I, és clar, no escriu­ria poe­sia sense tenir en compte aquest detall auto­bi­ogràfic. Pot­ser sí que soc un home que observa aten­ta­ment. De fet, com a fotògraf que ha viat­jat per tot el món, el fet de mirar més con­na­tu­ral. Però, en un prin­cipi, de la meva pro­ducció poètica no se’n pot deri­var cap relació evi­dent entre amb­dues dis­ci­pli­nes.

Pro­ba­ble­ment hi ha una síntesi de tot. Un record pot ser una imatge. Igual que una reflexió ens remet al món de les idees. La paraula idea, eti­mològica­ment, té relació amb el fet de veure, en tant que és l’expressió d’un saber deter­mi­nat. En tot cas, la meva és una poe­sia d’idees –o així m’ho sem­bla– i, en aquest sen­tit, el món del pen­sa­ment, l’acció de pen­sar, té clara afi­ni­tat amb la gènesi de la meva poe­sia. Ara bé, un poema té múlti­ples vari­ants i, al meu enten­dre, el seu ori­gen no es pot limi­tar a una sola causa.

Un lli­bre de poe­mes no és com una novel·la. No hi ha una sinopsi que cal desen­vo­lu­par en forma d’argu­ment. Per con­tra, hi ha tot un seguit de temes relle­vants que pre­do­mi­nen, objec­tes poètics que intento rela­ci­o­nar en una estruc­tura mínima. O, si més no, aquest és el meu cas: l’estruc­tura de l’obra és la car­cassa del recull. Allò que con­ca­tena de manera sòlida les dis­tin­tes parts de L’ombra de les hores. A par­tir d’aquí, hi ha una remor de fons exis­ten­cial que s’ocupa de qüesti­ons poètiques de diversa índole: el pas del temps, la fuga­ci­tat de l’ésser, l’alte­ri­tat –entesa com el vin­cle que hi ha entre el jo i el tu en la cons­trucció de la pròpia iden­ti­tat–, sem­pre amb la natura com a teló de fons i la idea de camí com a metàfora de l’existència.

El fet d’haver obtin­gut el Premi Miquel de Palol de poe­sia ha estat deci­siu per posar punt final a una aven­tura de qua­tre anys. Si no, la temp­tació de con­ti­nuar revi­sant poe­mes pot esde­ve­nir una mena d’obsessió. Quan m’hi vaig pre­sen­tar ja tenia la sen­sació que el lli­bre havia fet el seu peri­ple. I, així i tot, soc ben cons­ci­ent de la importància que té una empenta com aquesta. No tan sols per la visu­a­lit­zació que pres­su­posa, sinó pel reco­nei­xe­ment explícit que repre­senta el guardó. Pensa que Petrarca va estar revi­sant el Cançoner tota la seva vida!

El temps és una dimensió que m’ha fas­ci­nat sem­pre. El fil con­duc­tor que con­necta els dos extrems cab­dals de la nos­tra existència: la vida i la mort. Entre tots dos pols, opo­sats però com­ple­men­ta­ris, el con­cepte de durada, i el flux cons­tant del canvi. No és d’estra­nyar que sigui un dels objec­tes més comuns de la poe­sia de totes les èpoques. La qüestió radica en com abor­dar-lo. A títol per­so­nal, en lite­ra­tura, jo no crec en l’ori­gi­na­li­tat. Per tant, has de tor­nar a la tra­dició a fi de reno­var-te. I tro­bar la teva pròpia veu, allò que et pugui dis­tin­gir entre tot el que s’ha dit abans. Dia­lo­gar-hi fins a tenir la clau de volta a fi de cise­llar, com qui pica mar­bre, la teva poètica sin­gu­lar.

Dis­culpa’m! El temps és làbil com una ombra que tran­sita amb les hores. D’aquí el títol, i totes les refle­xi­ons que se’n deri­ven.

És una estra­nya para­doxa sen­so­rial: encara que nosal­tres con­si­de­rem que el temps es des­plaça en línia recta, la per­cepció del pas de les esta­ci­ons de l’any ens marca, en l’apa­rença de les for­mes, una existència de caràcter cíclic: el fruit que cau de l’arbre, la vida que bro­lla de bell nou i la mort que torna sem­pre. L’eter­ni­tat reduïda a l’ins­tant en què el món s’extin­geix per tor­nar a renéixer. És un con­cepte simbòlic que ja tro­bem a les anti­gues tra­di­ci­ons, bé sigui a ori­ent o bé a occi­dent. També a l’antic Egipte: “Què fa que el dia sigui ins­tant efímer / vaivé cons­tant del món en la mirada?”, escric a Nut, un poema que té el seu ori­gen men­tre nave­gava en falua pel riu Nil i que rebla aquesta mateixa idea. L’eter­ni­tat, el temps immòbil, troba en els petits ges­tos la seva mani­fes­tació, alhora quo­ti­di­ana i enigmàtica.

Tinc una tendència habi­tual cap a la con­cisió. Sin­te­tit­zar al màxim tot un món en uns pocs ver­sos. Dir més amb menys... En el meu cas, aquesta seria l’única regla que tinc en compte quan es tracta de l’extensió d’un poema. Pura eco­no­mia del llen­guatge.

Les cita­ci­ons són un tret comú als meus lli­bres –inclosa l’obra aforística–. Hi ha qui creu que són inne­cessàries. Jo no estic d’acord amb aquest punt de vista. A L’ombra de les hores, en con­cret, com­ple­men­ten el sen­tit d’alguns dels meus poe­mes, ober­ta­ment hi dia­lo­guen. Es tracta de parau­les sàvies, de peti­tes pin­ze­lla­des d’autors que m’han ins­pi­rat i seduït.

Abans no era així. Homer i Shakes­pe­are eren poe­tes. De fet, fins ben entrat el segle XVIII, la poe­sia, ja fos èpica o dramàtica, era el gènere literària­ment pre­do­mi­nant. Ara, diuen, hi ha més poe­tes que lec­tors, la qual cosa pot­ser és certa, o qui sap si només és una exa­ge­ració. En qual­se­vol cas, no estic del tot segur que la poe­sia sigui tan perifèrica o mar­gi­nal. Per des­comp­tat que hi ha hagut un canvi de para­digma, i que en el món modern la prosa domina en tots els àmbits. És, convé no obli­dar-ho, una tendència de la indústria edi­to­rial que va en detri­ment de la diver­si­tat literària. I, tan­ma­teix, la poe­sia manté la seva força a l’hora de con­ti­nuar inno­vant en ter­mes de llen­guatge. Miquel de Palol, Sebastià Alza­mora o Eva Bal­ta­sar, abans que res, van ser –i són– poe­tes. La casa de Píndar encara no ha estat ender­ro­cada.