Sempre m’he considerat un tastaolletes. Però la veritat és que està tot relacionat. L’obra poètica i l’assagística –els articles i l’obra aforística– formen un conjunt. I pot semblar estrany, però sense la fotografia no hauria començat a escriure. Fa trenta anys vaig publicar el meu primer article a l’Avui, il·lustrat amb una instantània meva, i encara ara continuo col·laborant-hi... Hi ha un fil conductor que ho concatena tot. I el cert és que jo procuro mantenir aquesta cohesió al si de la meva obra. Vida i obra s’emmirallen.

A pesar que la fotografia i la poesia tenen vincles en comú, en el meu cas no hi ha una connexió directa entre el fenomen fotogràfic i els meus versos. Així i tot, com he assenyalat abans, si escric és gràcies a la fotografia. I, és clar, no escriuria poesia sense tenir en compte aquest detall autobiogràfic. Potser sí que soc un home que observa atentament. De fet, com a fotògraf que ha viatjat per tot el món, el fet de mirar més connatural. Però, en un principi, de la meva producció poètica no se’n pot derivar cap relació evident entre ambdues disciplines.

Probablement hi ha una síntesi de tot. Un record pot ser una imatge. Igual que una reflexió ens remet al món de les idees. La paraula idea, etimològicament, té relació amb el fet de veure, en tant que és l’expressió d’un saber determinat. En tot cas, la meva és una poesia d’idees –o així m’ho sembla– i, en aquest sentit, el món del pensament, l’acció de pensar, té clara afinitat amb la gènesi de la meva poesia. Ara bé, un poema té múltiples variants i, al meu entendre, el seu origen no es pot limitar a una sola causa.

Un llibre de poemes no és com una novel·la. No hi ha una sinopsi que cal desenvolupar en forma d’argument. Per contra, hi ha tot un seguit de temes rellevants que predominen, objectes poètics que intento relacionar en una estructura mínima. O, si més no, aquest és el meu cas: l’estructura de l’obra és la carcassa del recull. Allò que concatena de manera sòlida les distintes parts de L’ombra de les hores. A partir d’aquí, hi ha una remor de fons existencial que s’ocupa de qüestions poètiques de diversa índole: el pas del temps, la fugacitat de l’ésser, l’alteritat –entesa com el vincle que hi ha entre el jo i el tu en la construcció de la pròpia identitat–, sempre amb la natura com a teló de fons i la idea de camí com a metàfora de l’existència.

El fet d’haver obtingut el Premi Miquel de Palol de poesia ha estat decisiu per posar punt final a una aventura de quatre anys. Si no, la temptació de continuar revisant poemes pot esdevenir una mena d’obsessió. Quan m’hi vaig presentar ja tenia la sensació que el llibre havia fet el seu periple. I, així i tot, soc ben conscient de la importància que té una empenta com aquesta. No tan sols per la visualització que pressuposa, sinó pel reconeixement explícit que representa el guardó. Pensa que Petrarca va estar revisant el Cançoner tota la seva vida!

El temps és una dimensió que m’ha fascinat sempre. El fil conductor que connecta els dos extrems cabdals de la nostra existència: la vida i la mort. Entre tots dos pols, oposats però complementaris, el concepte de durada, i el flux constant del canvi. No és d’estranyar que sigui un dels objectes més comuns de la poesia de totes les èpoques. La qüestió radica en com abordar-lo. A títol personal, en literatura, jo no crec en l’originalitat. Per tant, has de tornar a la tradició a fi de renovar-te. I trobar la teva pròpia veu, allò que et pugui distingir entre tot el que s’ha dit abans. Dialogar-hi fins a tenir la clau de volta a fi de cisellar, com qui pica marbre, la teva poètica singular.

Disculpa’m! El temps és làbil com una ombra que transita amb les hores. D’aquí el títol, i totes les reflexions que se’n deriven.

És una estranya paradoxa sensorial: encara que nosaltres considerem que el temps es desplaça en línia recta, la percepció del pas de les estacions de l’any ens marca, en l’aparença de les formes, una existència de caràcter cíclic: el fruit que cau de l’arbre, la vida que brolla de bell nou i la mort que torna sempre. L’eternitat reduïda a l’instant en què el món s’extingeix per tornar a renéixer. És un concepte simbòlic que ja trobem a les antigues tradicions, bé sigui a orient o bé a occident. També a l’antic Egipte: “Què fa que el dia sigui instant efímer / vaivé constant del món en la mirada?”, escric a Nut, un poema que té el seu origen mentre navegava en falua pel riu Nil i que rebla aquesta mateixa idea. L’eternitat, el temps immòbil, troba en els petits gestos la seva manifestació, alhora quotidiana i enigmàtica.

Tinc una tendència habitual cap a la concisió. Sintetitzar al màxim tot un món en uns pocs versos. Dir més amb menys... En el meu cas, aquesta seria l’única regla que tinc en compte quan es tracta de l’extensió d’un poema. Pura economia del llenguatge.

Les citacions són un tret comú als meus llibres –inclosa l’obra aforística–. Hi ha qui creu que són innecessàries. Jo no estic d’acord amb aquest punt de vista. A L’ombra de les hores, en concret, complementen el sentit d’alguns dels meus poemes, obertament hi dialoguen. Es tracta de paraules sàvies, de petites pinzellades d’autors que m’han inspirat i seduït.

Abans no era així. Homer i Shakespeare eren poetes. De fet, fins ben entrat el segle XVIII, la poesia, ja fos èpica o dramàtica, era el gènere literàriament predominant. Ara, diuen, hi ha més poetes que lectors, la qual cosa potser és certa, o qui sap si només és una exageració. En qualsevol cas, no estic del tot segur que la poesia sigui tan perifèrica o marginal. Per descomptat que hi ha hagut un canvi de paradigma, i que en el món modern la prosa domina en tots els àmbits. És, convé no oblidar-ho, una tendència de la indústria editorial que va en detriment de la diversitat literària. I, tanmateix, la poesia manté la seva força a l’hora de continuar innovant en termes de llenguatge. Miquel de Palol, Sebastià Alzamora o Eva Baltasar, abans que res, van ser –i són– poetes. La casa de Píndar encara no ha estat enderrocada.