Teatre

Temps d’Agres castanyes

L’Europa més orgullosa d’haver-se conegut és la diana del sarcasme a ‘Stand 68’, una comèdia delirant que ens emmiralla i ens ridiculitza en una constant operació de ‘blackwashing’
‘Pols de diamant’ i ‘Dona’ apunten cap a una violència, a uns abusos, que deixen al descobert la vulnerabilitat dels protagonistes. El silenci aclapara
Nelson Valente és el director del thriller romàntic (i de denúncia) ‘Pols de diamant’ i de l’adaptació ‘trash’ de ‘Ricard III’, de Shakespeare, ubicat en un taller brut i decadent

El novembre ens convoca a una certa celebració de la mort. Aquesta selecció, efectivament, també porta implícites unes quantes garrotades, algunes de còmiques, tot i que la majoria colpegen tant el ventre com l’ànima. Són temps de castanyes; el mèrit és com digerir-les i aprendre dels pous de dolor que s’obren.

Autoria:

Pols de diamant

Dia i lloc: Pau Coya
Dimecres, 18 d’octubre, al Versus Glòries (fins al 12 de novembre)

Pau Coya debuta a Barcelona amb aquest text que mira d’entendre les raons per les quals un jove homosexual va signar una denúncia falsa d’un atac homòfob. L’obra no s’està de remarcar, des de bon principi, que aquestes denúncies suposen, segons la Fiscalia, només el 0,084% del total de denúncies. Albert Salazar (A.K.A.) i Dafnis Balduz (L’oreneta) transporten al públic a reviure el cas, a descobrir (el clau de thriller romàntic) la relació de dues persones que s’enamoren a la sala d’espera d’una consulta. Nelson Valente (Silvia) crea un espai obert en què revela, novament, la vulnerabilitat de la diversitat, també en les societats teòricament tolerants.

El Dani i l’Aleix són dues persones d’entorns diferents. Com als dos protagonistes de Smiley, de Guillem Clua (de moment, dues obres de teatre i una sèrie), la diferència els magnetitza, com als dos pols oposats d’un imant. Pols de diamant identifica el risc de viure la diversitat en una situació que desarma. El text, en comptes de descobrir una voluntat de notorietat, revela un error que es comet per la por de dir la veritat. És aquest engany íntim (en part, a ell mateix) el que destrueix el diamant. L’amor, però, segueix vagant com aquell ideal en què es podria anar al concert de Rihanna, un altre diamant seductor que ressona en la biografia íntima d’aquesta parella.

Companyia: D’irque & Fien Dia i lloc:

Carrousel des moutons

Diumenge, 22 d’octubre, al Teatre Municipal de Girona

D’irque & Fien centren novament l’acció en el piano i l’equilibri, com a Sol bémol. S’hi afegeixen màgiques desaparicions i un humor molt blanc i que connecta bé amb la canalla de les primeres files. En tenen prou amb provar de dormir sobre una tarima que sempre aporta sorpreses. Sobretot, gràcies a la tercera pota del piano de cua, que sembla un element per mantenir l’equilibri, però que es revela com un braç màgic que permet una veritable coreografia aèria. El piano gairebé no deixa de tocar, però aquell insomni es converteix en una mena de somni increïble, en què ningú es fa mal quan cau i en què sembla que tot sigui possible.

La companyia D’irque & Fien té molt estudiada cada acció i, sobretot, la manera d’incorporar una persona del públic que els ajudi en la seva esbojarrada evolució. Hi ha un cert aire de clown excèntric que no gasta ni una sola paraula. De les partitures que s’interpreten s’identifica amb claredat la universal a totes les escoles bressol europees (Frère Jacques). A Carrousel des moutons, mana la simplicitat i l’espectacularitat. Les fundes nòrdiques d’avui no patinen amb la lleugeresa d’un llençol de seda dels contes de sempre.

Autoria: Mariano Saba Dia i lloc:

LoS finales felices son para otros

Dilluns Dilluns, 23 d’octubre, a La Villarroel (fins al 27 de novembre)

L’adaptació de Ricard III que proposa Mariano Saba, amb direcció de Nelson Valente (Els gossos, Pols de diamant) està molt allunyada dels mites de les bruixes i del clam “el meu regne per un cavall”. Sí que hi coincideix, en tot cas, la presentació d’un regne decadent (un taller de reciclatge) i que Ricard expulsa maldat com a venjança pel menysteniment de tothom a causa de la seva deformitat. Però no hi ha una manipulació única, sinó que es produeix a diverses bandes, cada protagonista procura sortir-se amb la seva (intentant enganyar tota la resta). L’obra passa d’un drama sobre l’ambició i la crueltat a un thriller catastròfic. L’acció transcorre sense foscos, com si fos un present continu cronològic però, en realitat, hi ha unes el·lipsis (no declarades) que fan que el que succeeix hagi pogut tenir modificacions. La peripècia acaba dominant un quadre gore, de corrupció i brutalitat, que passa per sobre de la buidor dels personatges. Les amenaces, sovint cridades, fan que els actors acabin fent una sobrerepresentació pròpia d’un film de Tarantino. I, en escena, voler ser sanguinari pot voler dir passar de la por al ridícul. L’equilibri és inestable, però ho salven. Al repartiment, de fins a sis actors, destaca Julian Ponce Campos (que ja ha estat a Silvia i Rovira vs Rodríguez) en el paper de Ricard. Practica un notable desgast físic caminant amb els peus girats i amb una mà quasi inhàbil interpretant la pedra angular de la peça. Quan l’acció d’una obra pivota en un racó, la trama fàcilment es precipita al buit. L’espectador va comprovant com les veritats íntimes d’una escena es poden convertir en mentides en les escenes posteriors. El malson de Ricard deu ser una profecia? Ell se serveix de la lletjor per mostrar-se benèvol, quan només busca la supervivència. Quan es perd tot, en comptes de voler fugir, accepta que ha entrat a l’avern i sucumbeix (“ahora sí, el infierno està conmigo”).

Autoria: Richard O’Brian Dia i lloc:

The rocky horror show

Dimarts, 24 d’octubre, al Coliseum (fins demà)

El culte de West End es planta a Barcelona per celebrar els cinquanta anys a la cartellera londinenca. Qui vagi despistat, que sàpiga que es fa amb el repartiment original i que s’interpreta en anglès. Es pot seguir la peripècia gràcies a dues pantalles que en fan una traducció simultània al castellà. Cada funció és una festa que s’escampa per vestíbul i platea, abans i tot de començar. La gràcia d’aquest musical és que els comentaris del públic estan absolutament integrats a l’escena. És la mateixa audiència la que reacciona repetint rèpliques que ja han estat instituïdes dins del llibret. Una festa, perquè veure l’espectacle convida a disfressar-se (amb un aire tètric), a aixecar-se i ballar o a encendre la llanterna del mòbil en una absurda balada. Res té més justificació que la festa. I Halloween, ara, emergeix com un reclam mediàtic. Aquest emblema cafre del musical ha inspirat altres cabarets d’una certa perversió i uns personatges estrafolaris (com ara les versions de The hole). The Rocky..., de fet, amb llibret original del 1973, també patina molt pel políticament incorrecte. Una nit de tempesta, una jove parella ha d’entrar en una estranya mansió quan el cotxe els deixa tirats. Dins, hi ha una festa pel naixement d’un monstre perfecte. Tot és delirant. Però, més que la trama, el que compta és deixar-se caure en la trampa del joc, la desmesura. Els espectadors de The Rocky Horror Show surten expansius, escampant la cantarella i la coreografia Gran Via avall.

Autoria: Jaume Forés i Laura Riera Dia i lloc:

stand 68. Guinea Equatorial

Divendres, 27 d’octubre, a l’Antic Teatre

Sarcasme contra la política patètica dels estats a les seves antigues colònies. Europa està orgullosa de ser-ho, però practica el liberalisme més salvatge a les seves antigues colònies. A Guinea, el monocultiu, que havia de reportar riquesa, ha deixat la població sense l’agricultura de subsistència. En un estand d’una fira que alterna el turisme ecològic amb les oportunitats de negoci dos guies, interpretats per Jaume Forés (Amnè(i)s(t)ia) i Laura Riera (Cry babies, Kenòpsia), somriuen i adverteixen de les novetats del programa. Simpàtics per contracte, van acceptar una feina que atempta contra l’ètica. És tot tan sospitós que comencen a indagar a través de la Viquipèdia. L’estand 68 evita ensenyar les vergonyes del país, com qui amaga l’escombra en una cambra al darrere dels paravents amb fotos de paisatges espectaculars.

Els dos guies juguen molt bé la seva clau de paròdia: de ser hospitalaris i regalar cacau a sentir-se cada cop més incòmodes amb el seu ridícul uniforme. Un senzill esperit crític obliga a qüestionar què amaga la llei dels secrets d’estat. Tot el que queda sota l’estora i no es ventila, acostuma a fer olor de podridura. Estand 68: Guinea Equatorial sap il·lustrar les contradiccions (i grans silencis d’estats) amb un quadre lúcid, fresc, divertidament ridícul, aportant molta informació sense col·lapsar i deixant molts interrogants que seria bo anar resolent. La consciència de l’europeu occidental és molt limitada.

Autoria: Queralt Riera Dia i lloc: Dissabte, 28 d’octubre, a l’Escenari Brossa (fins al 12 de novembre)

DONA

Les ulleres liles sobre gènere (alliberador en molts sentits, per a tothom) ens han portat a qüestionar cada concepte, afegint-hi una mirada quasi panoràmica que prefereix parlar de persones abans que d’homes i dones. Queralt Riera és una insubornable dramaturga i directora que sempre ho repregunta tot. Una feina honesta per mirar d’obrar a favor de les persones menys desfavorides i assenyalar els privilegis d’una minoria molt més concreta. El drama situa el secret de tres generacions: àvia, mare i filla. Hi ha dues maneres de relacionar-se amb la vida de cadascuna d’elles, davant o darrere els llums de neó. És un mur que pot marcar el món interior i l’exterior i, alhora, la llibertat o les obligacions. En la relació de les tres hi ha una habitual aspror, de rebel·lió en contra de la mare. S’hi arrossega una esquerda que es formula amb metàfores i que es revelarà cap al final. En tot cas, Riera repeteix la clau de la catarsi del teatre grec. La pregunta és si avui les mateixes dones s’han de seguir menystenint. La noció de ser abusada hauria de donar una altra sortida. El text breu i poètic s’acompanya d’una notable coreografia, que dona aire al quadre i que, de cop, projecta les veritats amagades o el dolor que fereix “com les pues d’un eriçó”. Les tres actrius, Annabel Castan, Anna Güiell i Alba Sáez, saben trobar la contenció de la paraula i el ritme del moviment. La coreografia i el vestuari són dos elements indispensables per connectar i empatitzar amb una obra volgudament freda, esmolada com un ganivet per tallar sushi.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor