El novembre ens convoca a una certa celebració de la mort. Aquesta selecció, efectivament, també porta implícites unes quantes garrotades, algunes de còmiques, tot i que la majoria colpegen tant el ventre com l’ànima. Són temps de castanyes; el mèrit és com digerir-les i aprendre dels pous de dolor que s’obren.
Dia i lloc: Pau Coya
L’adaptació de Ricard III que proposa Mariano Saba, amb direcció de Nelson Valente (Els gossos, Pols de diamant) està molt allunyada dels mites de les bruixes i del clam “el meu regne per un cavall”. Sí que hi coincideix, en tot cas, la presentació d’un regne decadent (un taller de reciclatge) i que Ricard expulsa maldat com a venjança pel menysteniment de tothom a causa de la seva deformitat. Però no hi ha una manipulació única, sinó que es produeix a diverses bandes, cada protagonista procura sortir-se amb la seva (intentant enganyar tota la resta). L’obra passa d’un drama sobre l’ambició i la crueltat a un thriller catastròfic. L’acció transcorre sense foscos, com si fos un present continu cronològic però, en realitat, hi ha unes el·lipsis (no declarades) que fan que el que succeeix hagi pogut tenir modificacions. La peripècia acaba dominant un quadre gore, de corrupció i brutalitat, que passa per sobre de la buidor dels personatges. Les amenaces, sovint cridades, fan que els actors acabin fent una sobrerepresentació pròpia d’un film de Tarantino. I, en escena, voler ser sanguinari pot voler dir passar de la por al ridícul. L’equilibri és inestable, però ho salven. Al repartiment, de fins a sis actors, destaca Julian Ponce Campos (que ja ha estat a Silvia i Rovira vs Rodríguez) en el paper de Ricard. Practica un notable desgast físic caminant amb els peus girats i amb una mà quasi inhàbil interpretant la pedra angular de la peça. Quan l’acció d’una obra pivota en un racó, la trama fàcilment es precipita al buit. L’espectador va comprovant com les veritats íntimes d’una escena es poden convertir en mentides en les escenes posteriors. El malson de Ricard deu ser una profecia? Ell se serveix de la lletjor per mostrar-se benèvol, quan només busca la supervivència. Quan es perd tot, en comptes de voler fugir, accepta que ha entrat a l’avern i sucumbeix (“ahora sí, el infierno està conmigo”).
El culte de West End es planta a Barcelona per celebrar els cinquanta anys a la cartellera londinenca. Qui vagi despistat, que sàpiga que es fa amb el repartiment original i que s’interpreta en anglès. Es pot seguir la peripècia gràcies a dues pantalles que en fan una traducció simultània al castellà. Cada funció és una festa que s’escampa per vestíbul i platea, abans i tot de començar. La gràcia d’aquest musical és que els comentaris del públic estan absolutament integrats a l’escena. És la mateixa audiència la que reacciona repetint rèpliques que ja han estat instituïdes dins del llibret. Una festa, perquè veure l’espectacle convida a disfressar-se (amb un aire tètric), a aixecar-se i ballar o a encendre la llanterna del mòbil en una absurda balada. Res té més justificació que la festa. I Halloween, ara, emergeix com un reclam mediàtic. Aquest emblema cafre del musical ha inspirat altres cabarets d’una certa perversió i uns personatges estrafolaris (com ara les versions de The hole). The Rocky..., de fet, amb llibret original del 1973, també patina molt pel políticament incorrecte. Una nit de tempesta, una jove parella ha d’entrar en una estranya mansió quan el cotxe els deixa tirats. Dins, hi ha una festa pel naixement d’un monstre perfecte. Tot és delirant. Però, més que la trama, el que compta és deixar-se caure en la trampa del joc, la desmesura. Els espectadors de The Rocky Horror Show surten expansius, escampant la cantarella i la coreografia Gran Via avall.
Les ulleres liles sobre gènere (alliberador en molts sentits, per a tothom) ens han portat a qüestionar cada concepte, afegint-hi una mirada quasi panoràmica que prefereix parlar de persones abans que d’homes i dones. Queralt Riera és una insubornable dramaturga i directora que sempre ho repregunta tot. Una feina honesta per mirar d’obrar a favor de les persones menys desfavorides i assenyalar els privilegis d’una minoria molt més concreta. El drama situa el secret de tres generacions: àvia, mare i filla. Hi ha dues maneres de relacionar-se amb la vida de cadascuna d’elles, davant o darrere els llums de neó. És un mur que pot marcar el món interior i l’exterior i, alhora, la llibertat o les obligacions. En la relació de les tres hi ha una habitual aspror, de rebel·lió en contra de la mare. S’hi arrossega una esquerda que es formula amb metàfores i que es revelarà cap al final. En tot cas, Riera repeteix la clau de la catarsi del teatre grec. La pregunta és si avui les mateixes dones s’han de seguir menystenint. La noció de ser abusada hauria de donar una altra sortida. El text breu i poètic s’acompanya d’una notable coreografia, que dona aire al quadre i que, de cop, projecta les veritats amagades o el dolor que fereix “com les pues d’un eriçó”. Les tres actrius, Annabel Castan, Anna Güiell i Alba Sáez, saben trobar la contenció de la paraula i el ritme del moviment. La coreografia i el vestuari són dos elements indispensables per connectar i empatitzar amb una obra volgudament freda, esmolada com un ganivet per tallar sushi.