Del Brasil, concretament de Recife, arriba una bella pel·lícula documental que explora novament en el cinema com una forma de memòria (la capacitat de mostrar els espais, els objectes, els cossos tal com eren en el moment en què van ser filmats: de conservar a les imatges, doncs, allò que el pas dels temps ha erosionat i fins devastat) i per això mateix en la seva naturalesa fantasmal: aquells que ja són morts hi resten embalsamats com si estiguessin vius i, d’altra banda, qui sap si també té la capacitat d’enregistrar presències invisibles. És així que Kleber Mendonça Filho (Recife, 1968), director i narrador de la pel·lícula, mostra una imatge en què s’insinua una presència espectral. Retratos fantasmas, presentada fora de concurs al darrer festival de Canes, pot semblar una sessió espiritista (la invocació de persones i de mons desapareguts) a través de la materialitat dels llocs i dels objectes sense que, tanmateix, s’hi exclogui una visió social i política: el seu autor mostra un barri (Setúbal, on s’ubica l’apartament familiar) i el centre de Recife (on hi havia cinemes) com espais transformats a causa d’interessos econòmics lligats a immobiliàries i altra mena de negocis.

Retratos fantasmas consta de tres parts. La primera es concentra en l’apartament familiar, on palpita el fantasma de Joseline Jucá, estudiosa dels abolicionistes, mare del cineasta morta prematurament als 53 anys, el 1994. Mendonça Filho hi va rodar de jove films amateurs, curts experimentals i també part del seu primer llargmetratge, O som ao Redor (‘Els sons dels voltants’, 2012), una ficció inspirada en vivències personals i comunes a Setúbal: s’hi fa present com els habitants d’un barri tranquil de classe mitjana de cop van inquietar-se (i van sentir por) amb la intromissió d’una empresa de seguretat que va inculcar-los la idea que havien de protegir les cases. El cineasta també hi va incorporar els lladrucs d’en Nico, el gos d’uns veïns. I explica que, mort el gos, va sentir de nou els seus lladrucs. Va tardar a adonar-se que era així perquè una cadena de televisió emetia O som ao Redor i algú l’estava mirant: en Nico s’havia convertit en un fantasma.

Sempre comentat en off pel seu director, el film mostra l’evolució del barri de Setúbal, objecte de l’especulació immobiliària, i és així que s’hi reprodueix un fragment d’una pel·lícula del 2016 de Mendonça Filho, Aquarius (rebatejada a l’Estat espanyol com Doña Clara), en què la protagonista, interpretada per la gran Sonia Braga, es resisteix a deixar el seu apartament després que una empresa hagi comprat tot l’edifici: com abandonar un espai al qual tota la seva vida (el seu cos i la seva memòria) està lligada a través de la relació amb uns objectes, que tant són els mobles com els seus llibres, discs i àlbums fotogràfics? Objectes que, més enllà de la seva materialitat, evoquen fantasmes del passat. Doña Clara és víctima d’un assetjament immobiliari i fins i tot arriben a posar-li termites, que també envaeixen l’apartament de la família de Kleber Mendonça Filho.

La segona part fa memòria dels antics cinemes de Recife, desapareguts del centre de la ciutat. No només perquè les sales van perdre espectadors, sinó per l’abandonament del centre: “Els diners se’n van anar a altres llocs”, comenta el cineasta, que, de jove, va filmar en aquests edificis com si ja fossin espais fantasmals. Mendonça Filho diu que, usant un llenguatge religiós, de les sales de cinema se n’ha dit temples i, donant pas a la tercera part del film, afegeix que alguns s’han convertit en esglésies evangèliques, cosa que dona compte del fet que, al Brasil, els evangelistes van guanyant terreny als catòlics. Però no tot està perdut: amb un grup de gent, el cineasta manté viu a Recife el Cinema São Luiz, on se segueixen projectant les pel·lícules que, en paraules seves, apareixen quan “allò mundà s’ajunta amb una imatge cinematogràfica”.