Crítica
UNIVERSOS DEL CIBERPUNK
Durant els últims anys, Guillem López (Castelló, 1975) ha combinat la publicació de llibres en castellà i català, amb títols tan notables com Arxipèlag, en què descriu com detalls de la ciutat de València desapareixen, i els cicles de novel·la en castellà com les que inclouen El Club Diógenes. La fantasia és la gran protagonista, i diversos premis d’aquí i internacionals a obra publicada han corroborat el talent del narrador valencià, que introdueix el lector en realitats paral·leles i el fa còmplice de la passió per la ficció. Mons trencats i geografies que es transformen acullen uns protagonistes que esdevenen víctimes del mateix desenvolupament narratiu. Ho assoleix de nou a Ardiente sol de la infancia, una ficció que en alguns moments m’ha recordat Ray Bradbury, H.G. Wells, el sensacional William Gibson i sobretot l’espectre de Lovecraft pel terror còsmic que marca en profunditat l’obra. Episòdica i coral, la novel·la es mou entre el gènere i un existencialisme que pot denunciar com la societat i la família interfereixen en les nostres vides. No és únicament la descripció de situacions dins el nus de la història, sinó que navega per la reflexió i ens impulsa a pensar mentre la trama i els personatges eleven la narració fins a mons paral·lels que tan agraden a l’escriptor valencià. López ens fa partícips en detalls de tot un estat de coses.
La ficció especulativa, en què han reposat tantes obres de fantasia i ciència-ficció, ens arrosseguen per unes subtrames en què el terror imposa la seva llei. La costa valenciana té un pes específic, unes localitzacions on ens podem trobar des de pistoles a les guanteres del cotxe fins a guàrdies civils entre els personatges que tenen, així mateix, unes reaccions gairebé heretades del còmic de superherois, reaccions que sovint les imagines amb un globus o un entrepà d’historieta. López força les reaccions a la recerca de fer esclatar la mateixa trama general, que es va subdividint entre els universos generats més enllà de la imaginació, com si realitat i ficció formessin part d’un corpus en què el lector quedarà atrapat quasi a la mateixa habitació on està llegint el llibre. Tot és possible, tot és incert. Les amenaces forcen les històries cap a un punt comú, l’agència que intenta aturar l’apocalipsi alienígena després d’un estat de xoc que ens condueix inevitablement cap a la distopia. L’entrada d’elements supra enfrontats a la realitat quotidiana ens fan penetrar en l’univers ciberpunk que Guillem López Arnal domina i posa en metamorfosi per fer-lo més creïble. Ho és també pel tractament de la duresa vital i la violència, més encara que el tractament pulp esmentat. El millor són, però, les situacions de frontera, els petits moviments que fan els personatges abans de caure. La supervivència supera l’espai temps per dur-nos a conflictes resolts amb gran bellesa.
Antonio Carlos Jobim, mai desafinat, reescoltat
Com comença el recopilatori del segell Aquarela do Brasil, no escoltarem mai desafinat Tom Jobim, per més que hi insisteixi: “Quan vaig a cantar no deixes / sempre amb la mateixa queixa / dius que no sintonitzo, no puc cantar. / Tu ets tan bonica. / Però tanta bellesa també es pot acabar.” Tot es pot acabar, però la música dels nois de la bossa nova no s’acaba mai. Encara menys quan tornes a casa angoixat per la contaminació de la ciutat i la violència dels cotxes i dels ciclistes. Aleshores, desconnectes, i a l’aparell de música fas sonar el compacte, que comença i acaba precisament amb Desafinado. Enmig, trenta temes del capità de la bossa nova, acompanyat per guitarristes com João Gilberto, Luiz Bonfá i Óscar Castro i cantants com Sylvia Telles, Elizeth Cardoso, Agostinho dos Santos, Maysa o Lúcio Alves. Aquest recopilatori és important perquè reuneix, com abans ho havien fet amb el poeta Vinícius de Moraes, una bona selecció de l’essència de Tom Jobim. Els dies posteriors a la mort del campió Xavi Moya al carrer Aragó amb Sicília (catorze accidents registrats per les merdes de Colau), els cants de Jobim han estat l’únic cònsol.
